Lluís-Anton Baulenas guanya el 49è Premi Sant Jordi amb 'El nas de Mussolini'

No és mediàtic, no és imparable, no és que es faci veure gaire, però va fent. Des que fa 21 anys va deixar la professió de mestre per dedicar-se a la vocació d’escriure, el novel·lista i dramaturg Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) ha anat fent via sense fer gaire fressa. Ha deixat moltes novel·les en el camí i molts patiments. “És molt complicat viure d’això”, comentava ahir en saber-se guanyador del premi Sant Jordi de novel·la. Va apostar fort i n’ha sortit guanyador. Els 60.000 euros no li vindran gens malament. Baulenas ha estat el gran triomfador de la 58a Nit de Santa Llúcia, la gran Festa de les Lletres Catalanes.
Però en aquest cas els cèntims no són tan importants. Ja ho diu ell. “No es tracta tant de la quantitat econòmica sinó del prestigi que suposa i la presència als mitjans”, apuntava. És del parer que “sempre es valoren més els de fora”. Però bé, si més no per un dia omplirà pàgines. I més amb el que planteja: l’assassinat de Primo de Rivera.  

El nas de Mussolini
El cas és que Baulenas, articulista de l’AVUI, s’ha endut el guardó per El nas de Mussolini. El que volia era endinsar-se en la psicologia d’una persona que ha de matar Primo de Rivera durant la dictadura. Amagada en un poble del Pirineu, la protagonista, Berta Panatis, espera un telegrama xifrat que doni la llum verda per cometre el magnicidi. Però passen els mesos i l’ordre no arriba. L’escriptor barceloní podria haver intentat assassinar en l’actualitat, més d’un n’estaria content, però Baulenas preferia viatjar en el temps, ja que, com raonava, l’actualitat no li donava les característiques de tipus social i històric que li donava aquella època, en què la utopia era possible, amb un Estat com l’URSS, amb la convulsió d’Alemanya i amb una dictadura a casa nostra. Li cridava l’atenció el fet que en aquella època “mig Europa estava fascinada per Mussolini”. L’obra “explora la utopia com a motor de millora personal o com a motor de vida”.

Per Baulenas, Primo de Rivera és “un cas insòlit, ja que va ser un dictador que va ser capaç de dimitir perquè ningú no el volia i perquè ell mateix no es veia capaç de continuar, un exemple que Franco no va voler tenir en compte ja des d’un bon principi”.

Vicent Usó
D’altra banda, l’escriptor de Vila-real Vicent Usó (1963) ha quedat finalista del Sant Jordi amb El músic del Boulevard Rossini. En fi, que s’ha hagut de conformar amb 10.000 euros, que tampoc està gens malament. La novel·la finalista reflexiona sobre la immigració, les xarxes clandestines i el fracàs de les expectatives personals de la mà de Tadeus, un violinista ambulant que havia estat considerat una jove promesa temps enrere. A aquest llicenciat en història contemporània, periodista, crític literari, guionista i escriptor, li interessava veure “com el fenomen de la immigració afecta tant el que acull com el nouvingut”.

El premi Carles Riba de poesia ha estat per unanimitat per a l’imparable Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) per la seva revisitació del Llibre d’Amic e Amat i El llibre de les bèsties de Ramon Llull. Amb el títol de La part visible, 65 poemes protagonitzats per una singular parella, un mico i un caribú, són l’excusa d’Alzamora per reflexionar sobre les relacions entre homes i dones en l’actualitat. Sam Abrams, membre del jurat, no ha dubtat a afirmar que si Llull fos viu hauria escrit exactament d’aquesta manera el Llibre d’Amic e Amat. Alzamora és més humil. “Ja m’agradaria. Faig el que puc”, comentava rient. D’entrada, s’ha embutxacat 3.000 euros.

Alzamora ha bastit “una història d’amor entre dos animals profundament humans”. Amor, desamor, goig, tristesa i el bé i el mal són els ingredients d’un poemari que també pot ser llegit “com una novel·la”. És per això que convida el lector a deixar-s’hi portar, encara que no estigui avesat al llenguatge poètic. “Que faci com si estigués escoltant una peça de Bach”. Potser és per això que conrea els dos gèneres. Però que quedi clar que “una bona novel·la sempre parteix de la poesia”.  

Univers femení
Finalment, el polèmic assagista i articulista Víctor Alexandre (Barcelona, 1950) s’ha endut els 10.000 euros del premi Mercè Rodoreda de contes per Set dones i un home sol, set monòlegs interconnectats pel coma que pateix un home. Per a qui li agradi polemitzar ja se’n pot anar desdint. “Qui hi busqui l’Alexandre habitual no el trobarà”, clava. A través de set dones, Alexandre es capbussa en l’univers femení per reflexionar sobre la complexitat de les relaciones entre homes i dones. “L’ésser humà té la necessitat de sentir-se estimat. Estem molt sols”.