Els fets del Palau (I)

El 20 d’abril de 1899 surt un vaixell del port de Barcelona que transporta l’Orfeó Català per fer una actuació a Mallorca. El vaixell va tot engalanat i al pal major oneja la bandera quadribarrada. Aquell mateix any, sota la regència de la reina Maria Cristina i en plena Renaixença, es funden el Futbol Club Barcelona i el Reial Club de Tennis Barcelona. És un moment en què a la nostra ciutat els moviments civils associatius adquireixen una força extraordinària. És difícil saber si en aquella època els membres de l’Orfeó eren músics catalanistes o catalanistes que feien música, però el fet és que a l’enorme força i dinamisme de l’Associació Orfeó Català li devem que pocs anys després, el 15 de febrer de 1908, s’inaugurés el Palau de la Música. En aquest històric concert es va estrenar la Glossa de Felip Pedrell i es va interpretar el Magnificat de Johann Sebastian Bach: tota una declaració de principis que enceta la trajectòria d’una sala sense la qual seria impossible explicar la nostra història musical recent.

Des de la seva inauguració el Palau de la Música compleix la doble funció de ser, per una banda, seu i lloc natural d’actuacions de l’Orfeó Català i, per una altra, el contenidor en què creixen i es desenvolupen iniciatives musicals de caràcter associatiu que són les que doten de contingut la sala i comencen a convertir-la en un referent internacional. El 1910 el mestre Lamote de Grignon posa en marxa l’Orquestra Simfònica de Barcelona. El 1913 es crea l’Associació de Música Da Camera.

El 1916 un grup d’admiradors del Quartet Renaixement, fundat per Eduard Toldrà, endeguen l’Associació d’Amics de la Música. L’Orquestra Pau Casals fa el seu primer concert al mateix Palau el 13 d’octubre de 1920...

Tota aquesta fervor filharmònica i associativa, juntament amb l’enorme afició a l’òpera que creix a Barcelona des de la inauguració del Gran Teatre del Liceu el 1847, crea una vida musical riquíssima a la ciutat, que possiblement ha constituït l’època daurada de la nostra història musical. És una època que es caracteritza pel caràcter civil, privat i filharmònic d’aquestes entitats, promogudes pel desig de la gent d’escoltar música i per una irrenunciable recerca de l’excel·lència i el rigor musicals. L’Orfeó continua la seva progressió i es converteix en una formació de màxima qualitat i en un referent a Europa, i el Palau, alimentat i enriquit per aquestes iniciatives, es converteix en el centre de la nostra vida musical i en un dels símbols més importants del nostre país.

L’adveniment de la Guerra Civil suposa un cop molt dur per a la nostra vida musical associativa. L’assassinat de Manuel Clausells el 1936 significa el final de l’Associació de Música Da Camera, possiblement l’entitat filharmònica més important de la nostra història. Hem d’agrair a l’Orfeó i als seus dirigents els esforços que van fer per mantenir viu el Palau i la seva activitat durant la llarga nit del franquisme, facilitant i animant la posada en marxa de noves iniciatives com ara l’Associació de Cultura Musical, el Festival de Jazz de Barcelona o el Patronat Pro Música. El 19 de maig de 1960, amb motiu del concert commemoratiu del centenari del naixement del poeta Joan Maragall, el govern de Franco prohibeix a l’Orfeó Català la inclusió del Cant de la senyera en el programa. Durant el concert, una part del públic assistent s’aixeca del seient i entona l’himne. Quan acaba, són detinguts i empresonats, en els fins ara coneguts per tothom com a “fets del Palau”.

L’any 1983, en plena recuperació de la democràcia, es posa en marxa el Consorci del Palau de la Música Catalana, integrat per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació (rellevada el 2001 pel Ministerio de Cultura) i el mateix Orfeó Català com a entitat propietària de l’edifici. L’Orfeó Català li cedeix el dret d’administració de l’edifici i la gestió i explotació de la sala de concerts, i el Consorci assegura els ingressos per cobrir la despesa corrent del Palau i les inversions per afrontar la seva necessària remodelació. El Consorci, respectant la tradició de la sala, no programa concerts i garanteix que les diferents iniciatives que li donen vida puguin continuar operant.

El 1990 es crea la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, que, amb una entrada de cavall sicilià al món concertista barceloní, va fer trontollar la nostra vida associativa musical. La Fundació, per adquirir una carta de naturalesa que justifiqués la seva existència, necessitava endegar una temporada pròpia i ho va fer sense miraments. Per primera vegada a la seva història, el Palau de la Música s’autoprogramava i posava en una situació molt difícil les entitats musicals privades que amb molt d’esforç i molt de risc l’havien dotat de contingut. Què ha passat després ja és conegut per tothom: ingressos multimilionaris a través de subvencions i patrocinadors que finalment hem descobert que, en gran part, no van servir ni per millorar la sala, ni molt menys per ajudar l’Orfeó a recuperar el prestigi. I tot això ha anat succeint amb la incomprensible passivitat i el silenci dels patrons de la Fundació i de les institucions públiques que conformen el Consorci del Palau de la Música. Resulta especialment sorprenent l’actitud tolerant del Consorci, que ha permès a la Fundació obtenir tots els ingressos mentre les administracions continuaven pagant els dèficits de gestió de la sala.

I ara, el 2009, quan acabem de celebrar el centenari de la sala, per primera vegada el nom del Palau s’ha associat a l’escàndol, a l’estafa i a la vergonya. Desitgem ferventment que la justícia repari el desfalc, però hauran de passar molts anys per guarir la ferida que ha sofert el Palau com a símbol.