En Ton Pérez amb 101 anys. Sota les Guilleries
Ens separaven els pilons de fulls de factures per a acabar, de plecs per a arxivar, d’operacions per a passar al Diario o al Mayor. Ens ajuntaven les paraules.
En Ton Pérez va ser el meu mestre. Potser una mica per a ajudar-me a organitzar els papers allà al despatx del meu pare. Però, i sobretot, fou el meu mestre de vida.
Les converses no s’ aturaven mai i sempre he recordat les de l’edat. Tenia una filosofia sobre el pas dels anys que, ara que he anat vivint el temps, he entès que eren el carpe diem. Una llatinada que vol dir “viure el moment”.
Viure el moment. Potser vaig aprendre del meu estimat Ton Pérez, i el seu somriure acollidor i intel·ligent, el pensament que m’ha acompanyat tota la vida. Viure el moment.
Li recullo més paraules fa uns mesos, al seu discurs a l’Arxiu Comarcal. Lúcid. Intel·ligent.
Avui em truca la seva filla Montse i em diu que en Ton ens ha deixat.
A mi no. El tindré amb mi mentre sigui capaç de viure el carpe diem que ell em va ensenyar.