Adeu a una gran mare

Aquest títol no és gaire adient, penso que mai podem dir adeu a una mare; els vincles entre mare i fill són tan grans, aquells nou mesos dins el claustre matern frec a frec, minut a minut, tan forts, que aquell cordó umbilical per més que el tallin sempre segueix unit.

La senyora Montserrat Farreras i el senyor Manel Nadal es van casar l’any 1947, l’any que jo vaig néixer. El primer fill va ser el senyor Joaquim Nadal, que va néixer el 1948; això vol dir que la vaig conèixer amb els dos o tres primers fills que venien a casa de petits a berenar de camí a Sant Pere, on vivien. La família va créixer; ella, de professió mestra, ja més gran venia a berenar amb un grup d’amigues.

Des del dia que vaig saber el començament de la malaltia, encara que fos a distància, he estat al seu costat pensant el que això suposa per a la família i principalment per al senyor Nadal, perquè ell va ser qui va presentar el llibre El meu pare patia la malaltia d’Alzheimer.

A tots els fills, filles, nets i besnets sols vull dir-vos, i us en dono fe, que encara que “la baba” ja no gesticulava i feia la impressió que no sabia qui éreu, en el fons cap malalt, malgrat que faci aquesta impressió, no oblida els qui són sang de la seva sang; el vostre afecte envers ella mai va ser en va. Recordeu aquestes paraules.

La senyora Montserrat ha estat a casa seva estimada, cuidada i amb l’afecte de fills, nets i besnets, que mai l’han deixada. Avui arribarà a la casa del Pare, on ha estat cridada a pocs dies del seu sant. De ben segur amb el seu marit, el pare Nadal, amb els que l’han precedit, en Nando i en Toni, el que un dia la mar els va prendre però també ens el va retornar. L’hauran vingut a esperar.

Descansi en pau.

*Filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora de Girona