Apunts

Homenatge 11 anys, carrer Mollera n. 17

Avui que fa 11 anys que la Pepa ens va deixar, m’agradaria escriure unes paraules envers alguns dels llegats, els recordo amb amor, que ens va deixar.

Recordo amb els ulls humits de felicitat i enyorança aquella catedral, Pepa, aquell refugi, Pepa, aquell racó d’emocions, Pepa, aquell sanedrí nocturn de polítics i periodistes que amagats en la foscor i entre fums exòtics canviaven el món, perdó, Girona, bé, de fet el nostre món, Pepa, aquella pensió on familiars i amics buscaven la teva abraçada i el teu amor còmplice lluny de les seves llars, mama...

Salt, Girona, vaja; Salt, la cova on descansar; Girona, el curro on somiar i donar tot allò que sempre vares tenir sense mesura per a tothom que t’envoltava, l’amor incondicional, i la professionalitat portada a l’extrem.

Em vares fer estimar una feina, un món, una manera de viure, el periodisme, tot i ser allò que més hores et feia estar lluny de la Laia i de mi, però tenies aquell do estrany o diví, ho recordo perfectament, d’ésser-hi sempre, encara que no hi fossis.

Mollera, 17: vas fer d’aquella petita casa una llar d’amor i passió per a mi i la Laia, però no solament per a nosaltres, no, mama, no només per a nosaltres; grans reunions familiars al voltant de la taula i el vi, la música i la política, els teus estimadíssims i venerats germans Adolf i Sussana, familiars més o menys propers que hi passaven temporades, molts amics i companys de feina, de guerres i trinxeres vàries, varen fer d’aquell habitatge singular, mai buit, un Consell de la República, però de l’amor, Pepa, sí, i no hi faltava ningú, ni Paus ni Carmetes, ni Roses ni Manels, ni dards ni a vegades dianes, ni alcaldes carismàtics i estimats, ni periodistes íntims, alguns avui lluny de les nostres fronteres.

Pepa, no, no em deixaré en aquest petit i humil recordatori el Tuti, el teu Tuti, el Tuti que et defensava a mossegada neta de qualsevol ingerència en les teves “migdiades” de sofà, aquell Tuti que xulet es fotia dins dels camps dels pagesos tot i més d’una pallissa que va rebre, o aquell Tuti que va follar-se “lo habido y por haber” pel barri, i que, degut a aquestes aventures sexuals, va portar el Xurri a casa.

I sí, Pepa, la llar de foc, com estimaves el foc, el seu so, la seva companyia, i també l’estufa de llenya, que feia que la Laia i jo anéssim sempre al col·le amb olor de sutge, i, en definitiva, aquell oasi que durant molts, molts anys va ser aquell Mollera, 17 per a tots els que et vàrem envoltar amb el nostre amor amb més o menys mesura, a canvi del teu, que sempre, sempre, sempre, va ser totalment desmesurat.

Un petó immens d’aquells que et recordem, t’enyorem, et plorem i et riem, però d’aquells que, sobretot, t’estimem, Pepa Bouis!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.