Salvador Casanovas Martí

El 12 d'agost ens va deixar Salvador Casanovas Martí. Moria un dels ingredients principals dels “laberints de la resistència catalana”.

Si pels ciutadans catalans l'estiu del 2011 va ser trist per la pèrdua d'Heribert Barrera i Josep Termes, el d'enguany ho ha estat per la pèrdua, amb pocs dies de diferència, de Josep M. Ainaud i Salvador Casanovas.

Els qui tenim interès per divulgar el nostre passat nacional i el del moviment d'afirmació nacional català hem de posar Casanovas en un lloc destacat, malgrat la seva modèstia a ser-hi. Certament, en la bona tradició del catalanisme hi ha molts casos d'altruisme, de servei, de valenta i arriscada dedicació per la represa de Catalunya. Casanovas n'és un.

Quan el vaig conèixer (fa prop de cinc anys) patia pel futur del nostre país, per polítics al govern sense tremp, per una ciutadania deixatada, per manca de valors, però albirava algun motiu per a l'esperança, en un context general, però, desesmat. Recordo valoracions clares sobre persones i situacions. Amb ell se'n va una part de la història menuda (que és la de gruix, tot sovint), la que explica un altre caire de posicions i opcions. Em va corprendre un profund patriotisme, discret en les formes i efectiu en els resultats, percebre'l com una persona d'una peça, per la seva simpatia i bonhomia, i per la seva religiositat. Era palès que n'havia vistes de tots colors professionalment i que havia hagut de bregar amb circumstàncies complexes que demanaven ser agosarat. En paraules d'una altra persona que ens deixà fa una mica més que ell, advocat i d'un català genuí i barceloní alhora, Carles Feliu de Travy: “Era una bella persona.”

Ben aviat m'explicava que sentia aversió de ben infant per la parafernàlia espanyola franquista i l'interès per aquell món vedat de la Catalunya que s'extingí entre 1936 i 1939. De ben jove, volia saber. M'explicà la percepció que tingué el president Macià, els efímers dies de la República catalana, de la categoria de molts que l'envoltaven. Aquest gavadal d'impressions precises i clarividents segurament ja no arribaran a ningú. Se'ns en va aquella generació que sense res i amb tot en contra van entossudir-se a refer el país i continuar-lo. Mai tan pocs van fer tant per a tanta gent, que diria Churchill adreçat a altres persones, i també com Casanovas, d'un alt sentit del deure.

Recordo un dia la presentació d'un llibre, en què ell tingué molt a veure, i relligant un dels pocs retrats seus que tindrà el nostre futur, l'impagable d'Albert Manent a Retorna a abans d'ahir, en el qual hom pot entendre la seva veritable acció nacional que, com destaca el llibre que es presentava, no entenia el moviment catalanista com a estratègia, i per tant efímera com tota opció política, sinó com un poble que defensa allò que el defineix com a nació.

Casanovas va actuar de ben jove en el grup catòlic Torras i Bages, més endavant en un sentit nacional i cristià, al més públic CC, també reforçant el Centre d'Influència Catòlica Femenina (CICF). Però Casanovas tingué més protagonisme (per altri) en la defensa en el procés contra Jordi Pujol (1960). Vinculat al president, també el trobem entre els fundadors de Banca Catalana i la discogràfica Edigsa, indispensable per entendre la Nova Cançó. També seguint les fites de la formidable represa cultural catalana dels seixanta, és present a Edicions 62 i Enciclopèdia Catalana. Com a advocat va intervenir en la defensa de destacats personalitats i militants antifranquistes i, com a catòlic compromès amb una Església arrelada al país, va actuar decididament en la campanya Volem bisbes catalans (1966). Darrerament, des de la Fundació Empresarial Catalana, ajudava projectes d'empresa, nacionals i culturals. Com recollí Albert Manent: “Agitador nat, home de dret i d'empresa, català de soca-rel, durant el franquisme moltes de les accions més o menys clandestines, comptaven automàticament amb ell. I lluny de la política, està satisfet d'haver contribuït amb el seu gra de sorra a la lluita per la supervivència de Catalunya.”

Al Cel sigui.