«Hi hauria menys ruptures si la gent s'hi pensés més, a casar-se o tenir fills»

–«Sí, però la veritat és que els últims anys han passat molt de pressa. Ara hi penso i sembla impossible que hi hagi estat tants anys. Els primers anys van ser més durs, perquè no va ser fàcil posar-ho en marxa, com sol passar amb les coses noves.»

–«Evidentment, hi havia una voluntat clara per part del consistori, perquè si no hi hagués estat ja no s'hauria creat, perquè no es tracta d'una institució obligatòria. En canvi, Girona va voler apostar per una figura i es va convertir en una de les primeres a tenir defensor del ciutadà.La prova és que a Tarragona l'acaben de nomenar fa molt poc i a Barcelona no fa tants anys que existeix.»

–«L'interès i la voluntat hi eren per totes dues bandes, però era posar a la pràctica una cosa la teoria de la qual més o menys teníem clara. Al principi, sobretot, era aconseguir trobar l'encaix de com es relacionaven amb l'Ajuntament amb una figura com la meva, que no deixava de ser un control extern en una administració que ja té els seus controls.»

–«No deixava de ser algú de fora amb uns atributs d'independència i de poder demanar i exigir que podia veure's com una figura fiscalitzadora de la tasca de les regidories.»

–«Més que malfiança, al principi hi havia ignorància de què podia passar i com actuaria.»

–«És així, perquè pots demanar tots els informes o expedients que vulguis per mirar-te'ls i si hi ha algun error faràs pública una recomanació per esmenar-ho.»

–«No, hi havia una prevenció per veure com anava, però normalment sóc una persona que no tinc gaire dificultat de tracte i ja vam mirar de no buscar problemes o enemics, sinó de buscar la manera de col·laborar entre els uns i els altres perquè l'objectiu és que les coses funcionin millor. Una cosa que hi va ajudar molt és que la meva adjunta, la Carina Peracaula, coneixia molt la casa i va facilitar qualsevol tràmit per guanyar en eficàcia i eficiència.També crec que ràpidament es va assimilar la institució. Fins i tot, el PP, que s'havia abstingut en el nomenament, de seguida va donar suport a la tasca, i sempre han mostrat interès per la feina que fem.»

–«M'és bastant difícil individualitzar coses concretes, però m'he adonat amb els anys que potser quan feia una recomanació no es resolia al moment, però quan es podia s'incorporava i la proposta va servir d'impuls per millorar de cara al ciutadà. La feina era fer una mica de corcó perquè l'Ajuntament ho tingués present.»

–«A la gent ja no li costa gaire queixar-se. Potser el problema és que la institució és molt nova i el ciutadà encara no coneix prou l'existència d'aquesta figura. Tot i això, la gent ha adquirit bastant la via de la queixa per defensar els seus drets.»

–«Bé, sí que hem derivat gent, perquè només teníem competències en l'àmbit municipal, i això a la gent li costa d'entendre, perquè ho veu com una finestreta més on abocar qualsevol problema. Per això acaba venint gent amb queixes d'altres ajuntament o altres institucions. Sempre hi hagut una bona col·laboració amb el Síndic de Greuges de Catalunya davant qualsevol competència que traspassa les de la defensora.»

–«Sí, la proximitat és importantíssima, especialment pels temes més directes i de coses més quotidianes del dia a dia. És més pràctic, en doble direcció: el ciutadà pot venir a explicar-ho i com a defensor tens canals directes amb l'Ajuntament.»

–«Sí, perquè si no fos possible això no faria falta que es dotés la figura. Si un ajuntament vol crear la figura perquè sigui merament decorativa, no fa falta que s'implanti.»

–«Té el perfil i les qualitats per poder fer aquesta feina, la seva trajectòria l'avala i també és advocat. Potser no seria necessari que ho fos, però hi ajuda en determinats assumptes que es plantegen.»

–«Bé, en aquest sentit sí que ara és més fàcil, perquè al principi et senties més sola, encara no hi havia gaires defensors més; en canvi, ara ja hi ha una xarxa i fem jornades.»

–«El primer any hi vaig patir molt. Ja reconec que sóc patidora de mena, i també pateixo amb la feina del despatx. Tampoc he tingut vocació de jutge i aquí sí que en feies una mica, perquè prenies decisions que gairebé eren com sentències. Els primers anys t'enduies una mica els maldecaps a casa i hi patia una mica.»

–«Sí, i tant, si penses que ho has creat, ho has posat en marxa i segueix viu després de tants anys i que ara traspasso una cosa que segueix viva, al final faig una valoració positiva perquè no he fet enemics, malgrat que amb alguns hem tingut entrevistes més dures.Sobretot, jo crec que, sigui per coses petites o grosses, per al ciutadà era important i això era el que importava.»

–«Sí, estava molt mentalitzada que durant uns anys havia de compatibilitzar les dues tasques, i també he rebut l'ajuda dels companys de despatx quan ha calgut. Tot i això, és cert que he prioritzat durant un temps la feina com a defensora.»

–«Ho sóc de natural i en el dret de família sempre he intentat evitar anar al jutjat amb contenciosos si es pot resoldre per la via dels acords. A més, sóc mediadora familiar, per bé que no m'hi he pogut dedicar gaire, i a partir d'ara és un dels objectius que m'he marcat, poder dedicar-m'hi més. Per tant, diria que la negociació i l'acord lliguen amb el meu caràcter.»

