En aquesta teva bonhomia

Gotxo, te n'has anat! I ho has fet amb una serenor que fa estremir –de debò que t'ho dic!– i amb aquesta teva bonhomia sempre contagiosa... Fa uns pocs dies encara parlàvem, i bé que amb una enveja sana de la teva fortalesa t'ho sentia a dir: “A poc a poc, de mica en mica, amb paciència i amb molt d'esforç m'aniré trobant més bé, aniré superant el dolor; això de la vida és anar-la abraçant, anar-la tastant, anar-la temptejant, i fer-hi front també... però quan et colpeja, et colpeja de debò.” Te n'has anat i bé saps tot el que deixes... Ens vam conèixer a través de vincles de família (la Lina i tu heu estat des de sempre uns germans més de la família Bover) i nosaltres i vosaltres (la Lina i tu) hem estat veïns durant disset anys. Coi, que avui la Lina, in situ, al jardí, ens en feia memòria: “El vostre llimoner i el nostre taronger tenen exactament disset anys; vam plantar-los plegats.” Doncs això... I veiessis ara com no paren, l'un i l'altre, d'anar parint fruits.

Has dedicat tota la teva vida a l'ensenyament. I això d'ensenyar –ho saps perquè n'ets gat vell– és sinònim d'una summa generositat, d'humilitat, de lliurament als altres, de confiança, d'esforç, d'entrega i d'un sentit molt intens de convenciment que les esperances encara ens pertanyen i que desitgem preservar-les encara totes i en tota la seva dimensió. També això d'ensenyar és molt semblant a la protecció i al fet de sentir-se protegit... I és cert: davant la pèrdua irreparable busquem justament aquesta mena de fermeses. Així t'ho dic ara: aquí hi ha la teva plenitud, en el teu arbre, en el teu taronger... En les arrels d'un arbre i d'un esclat de la taronja en flama que tenim, i compartim, al nostre pati.