Descansa en pau, pare
Josep Valentí i Costa va morir dijous, a l’edat de 64 anys
Trist, abatut i cansat de passar els últims mesos comptant els segons al seu costat, un càncer ha decidit aturar el rellotge d’una persona única i extraordinària a la qual estimo amb gran desmesura i sense cap mena de límit...
Hem viscut junts exactament 15.049 dies... I continuo pensant que no pot ser més injust, que no en tinc prou, que en necessito i en vull més. Molt enfadat i carregat de ràbia perquè una maleïda malaltia m’ha allunyat de tu per sempre. Que encara no era l’hora, que 64 anys no són res, que ens quedaven un munt de coses per fer junts i que tenia en una llista de coses pendents i que amb tanta il·lusió guardava per anar-la compartint i realitzant amb tu. Que era el moment de descansar i anar complint aquells petits somnis i plans tan anhelats amb la mare. Que no veuràs créixer més els meus fills, que no els podràs dur mai més a pescar, al camp del Barça o senzillament continuar fent d’avi... Que no podré buscar-te ni refugiar-me al teu costat quan tingui por. Por, com la que tinc i sento ara...
Tot i així, de vegades amb fets, altres cops amb paraules, durant aquests últims i terribles mesos he pogut, d’alguna manera, acomiadar-me de tu. Tornar a demanar-te perdó per les tantes vegades que t’he fallat, que no he estat a l’alçada de les teves expectatives o per quan t’he fet patir pel meu mal cap o per les circumstàncies que m’han tocat viure. Així com tornar a agrair-te de manera infinita el suport que sempre m’has brindat, en totes les situacions de la meva vida, les bones, les dolentes i les pitjors... I per estimar com has estimat la Nuri, la Blanca, en Guim i sobretot la mare. No m’has ni ens has fallat mai, sempre hi has sigut... sempre.
Tu te’n vas. Però dins el meu cor hi queden tones i tones de coses boniques. El teu gran humor, la teva saviesa, els teus valors i consells, la teva companyia, la teva manera infinita i peculiar d’estimar-nos a l’Anna Valentí Puigbert, a la Neus, a mi, així com tots els que han anat arribant posteriorment, el teu amor per la mare Anna Puigbert Costal, com estimaves i cuidaves els avis, la passió per la teva feina, la teva grandiosa solidaritat i la teva immensa generositat sempre per ajudar i ensenyar als altres (massa vegades deixant que això passés per sobre teu), els viatges que vares haver de fer amb mi i la bateria amunt i avall quan era jovenet portant-nos a tot arreu, les aventures que ens van passar quan vàrem anar a buscar la bateria a Andorra, els moments que vàrem passar junts al local fent la cançó per a la mare, el suport incondicional en tot el que feia, t’agradés més o menys... i tantes coses més que podria dir igual que tantes coses que no diré perquè prefereixo que continuïn quedant per sempre entre tu i jo...
Amb tots els teus defectes i totes les teves virtuts, tant en els teus millors moments com en els pitjors (dels quals no he parat d’aprendre al teu costat), vull dir-te que estic immensament orgullós de tu, que no em puc sentir més afortunat de saber-me fill teu i de saber que una gran part de tu sempre ha estat i serà part de mi, tant fins ara, com per la resta de la meva vida.
Ahir va marxar una de les persones més importants de la meva vida... Ahir la pluja va desdibuixar el meu superheroi. Ahir va morir una gran i bona persona...
Descansa en pau, pare.