Pompeu Pascual i Coris
Metge rural de Llagostera, artista multidisciplinari i, sobretot, un gran conversador de tot i amb tothom
Pompeu Pascual i Coris (Llagostera, 1929-2016) va ser un metge rural i artista multidisciplinari, impulsor de diverses iniciatives. La seva biografia no es pot entendre sense la seva passió per conversar de tot amb tothom. Segur que en això hi va ajudar la seva professió, amb què continuava una llarga nissaga familiar. Va ser metge rural de Llagostera, dels que anaven on fos a l'hora que fos, de manera oficial, del 1963 al 1999, però després va continuar sense negar consells.
Va fer compatible la seva professió amb l'impuls i participació en diverses entitats com el Centre d'Estudis Llagostera, la Creu Roja de Llagostera, l'hospital, el Casino Llagosterenc, el Club d'Escacs Domingo Pascual Carbó i la Unió Esportiva Llagostera. També va entrevistar diversos llagosterencs a la ràdio local per contribuir al que ell anomenava la “universitat de poble”, que fomentés la cultura al municipi, que era una qüestió que el va preocupar tota la vida.
I algunes nits pintava o feia escultures amb diverses tècniques, al principi, utilitzant les mateixes receptes. En aquest món d'experimentació les cares hi tenen un lloc predominant, i una de les seves obres més destacades possiblement és el quadre que va portar a l'exposició que va fer a Gernika el 2005, amb Josep Perpinyà i Lluís Bosch Martí. També és l'autor de tres reculls de poesia i d'una col·lecció d'exemplars del Quixot. I amb la seva dona, Maria Gifré, ha fet donacions per enriquir institucions com el Museu del Cinema de Girona i l'Arxiu Històric de Cardona.
No puc estar-me de d'explicar que vaig tenir la sort de conèixer-lo per escriure el llibre Sense recepta. Van ser unes cinquanta hores fascinants d'entrevista o conversa, com es digui. Fa dues setmanes, el vaig anar a veure. Sempre m'havia dit que deixés de fumar, i aquell dia li vaig dir que ho havia fet. Ja tenia dificultats per moure's. Amb un somriure murri es va aixecar i se'n va anar a obrir un armari. Em va dir que ja feia temps que no receptava medicines però que em volia receptar una ampolla de vi per celebrar-ho aquell mateix dia.
(*) Periodista