Per a tu, Otilia

Estimada Otilia, les lletres que t'escric són fetes des del dolor de quan perdem una persona estimada. Ens has deixat als 51 anys, la flor de la joventut. Ahir al migdia em vaig assabentar del teu traspàs. Sé que portaves uns dies ingressada i que la operació que esperaves et va arribar, però, malauradament, al mateix temps va ressorgir l'altra dolença.

Otilia, el meu afecte envers tu va començar quan amb en David, el teu primer fill d'uns 2 anyets en braços a peu de barra, m'ensenyàreu en unes fotografies la greu operació que havia patit a Barcelona. Em vas emocionar, entenia el patiment d'uns pares i al mateix temps l'alegria d'una mare per tornar a acaronar el seu fill. Ja saps que sento debilitat per les mares. Després va arribar en Marc, una nova alegria. Un temps més tard la vida et va tornar a sacsejar: vas patir una leucèmia durant la mateixa època que l'estimat Josep Carreras. La teva família et traslladà a França i vas haver de deixar el que tant estimaves, els teus fills molt petits. El país veí es va convertir en la teva segona casa, et van fer un trasplantament amb part de la teva medul·la, crec, hi vas passar un Nadal i els companys de feina et feren arribar un entranyable regal fet des de l'estima que tenien a la gran companya de treball que eres. Passats molts mesos vas tornar a Girona amb un postoperatori dur, però sempre amb ganes de continuar vivint, cosa que no vas perdre mai per dura que fos la recaiguda.

En la carta que vas escriure al diari el dos de novembre del 2010, titulada Allargant-me el patiment, feies una petició als responsables de la sanitat pública en relació amb la llarga espera d'una senzilla operació per pal·liar el teu sofriment. Els que guardin la carta com jo recordaran que sols el patiment et pot portar a demanar clemència, però també, Otilia, des de la teva gran sensibilitat agraïes a la Dra. Joly i el seu magnífic equip de l'Hospital Josep Trueta que t'haguessin fet tornar a néixer després de la complicada operació que et feren per extirpar-te un agressiu tumor cerebral i els sis anys de vida que t'havien regalat i que esperaves que en fossin molts més.

Otilia, has passat un llarg pelegrinatge de patiments, però també et vas guanyar l'estimació de tots els que et coneixien. Quan vas sortir de l'UCI vas estar un temps a Banyoles, on semblava que t'hauries de quedar per sempre, però la Marta, la teva tia, va apostar per cuidar-te i et traslladaren a Cassà de la Selva. El teu tio en Pere Garcia, la seva dona, la Teresa, i més gent sempre han estat pendents de tu, però has tingut unes persones molt especials que no t'han deixat, els teus fills, en David i en Marc, en Quim Riera, el pare dels teus fills, la Maribel i el gran amic i entranyable persona en Quim Roca, tots han estat al teu costat moment a moment, visita a visita, i això es fa per estimació.

Avui, a les 4 de la tarda, et diran adéu a Cassà de la Selva, a casa teva. Eren tantes les persones que t'havien conegut i era tant el que et feies estimar que Cassà de la Selva quedarà petit. Jo sempre recordaré l'Otilia, aquella noia jove plena d'il·lusions, aquella mare embadalida pels seus fills i sobretot els teus ulls tan blaus, que semblava que havien traspassat el cel.

Otilia, tants anys de sofriment portats amb tanta serenor i les ganes de viure que tant transmeties als que t'envoltaven i t'estimaven, aixecant-te cada vegada més valenta de cada caiguda, han valgut per veure créixer en David i en Marc, i pensar que has deixat dos homes dignes de la nostra societat (orgull de mare). Otilia, des d'aquest cel tan blau, pentinat per l'aire de la primavera que no fa massa hem estrenat, envia'ns allò que sempre has transmès des dels teus ulls tan blaus, pau i serenitat.

Descansi en pau