–«Totes dues coses són prou complicades, perquè quan les famílies es discuteixen també és molt complicat resoldre-ho amb consens, però potser és més difícil la tasca amb el consistori i modificar els mecanismes.»

–«Va ser una elecció plenament vocacional i crec que és una component que hi fa falta, i des del meu punt de vista tinc més vocació per això que pel dret en general. Admeto que sovint són entrevistes llargues i molts cops toca fer una mica de psicòloga.»

–«Sí, la veritat és que sí. Ara em preocupa molt la situació de crisi mundial, perquè també la percebem als despatxos. Especialment, amb el dret de la família, la crisi fa que molta gent no s'ho plantegi perquè no pot.»

–«Sobretot per les conseqüències que això pot tenir si la gent viu junta a la força, ja que es poden desencadenar problemes més greus o violència de gènere. Per contra, també té el vessant optimista i en els casos que no hi ha gaire paciència i de seguida s'opta per deixar-ho, ara donarà una segona oportunitat.»

–«Per mi el títol és ruptura, tant és si s'opta per la separació o el divorci. Crec que la gent ha de reflexionar aquestes decisions, com també hauria de fer-ho quan es casa. El problema és que la gent no reflexiona prou quan es casa, s'ajunta o decideix tenir fills. Si això fos reflexionat i viscut segur que hi hauria menys ruptures. Estalviar tràmits és positiu, però l'important són els efectes d'aquesta separació o divorci.»

–«A mi, em semblen bé els canvis, perquè a l'inici professional estàvem encara amb les separacions eclesiàstiques, abans de les separacions regulades. Era un camí molt complicat i complex.»

–«La majoria sí que opta per aquesta opció, però n'hi ha que prefereixen la separació, sigui perquè encara hi veuen alguna possibilitat de reprendre la relació o alguns, pocs, per qüestions ideològiques.»

–«Sincerament, em sento d'aquests tres llocs. Darrerament, el que he estat menys és bisbalenca, però ara que tindré temps recuperaré la meva militància al grup de dones de la Bisbal. Girona és on he tingut aquesta feina que m'ha omplert molt i sempre ha estat present per la vida professional, i Roses són els meus orígens.»

–«Ha progressat molt i molt, però tot i això, com que sovint em toca fer el discurs del 8 de març, sempre dic que cal estar molt alerta. No ens podem distreure ni un moment, perquè aquestes coses que costen tant d'aconseguir són molt fàcils de perdre. Ara, en temps de crisi, hem d'estar més alerta que mai perquè som un col·lectiu dèbil.»

–«Ha canviat molt. A la Bisbal, amb accions que hem fet amb el grup de dones, hem constatat que l'evolució ha canviat la visió aquesta i les limitacions que suposen l'educació i la idea de família del franquisme. Els viatges del grup s'han fet cèlebres i vam rebre crítiques. Hem fet que aquestes dones s'hagin espavilat i ara són capaces d'organitzar-se, i si no fan el dinar a l'home, doncs no el fan. Per a les dones d'entre 40 i 60 anys ha suposat un despertar a un nou món i s'han obert a nous àmbits com ara l'esport i el teatre.El grup ha servit per crear amistat i obrir-se a nous amics i des d'allà han anat sortint grups.»

–«Em ve des de petita, perquè el meu pare havia estat director molts anys del grup de teatre de Roses. De fet, és un municipi amb molta tradició i ara torna a funcionar. La mare havia estat una molt bona actriu en diverses èpoques del grup.»

–«Suposo que, com molta gent, amb els Pastorets, i em triaven per llegir el versos del dia de la vellesa.»

–«És molt particular. M'encanta fer teatre, pujar a l'escenari i veure el públic; en canvi, m'imposa molt presentar la memòria al ple de l'Ajuntament. O pateixo moltíssim quan vaig a un judici oral.»

–«No ho sé, suposo que t'hi jugues molt des del punt de vista professional i hi ha en joc els interessos d'altres persones. Molta gent em diu que no em deu costar fent teatre com faig; en canvi, no aplico les tècniques a la vida quotidiana.»

–«Sí, això sí que es detecta molt de pressa.»

–«El director de Roses diu que en papers còmics funciono; en canvi, a mi m'agraden i em veig més en papers dramàtics.»

–«Fer alguna obra de Lorca, perquè no ho he fet mai i m'agradaria. He fet la Medea i em va agradar molt.»

–«M'agrada molt Montserrat Carulla perquè em recorda la meva mare, però també m'agraden Núria Espert, Anna Lizaran, Cristina Cervià, les dones del Grup de Teatre de Roses, les de la Funcional i moltes altres; al nostre país hi ha molt bones actrius, professionals i amateurs.»

–«La senyora de Sade, Medea, Un matrimoni de Boston i alguns textos de García Lorca són algunes de les que m'han agradat poder fer. De fet, sempre m'ha agradat molt la rapsòdia. Sempre he pensat que una professió que m'hauria agradat fer és la del doblatge.»

–«No n'he fet mai més enllà d'alguna entrevista. Però sempre he pensat que m'hauria encantat fer la ràdio teatre que es feia en altres temps. A més, em costa una mica, perquè malgrat que fer teatre m'agrada i gaudeixo, em considero una mica tímida de la meva imatge. Això sí, cada vegada que hem de començar una obra tinc uns nervis...»

–«Tinc més nervis en una funció; en un judici en tinc, però al teatre són més reconsagrats. Sobretot, perquè ja et portes un guió i vas seguint; en canvi, al teatre la principal por és la de quedar-te en blanc.»