“Jo, que moriré de càncer”

La Concepció Casals Guinó, mare de la Raquel i en Jordi, companya d’en Lluís Cama i cap de distribució d’El Punt Avui, ens va deixar ahir a les vuit del matí, un cop va constatar que el seu fill petit ja havia complert els 18 anys. La doctora no tenia cap explicació científica sobre el fet que seguís lluitant com lluitava per viure aquests darrers dies en què ni bevia, ni menjava, ni portava sèrum i estava només amb la mínima medicació. En Jordi havia estat la seva més gran preocupació fa cinc anys, quan va emmalaltir la primera vegada. “En Jordi és massa petit, per si no me’n surto bé”, deia. I en la seva tossuderia i tenacitat només s’ha donat per vençuda quan l’ha sabut major d’edat. Se n’ha anat el mateix dia que el va parir, 18 anys després, i així és com un altre cop aquesta puta malaltia ens ha esqueixat una brancada vital i potentíssima. No era una branca seca que toqués podar aquest hivern. Al contrari. La Concep, que va fer 54 anys al mes d’agost, estava en la flor de la vida i la treballava, la disfrutava i la compartia com ningú, i havia de continuar-ho fent per molts anys.

Havia passat ja tots els controls protocol·laris del càncer de mama que li havien tractat feia cinc anys i tots estàvem contents d’haver tancat l’episodi. Però va ser a començaments d’estiu quan va tenir uns dies de mal de cap. El dijous 2 d’agost va patir un petit desmai a la feina. En Lluís va aprofitar per portar-la al Trueta, i ja no l’hem tornat a tenir, i ja no l’hem tornat a sentir, i ja no l’hem tornat a disfrutar. Així d’injust. Així de precipitat. Així de cruel. El divendres, el 3 d’agost, com que la Concep feia anys, van arribar al diari els croissants i les pastes que ja havia encarregat dies abans, però ella ja es va quedar a l’hospital. Aquell cap de setmana, per les proves i les anàlisis del Trueta es van escolar 27 anys de treball eficient i diligent, primer a El Punt i després a El Punt Avui. Es van escolar 27 anys de vitalitat i optimisme en el dia a dia, de compromís amb el projecte i amb l’organització.

Amb totes les proves fetes, amb el diagnòstic fatal conegut, amb l’esperança limitada a uns mesos de vida i amb la consciència assumida de la impossibilitat d’operar el tumor i la inutilitat dels possibles tractaments; la Concep va venir al diari a cursar-nos ordres per com havíem de viure-ho i dir-nos que la que moria de càncer era ella. Que nosaltres visquéssim, que continuéssim, que tiréssim endavant, que la recordéssim com havia estat fins llavors, que el que venia a partir d’ara no era ella, que era la malaltia. Em consta que va fer el mateix amb família i amics. Vam reunir-nos al meu despatx amb en Lluís i les companyes del departament de distribució. Tots tous i encongits. Tots menys ella. “Escolteu-me avui abans que el bony em pressioni, la cocorota no em funcioni i digui bestieses.” A mi em va venir al cap un article que aquest diari va publicar el 4 de maig de 1980 i que signava en Just Casero. El va titular “Jo, que moriré de càncer”. Ara veia la Concep allà amb nosaltres cinc, explicant-nos que ho afrontava amb serenitat, explicant-nos que volia que la recordéssim com havia viscut, com havíem treballat. Que havia decidit que no faria tractaments inútils, que no forçaria res. Que l’important era el que havia viscut, que el que venia havia de passar i que passava ara. També em va venir al cap la imponent columna basàltica del seu Castellfollit natal. Entera, com ella. D’una peça enfront l’adversitat.

No vaig parar esment en les darreres paraules que ens vam dir en acomiadar-nos. O potser no les recordo o simplement no les vull recordar. Sí que la veig com si fos avui el novembre de 1991, quan li vaig signar el primer contracte com a comercial per a la comarca de la Garrotxa. Quan va passar al departament de gestió. Quan es va fer càrrec del departament de distribució. Han estat 27 anys i de cop hem passat al res. Demà passat farà tres mesos que ens vam veure al despatx i avui l’enterrem. Descansa en pau, Concep. Complirem les teves ordres.