Apunts

En record d’un amic

Fa alguns dies ens va deixar un rosinc molt estimat per tothom, en Joan Fibla. Quan es va saber la seva mort, algú va dir, amb quina pena, que en Joan era patrimoni del poble. I és veritat, en aquest darrers quatre anys, jubilat i mentre lluitava contra el càncer, en Joan va entrar a formar part del paisatge. Un element més per emmarcar la badia, com ho fan el Castell, el port i la platja. Amb els seus dos gossets, Floc i Goku, envoltant la seva esvelta figura, en Joan feia el passeig, matí i tarda, parlant amb tothom, del que fos, o, més ben dit, del que ell sabia que volia parlar l’interlocutor. Acabat de morir, a casa seva, va arribar el missatge de condol dels manters. El trobarem a faltar, pregarem per ell, els varen dir.

Diuen que qui té un amic té un tresor, i és veritat, per a mi en Joan era l’amic al qual pots explicar-ho i, sobretot, consultar-ho tot. La seva lleialtat era total i, creieu-me, en les responsabilitats a les quals la vida m’ha abocat, poder comptar amb en Joan ha estat un puntal formidable. I a casa i tota la família i els amics i, encara, els amics dels meus fills, tots ens l’estimàvem, especialment els més joves, per la seva conversa afable, jovial i divertida. Així és, la capacitat d’en Joan per caure simpàtic era il·limitada. De caràcter alegre, que no vol pas dir despreocupat, es va saber fer popular en tots els ambients en què es va trobar. Un home sense prejudicis, generós, lliure i amb ganes de viure. D’esperit viatger, va voler conèixer gent i món, començant per la gran experiència de l’època, viure a Londres, o, en recerca d’exotisme, a l’Egipte dels farons, on va arribar a bord d’un mercant després d’un periple de mesos per la Mediterrània. Sempre a l’aventura.

Quan li van oferir d’entrar a Caixa Girona, una oferta que ell va entendre com una amenaça, en l’entrevista final es va donar una última oportunitat per evitar de convertir-se en un esclau d’una feina i un sou. Interrogat sobre quines eren les seves aspiracions laborals, ell, decidit, va respondre: fer teatre! I no feia comèdia, en Joan era un apassionat dels escenaris. L’encantava actuar i va demostrar saber-ho fer, amb l’actitud d’un professional, adaptant-se al personatge, en el gest, l’expressió i el vestuari, tant en el teatre com en el cinema. Per petit que fos el paper, mai passava desapercebut.

La seva simpatia i gentilesa i bones formes podien trametre una imatge de feblesa, però era fort i tossut. Es va agafar el càncer com un repte, una nova aventura, i s’hi va encarar per guanyar. En el temps que l’ha mantingut a ratlla, en Joan ha viscut intensament, amb la família i els amics, abonat al Liceu, viatjant pel món i actuant. I més, fidel a les seves conviccions, plegats, tot i la malaltia, hem acudit a totes les manifestacions per la independència o en suport del president Puigdemont, dins i fora de Catalunya.

I en una altra demostració de la seva fortalesa i bonhomia, en Joan es va proposar i va aconseguir que qui l’envoltava s’oblidés de la malaltia vivint amb normalitat tot aquest temps. Fins i tot en les visites a la Dra. Adelaida Garcia, de l’ICO, i en les sessions de quimioteràpia, sempre el va acompanyar la bona cara i el bon humor. Quan hi havia males noticies, ens deia, sobretot, que la tia no ho sàpiga, que no pateixi.

Penso que, quan una persona estimada se’n va, més que no pas pensar en la buidor que sentim, el que cal és reconfortar-nos i gaudir recordant els bons moments que ell, amb la seva manera de ser, ens va ajudar a omplir. Amigues i amics, penseu-hi, han estat molts!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a