El Punt 30 anys

Català versus valencià

La polèmica sobre la unitat lingüística per qüestions polítiques i no científiques ja l'atiava el govern de la UCD de Suárez

La unitat lingüística del català és un fet. Científicament, no n'hi ha cap dubte. La llengua que es parla al País Valencià és exactament la mateixa que la que es parla al Principat, i a les Illes Balears, a Andorra, a la Franja de Ponent, a la Catalunya del Nord i a l'Alguer. Però des de fa anys que hi ha hagut un entossudiment polític a posar-ho en dubte.

El 24 de novembre del 1979 es va publicar una carta que el senador per Girona Francesc Ferrer Gironès va escriure a Fernando Abril Martorell, vicepresident del govern espanyol d'aleshores (encapçalat per Adolfo Suárez), arran de l'intent del seu partit, la UCD, de distingir com a llengües diferenciades el valencià i el català. El problema venia arran d'un reial decret aparegut al Boletín Oficial del Estado l'agost del 1979. Segons aquest, el 2003/1979, es regulava la incorporació de la llengua en el sistema d'ensenyament del País Valencià.

Ferrer va invocar Francesc Eiximenis per avalar la unitat lingüística. En la carta, Ferrer apel·lava als arguments científics de la unitat de la llengua. El senador gironí deia, literalment: «Si Eiximenis diu que un polític ha de ser ‘cor, cap i honor de tot lo poble', jo demanaria que el govern, en prendre aquestes mesures polítiques que es refereixen a un ministeri com el de l'Ensenyament, ho faci seguint les normes i criteris de la universitat i les acadèmies oficials, per ser guanyador de l'honor que ara ha perdut.» Ferrer seguia i considerava una «mesquinesa partidista» l'intent d'«insultar la ciència filològica». Acabava la carta demanant que es corregís l'error d'una manera prou contundent: «Perdona la franquesa, però aquesta potineria d'UDC és massa grossa, i com que crec que és de savis corregir l'error, em permeto de demanar que el reial decret sigui ajustat a la realitat científica.»

Pocs dies després, el 28 de novembre, es feia una protesta de nombrosos intel·lectuals valencians en contra d'aquest decret. A més, des d'altres territoris dels Països Catalans es produïen adhesions. Entre aquestes, el Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres del districte universitari de Catalunya i Balears enviava una carta al govern espanyol en què protestava pel trencament de la unitat de la llengua i li recordava que aquesta unitat havia estat reconeguda per institucions científiques d'arreu del món, entre altres la Real Academia Española de la Lengua.

La revista literària Els Marges també es feia ressò de la polèmica. Diferents escriptors i lingüistes hi manifestaven la situació de la llengua en l'article «Una nació sense Estat, un poble sense llengua?». El Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) es va manifestar també en contra del reial decret i de l'Estatut valencià.

Dies més tard, el 4 de desembre, es produïa un altre episodi de rebuig al País Valencià. Un grup de pelegrins dels Països Catalans que feien una ruta per visitar marededéus de tot el territori no va poder entrar al santuari de la Mare de Déu dels Desemparats a València. Un grup d'anticatalanistes els ho va impedir i els va arrencar els adhesius que duien amb el nom de Països Catalans.

El Suprem admet el català a la fi

El 7 de novembre del 2008 arribava l'última sentència sobre aquest conflicte etern. El Tribunal Suprem autoritzava en aquesta sentència que la Universitat de València mantingués en els seus estatuts la denominació acadèmica de català per referir-se a la llengua dels valencians. L'alt tribunal desestimava així el recurs de cassació presentat pel govern de la Generalitat valenciana de Francisco Camps (PP) contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) valencià del 2005, que també permetia l'ús de l'expressió acadèmicament català per referir-se a l'idioma. Els estatuts de les universitats són supervisats per la Generalitat valenciana, que el 2004 va rebutjar els preceptes referits al nom de la llengua i la denominació del territori que s'hi establia: País Valencià. El TSJ, després del recurs presentat per la Universitat de València, va acceptar la denominació català, però va imposar el corònim Comunitat Valenciana.

Però aquesta sentència del Suprem tenia un altre precedent, el juny del mateix 2008. El govern valencià havia de reconèixer a contracor el nom de català per al valencià. Llavors, el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana (DOCV) va publicar finalment l'article 2.k de l'estatut de la Universitat d'Alacant que havia estat censurat pel Consell Executiu valencià. El consell havia aprovat l'estatut el 2004, després d'haver-ne suprimit la part que es referia a la llengua catalana. Posteriorment, la universitat va interposar un recurs davant el TSJ valencià. A l'abril, el DOCV publicava finalment la sentència del TSJ, però no el text original. El tribunal llavors va requerir l'aprovació i la publicació en el DOCV del text de l'article 2.k, que diu que la Universitat d'Alacant ha de «potenciar el coneixement i l'ús de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, valencià segons l'Estatut d'Autonomia, acadèmicament català, atenent a la seua consolidació i plena normalització en tota la vida universitària».

Pendent també el Ramon Llull

La tossuderia del govern valencià a no admetre cap element cultural o social que pugui representar la unitat lingüística o cultural dels Països Catalans, també el va portar a no formar part de l'Institut Ramon Llull (IRL). El 9 de setembre del 2009 aquesta unitat es tornava a exemplificar amb el retorn a l'Institut de les Illes, quan el president balear Francesc Antich va signar el conveni que feia efectiva la incorporació de les Balears a l'Institut. El president de la Generalitat catalana, José Montilla, va manifestar la voluntat de treballar perquè la Generalitat valenciana s'afegís a l'IRL.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.