Adeu, Gaspar

La teva sobtada marxa no ens ha permès dir-nos l’adeu que ens mereixíem com a íntims amics i companys d’innombrables vivències familiars, professionals i socials durant la major part de la nostra vida. El cruel destí ens ha jugat una mala passada; ara, amb aquesta immediatesa no tocava i menys d’aquesta manera sobtada, però no em resigno i penso que ens mereixíem dir-nos adeu de la manera que ens hauria agradat.

Ens vàrem conèixer pels volts de la nostra joventut, tot just acabada l’època escolar i havent entrat ja en el mercat laboral. La meva entrada en el maniple dels manaies va ser l’inici d’una forta amistat que, tothom que ens coneixia ho sap, durant tot aquest temps no s’entendria un sense l’altre en moltes activitats socials, culturals i de lleure en què participàvem.

Memorables les vivències de la denominada per molta gent “els de L’Arcada”, un grup d’amics que en la llavors Girona grisa animàvem l’ambient; a la delegació de Girona de la Jove Cambra Econòmica, de la qual vas ser membre fundador; director del 1r congrés d’Espanya i president de Girona. Espectadors fixos a les curses de braus que se celebraven cada estiu a la ciutat i on s’organitzava un sopar d’estofat de brau magníficament cuinat pels teus pares. Assistents assidus a tots els esdeveniments que tenien lloc a Tiffany’s i Maddox i altres indrets de la costa, ens hi desplaçàvem amb el teu cotxe, un Seat 1.400 negre que havia estat al servei del president de la Diputació. I en una edat més madura tots dos vam descobrir el món de l’esquí alpí, on a part de gaudir-ne vam contribuir a la fundació del Club Esquí Girona, organitzant les primeres excursions dominicals amb autocar a les principals estacions dels Pirineus, i estades setmanals a les innombrables estacions d’esquí dels Alps francesos i suïssos.

Vam compartir 41 anys com a companys de feina a la desapareguda Caixa Girona, d’on tot i no ser de l’equip directiu, vas marcar un perfil que no passava desapercebut, no només en la vessant professional, sinó que el teu tarannà com a persona feia que quan algú et necessitava, allà eres tu donant resposta, consol i ajut desinteressadament a tot el que et plantejàvem. “Has parlat amb en Gaspar?” era una frase fixa en boca de tots els companys a l’hora de resoldre qualsevol situació.

Gaspar, aquesta tarda m’he posat a mirar fotografies, n’hi ha moltes i em venen a la memòria molts records, que no s’acabarien. El sotrac és recent i encara no me’n sé avenir, la tristor de pensar que no ens veurem mai més fa que em rebel·li i em costi de pair. Gràcies per tot, per haver-te conegut, per la teva amistat i pels moments bons i també pels dolents.

A partir d’ara se’ns farà feixuc no veure’t a la formació del maniple dels manaies després de seixanta-vuit sortides ininterrompudes pels carrers de la ciutat. Has desfilat en tots els llocs de la formació: membre d’optíada, botzinari d’ordres, optió i aquests últims anys d’optió banderer. Deixes un buit difícil d’omplir. Guia’ns des d’on siguis, que nosaltres desfilarem amb el teu record.

A reveure.