A en Quim Torra Fàbregas

Ens vam conèixer l'any 1991, quan vam ser regidors de l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners. Ell per CiU, jo pel PSC, com a independent. La primera trobada va ser un daltabaix. Tancats, sols, dins un box d'Urbanisme, les parets efímeres trontollaven. Me les havia amb una persona amb molta força. Els nostres grups havien pactat un govern de coalició, amb 5 del PSC i 4 de CiU. “Accepto si em dones Urbanisme”, havia dit jo al carismàtic líder socialista, Joan Arru, quan em va convidar. En Quim Torra també volia Urbanisme.

Vam sortir del box amb un acord: una regidoria compartida. Urbanisme i Obra Pública. Com una vella parella, aquell escull ens va unir. No tan sols vam tenir una simbiosi perfecta dins la regidoria, sinó que vam ser amics. Per sempre més.

Ens vam veure alguns cops, aquests darrers dies. “Ara sí que ja hi som...”, va dir. Sabíem a què ens referíem. Duia una barba a la moda... Havia viscut 90 anys i conservava les facultats mentals intenses, com van evidenciar en una performance entranyable la seva colla de nets i neta, després de la missa dels funerals. Amb Un dissabte qualsevol van descriure una àvia, la Carme Pla, i un avi fort, actiu, afectiu alhora, que es dibuixava com el cap i casal de la família Torra-Pla i descendència. Jugava a cartes, organitzava la informàtica amb els dots d'enginyer superior que posseïa i que l'havien dut a càrrecs de responsabilitat a la SAFA de Blanes.

I, sobretot, feia anys que seguia el Procés. “Ja vaig néixer esperant la independència”, em deia una tarda remenant llibres de la col·lecció Els Nostres Clàssics.

Tenia quatre fills, tres homes i una dona. Un dels fills és en Quim Torra Pla. Quan en Quim Torra Pla va escriure Els últims 100 metres, potser encara no imaginava que el seu pare no els acabaria de recórrer.