En record de Rosa Clarà Panosa

Estimada germana Rosa, des del dia que vas marxar, vaig sentir la necessitat de dir-te o, millor dit, d’escriure’t alguna cosa. No sé ni com començar.

Te’n vas anar sense fer soroll, però, com he sentit a dir d’algú, després vas fer un gran rebombori. Ja ho vas veure, tot el poble era allà per dir-te adeu, els carrers van quedar buits.

Crec que encara hauries de ser aquí, entre nosaltres. Crec que encara no et tocava, però ja ho diu el tòpic: “La vida és així.” (Diu que en Pol es pregunta com viuràs en una casa tan estreta.)

Estic trist, però també estic content pels anys viscuts junts, amb moments bons i d’altres de més dolents, però sempre hi has estat per fer-me costat.

Avui et trobo a faltar, però no pateixis per mi, tinc dos forts pilars al meu costat, la Clàudia i la Sandra, per tirar endavant; cosa que, n’estic segur, també faran en Quim, en Miquel i l’Anna (amb en Lluís i en Pol), perquè els veig forts.

Adeu. El temps segur que suavitzarà la teva absència, però sempre t’enyorarem i recordarem. Un petó.