Apunts

A reveure, Adriana

Amiga, exbotiguera i veïna del Barri Vell

Abans-d’ahir a primera hora va sonar el telèfon. Era un bon amic, en Josep Maria Esteve, que amb la veu trencada em feia saber que l’estimada Adriana Ferrer i Rosell ens havia deixat. La filla dels Curtits Ferrer del carrer Ciutadans, botiga que fa anys ja va ser reconeguda com a centenària. Era portada per en Joan, germà de l’Adriana, conegut amicalment per la gent de l’època com el Tit i pel fet de ser durant molts anys de l’escorta del Sant Sepulcre la nit del Divendres Sant. L’Adriana treballava a la Secció Femenina fora d’hores de feina també i després de la jubilació sempre, i amb en Josep Maria, que va treballar a la casa més de 50 anys, van ser els que portaren el negoci fins al tancament.

Curtits Ferrer va ser una botiga emblemàtica. La paraula curtits ho abastia tot. Recordo aquell taulell de fusta amb l’arcada al fons de pedra i un petit despatx. A mi la mare m’hi feia anar a posar ullets a les bosses que feia per fer atletisme a en Raimon, havia d’anar a Tendals Mallol i després a can Ferrer tenien betums, i una de les coses que més recordo és l’olor del cuiro. Tenien pell o Skai allà enrotllats, cordes i coses per als cavalls. Va ser un referent per a Girona i província. Un oncle de l’Adriana i en Joan tenia la botiga al costat de can Sans de maletes, esports i bosses, ara tancada.

No fa més que un parell de setmanes vaig saber que l’Adriana estava ingressada a Mutuam. El mateix dia vaig voler parlar amb ella. És una persona que apreciava molt. Havia estat a la Secció Femenina i tenien les oficines al carrer de la Força, i per això les coneixia a totes: la Maria Cobarsí, la Manola, la Nuri... Fa uns tres anys al germà de l’Adriana la salut li va donar un ensurt, i no em vaig cansar de preguntar i tothom em deia: “L’hem vist amb la seva germana, està millor.” De fet, ja ho he esmentat altres vegades, abans pel sol fet de ser veïns als carrers de l’entorn on vivies ens consideràvem de família.

He de dir que quan l’Adriana es posà al telèfon li vaig dir: “Segur que no et pots imaginar qui soc.” Evidentment que no. Quan li vaig dir de la Granja Mora li va fer molta il·lusió i va dir-me que s’havia assabentat d’allò del Raimon i jo vaig dir-li el que em passava, que cada dia el trobava més a faltar, i em preguntà quants anys ens portàvem amb en Raimon. Era el gran, al revés d’ella, que en Joan era el petit. Compartíem una cosa amb l’Adriana, que totes dues havíem viscut amb els germans en el negoci familiar, que és molt diferent que quan la gent es casa i cadascú forma la seva llar. L’Adriana va dedicar la vida al seu germà, que de fet ha tingut bé la salut fins a aquest ensurt de fa un temps, però tot i així s’ha cuidat d’ell.

Voldria recordar unes paraules que em va dir l’Adriana: “Carme, et vull explicar una cosa. El dia que va néixer en Joan, saps què va fer la meva mare? Em va cridar i amb el Joan en braços va dir-me «Adriana, aquest nen és teu.»” I l’hi va donar. Penso que amb aquestes paraules l’Adriana ho va dir tot, que l’havia estimat com un fill. Va ser emocionant i vaig plorar. Ella sap com li vaig agrair saber aquestes paraules i que volien dir tant.

Ahir, a les 4 de la tarda, li van dir adeu a la parròquia del Carme, la seva parròquia i la meva, on veïns i botiguers del nostre estimat Barri Vell no hi van faltar per estar al costat d’en Joan en el moment de dir adeu a una persona estimada, la germana.

Adriana, envia tota l’ajuda que li faci falta al teu germà i des del lloc on estiguis continua vetllant per ell, et necessitarà.

Descansa en pau.

(*) M. Carme Ribas i Mora és filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.