Apunts

Antoni Muñoz González, ‘in memoriam’

Què ho fa que un home nascut a Valladolid, llicenciat en física i professor de matemàtiques, decideixi dedicar els millors anys de la seva vida a l’estudi de la complicada història catalana dels segles XVII i principis del XVIII? En aquest cas, una combinació de factors que l’atzar li va posar a l’abast. I que ell va saber aprofitar.

Sens dubte hi va contribuir el fet que, de ben jove, ja llicenciat, trobés feina a la Universitat Laboral de Tarragona, que llavors duia el nom del dictador anterior. No hi va durar gaire, perquè l’expulsaren per les seves idees incompatibles amb qualsevol dictadura, si bé l’experiència li serví per començar a enamorar-se d’aquest país.

Posteriorment, amb les oposicions de secundària aprovades, va tornar a Catalunya, concretament a Barcelona. Per l’octubre de 1984 va aterrar a l’Institut Barri del Besòs, on, casualment, es reincorporava a la seva càtedra d’Història qui signa.

L’ambient obert de l’institut i la seva relació intensa amb el seu entorn immediat el captivaren des del primer moment. Tant fou així que la seva cinefília reconeguda el dugué a col·laborar en la filmació de dos reportatges. El segon d’ells tenia molt a veure amb la història de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals. Aquí trobem que l’Antoni descobria una població que, en èpoques passades i més recents, resistia les tiranies de tota mena. Estic convençut que aquesta experiència fou la que li va fer dedicar part de les seves vacances estivals, a les seves terres natals, a la recerca de documentació a l’Archivo de Simancas, prop de Valladolid. S’especialitzà, en aquest i en altres arxius, sobretot, en l’època de resistència del sistema representatiu català enfront dels embats de l’absolutisme dels monarques hispànics; és a dir, del segle XVII fins a 1715.

Un bon dia, a mitjans de la dècada dels noranta del segle passat, va demanar l’opinió dels membres del departament d’Història de l’Institut (estàvem fets tots uns adoctrinadors de categoria...) sobre un volum d’escrits fruit de les seves recerques. Aquells ho consideraren interessant i acordaren que el cap del departament col·laborés amb en Toni. Des d’un primer moment, el seu desig principal va ser molt clar: fer arribar a quanta més gent millor el patiment, el desig de llibertat i la lluita per la dignitat de la població catalana en l’època esmentada.

L’atzar va fer que un dels meus veïns fos en José Luis Martín Ramos, llavors integrat a l’equip de redacció de l’Avenç. Ens donà el primer cop de mà: així es publicaren, en aquella revista, Barcelona: l’impacte urbanístic de la Guerra de Successió, al febrer de 1997; i Presos d’Estat de l’Onze de Setembre: un parell de notes, pel setembre de 1998. Al mateix temps, en Joan Roca, actual director del MUHBA, llavors també professor de l’Institut Barri Besòs, propicià la publicació, l’any 1997, de la comunicació Les estratègies repressives a la Cort de Felip V i la ciutat de Barcelona, 1715-1716, presentada en el Congrés organitzat per l’Institut Municipal d’Història de Barcelona uns mesos abans.

Aquestes primeres publicacions tingueren un ressò petit, però suficient perquè l’atzar proporcionés als desigs del Toni una empenta definitiva: l’entrada en escena del Memorial 1714. Aquesta entitat, coneixedora d’aquells primers articles, va demanar-nos la nostra col·laboració en la redacció dels textos d’una de les seves exposicions previstes: L’intent d’anorrear un poble. 1714-1725, que la gent d’Olot recordarà perquè va estar exposada a la sala de l’Arxiu durant l’estiu del 2014. La feina quedà conclosa entre els anys 2001 i 2002, però tingué dos inputs molt importants en la trajectòria del nostre personatge: per una banda, la insistència decisiva de la gent del Memorial 1714, amb el seu president, en Jordi Miravet, al capdavant, per tal que el duet s’atrevís a convertir tota la documentació recollida pel Toni en un llibre sobre la repressió borbònica a partir de 1714; per l’altra, la coneixença feta amb en Jordi Peñarroja, escriptor i fotògraf, que va esdevenir un gran amic i un suport constant des de llavors. Per tot plegat, i finalment a empentes i rodolons, vam editar, l’any 2005, Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736). Precisament els bons oficis de la gent del Memorial 1714 facilitaren que poguéssim acordar amb en Rafael Català Dalmau que Rafael Dalmau Editor s’encarregués de la seva distribució. Aquesta relació amb en Rafael també fou l’inici d’una gran amistat.

Ara, després d’una trentena llarga d’articles, ponències i comunicacions; d’un total de sis llibres publicats, i de desenes de xerrades i presentacions, el Toni Muñoz, de la manera més discreta, com corresponia a la seva manera de ser i de fer, ens va dir adéu el 25 de maig. Li devem molt: conèixer el caràcter i la intensitat de la repressió a partir de 1714; reforçar la premissa que la lluita es produïa entre absolutisme i pactisme representatiu (no pas entre nacions en sentit modern); demostrar l’existència d’una diplomàcia paral·lela decisiva de Felip V, encapçalada per la figura puntal, i poc coneguda, del comte de Bergeyck, en les negociacions prèvies a la pau d’Utrecht; fer palès el paper de clau de volta de la Ciutadella de Barcelona en la planificació del domini de l’absolutisme sobre el Principat; posar de manifest el patiment de la població catalana durant i després del conflicte entre absolutisme i pactisme... per no parlar de fins a quin punt Victus conserva restes del seu ADN. Déu n’hi do. De segur que la llista s’hauria engruixit si l’atzar, finament negatiu, li hagués concedit més temps. Se’l mereixia.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.