Dues bones persones

En el decurs d'una setmana, fa ben pocs dies, ens han deixat dues persones, dos amics, que trobarem a faltar, un i altre molt abans del que l'esperança de vida d'aquest país nostre fixa com a mitjana. Eren, doncs, encara joves i amb moltes coses per fer. Un, en Sebastià Corominas, de Sant Julià de Ramis, després d'haver lluitat amb decisió, valentia i molta empenta amb una llarga i ferotge malaltia que acabà imposant-se; l'altre, en Joan Planella, de Tossa de Mar, de cop, inesperadament, quan ningú s'ho esperava. En saber-ho, ho hem lamentat. Sempre és trista la mort de gent que apreciem, sobretot si no els tocava.

En recordar-los se'ns ha fet present una coincidència que, sense voler-ho, uneix en la nostra memòria un fets coincidents en el temps dels quals en bona part van ser-ne protagonistes. Fa vint anys, l'any 1996, vam entrar-hi en contacte per causa de la nostra professió. A partir d'aquell moment, tant a Sant Julià com a Tossa de Mar es posaven les bases, amples i sòlides, d'un treball de llarg abast que, des d'aleshores, ha tingut continuïtat i ha crescut. Com de difícil hauria estat, sense aquelles dues oportunitats, arribar on som.

En Sebastià Corominas era alcalde de Sant Julià de Ramis quan en el procés d'ampliació del cementiri municipal, dalt de la muntanya i a redós de l'antiga església parroquial, en un lloc d'una fastuosa bellesa, es van identificar unes potentíssimes restes arqueològiques que van obligar a reconsiderar la ubicació de l'equipament. Era un destorb important que, tanmateix, no va servir per lamentar-se i culpar l'arqueologia de tots els mals, sinó que fou aprofitat per cercar una altra localització al cementiri, a uns pocs centenars de metres de l'antic, en un indret admirable, sobre el vessant sud-oriental del congost, i per engrescar-se amb les possibilitats patrimonials de futur que podia tenir la muntanya de Sant Julià. L'alcalde va entendre que calia conèixer en profunditat un jaciment extens i complex que si bé excavat puntualment des dels anys trenta del segle passat, presentava moltes incògnites i amagava molts secrets. Calia, doncs, l'aliança amb alguna institució que n'assegurés la continuïtat atès que era ben clar que per tenir resultats calia treballar-hi a llarg termini. A través del cap del servei d'arqueologia de la Generalitat que va copsar, també, les possibilitats d'aquell pacte, ens vam posar en contacte per pactar una intervenció programada i continuada a Sant Julià. De seguida ens vam posar d'acord i van poder programar, per a finals d'estiu d'aquell mateix any, una primera intervenció amb un nombre considerable de participants que va permetre constatar immediatament el potencial d'un jaciment extraordinari. Enguany, ara per ara, han començat els treballs per vint-i-unena vegada. Aquest jaciment, com uns quants altres del territori és, ara, un clàssic, una escola arqueològica per a estudiants i un espai condicionat on els visitants recorren els vestigis que expliquen acurats plafons informatius. Les bones idees no haurien de ser mai plataforma del combat polític. L'obra iniciada per en Sebastià ha estat continuada per tots els alcaldes i consistoris posteriors. Ara és, no només un jaciment complex, i en alguns aspectes, únic a tot Catalunya, sinó també motiu d'orgull dels santjulianecs.

Una acció incontrolada en un jaciment inèdit de la proximitat boscosa de Tossa de Mar, Ses Alzines, va propiciar els primers contactes amb en Joan Planella i un grup actiu de dones i homes de la vila, allò que anomenem societat civil, que van bregar per començar una actuació immediata en aquella estació per veure'n les peculiaritats i conèixer-ne la història. Com que es tractava d'una intervenció pràcticament d'urgència, sense haver-la pogut preparar convenientment i dotar-la d'un pressuposts suficient, convé recordar que fou possible tirar-la endavant gràcies a la generositat personal de Joan Planella i del grup d'amics que van hostatjar, a casa seva, l'equip d'excavació. Va ser el punt de partida d'una llarga i profitosa col·laboració que ha permès convertir la vall de Tossa en un punt de referència en l'estudi del passat romà dels nostre país a partir de l'estudi de la qual ha estat possible definir noves hipòtesis sobre l'explotació del camp a època romana i confirmar-les.

Amics, permeteu que us acomiadem amb una abraçada. Recordarem la vostra bonhomia i la vostra disposició i tota l'ajuda que de manera desinteressada vau posar al nostre abast. El que som com a grup no seria igual sense vosaltres. Sit vobis terra levis.