Política

Miquel Esteba

«Després del procés de l'Estatut, si hi ha algú que confia en Espanya s'ho ha de fer mirar»

Aquest exalcalde empordanès recorda la difícil etapa que li va tocar viure en un complicat mandat municipal a Figueres el 1979 i explica la seva evolució política des d'un catalanisme europeista, passant pel nacionalisme moderat de CiU, fins arribar a l'independentisme radical

Miquel Esteba i Caireta va néixer a Anglès el 14 d'abril del 1931. Per tant, és un anglesenc arrelat a Figueres des del 1955. No ha renunciat mai als seus orígens i sempre ha dit que el seu poble és Anglès i la seva ciutat és Figueres, de la qual són nats la seva esposa i els seus quatre fills.

Alumne de les escoles cristianes de La Salle Bonanova de Barcelona i llicenciat en ciències econòmiques a la Universitat Complutense de Madrid (aleshores aquesta carrera universitària només s'impartia a Madrid), és de les primeres promocions d'economistes, i de fet és l'economista més vell de les terres gironines i ell suposa que també figura entre els dos o tres més vells de Catalunya. Curiosament no ha exercit mai la seva carrera, és empresari jubilat del ram de la fusta. Fins que es va jubilar sempre havia estat al capdavant de l'empresa familiar, tret del temps que va exercir com a alcalde de Figueres.

Aquests darrers anys s'ha destacat pels seus articles en què reflexiona sobre la situació del país.

INDEPENDENTISTA
Com a conseqüència de la poca fe que vaig veure dins el nacionalisme, em vaig anar radicalitzant i al final he hagut d'acceptar jo mateix que avui sóc un independentista

LIBERAL
Jo no sóc ni de dretes ni d'esquerres, jo sóc un liberal
POLÍTICA
Tinc un concepte molt crític de la política i dels polítics, fins i tot dels que han estat manant el país
PUJOL
El president Pujol, amb la seva política de peix al cove, mai se la va jugar a fons per Catalunya
ALCALDIA
Me'n vaig anar en veure que no me'n sortiria quan el meu partit no em va donar tot el suport

Havíem quedat al migdia a casa seva, em va obrir ell personalment i en passar la porta, tot i que era la primera vegada que visitava aquell pis, vaig tenir la sensació que en aquell lloc ja hi havia estat. És clar! Em van venir a la memòria les tardes de diumenge passades al cinema Juncària de Figueres, que havia ocupat el mateix solar on avui hi ha un edifici de pisos. Miquel Esteba, des que ha passat la responsabilitat del negoci als fills, està gairebé jubilat, però se'l veu molt actiu. Mentre xerrem al despatx i biblioteca de casa seva no em puc estar d'anar mirant pel gran finestral que dóna a la plaça Josep Pla, amb una perspectiva magnífica de la façana del Teatre Municipal El Jardí.

–Ser exalcalde de Figueres pesa molt?
–«El fet d'haver estat alcalde de Figueres marca. Haver perdut la privacitat durant un temps afecta en la manera de ser. El pas per l'Ajuntament et fa veure moltes coses d'una manera diferent.»
–A quina edat va ser alcalde?
–«Quan vaig ser alcalde tenia 49 anys. Sóc nascut la nit del 14 al 15 d'abril del 1931. A la meva mare sempre li deia com és que em varen registrar el 15 si en realitat jo era nat la nit del 14.»
–Un alcalde republicà de naixement i amb experiència política?
–«Tenia experiència en el món dels negocis, encara que les meves inquietuds polítiques les havia tingut de més jove.»
–Inquietuds sense militància política?
–«Activitat política a la clandestinitat, a l'Assemblea de Catalunya i tot això, no en vaig tenir mai. Durant una època vaig estar dins el Moviment Europeu, a través de l'Institut d'Estudis Europeus; també fins fa poc he estat membre de la Lliga Europea de Cooperació Econòmica.»
–Quin any era?
–«Vaig fer europeisme des de l'any 1956 i això em va portar el 1957 a Estrasburg. Hi vaig anar tot sol per veure com començava el Mercat Comú. Em vaig colar com a periodista a la seu del Consell d'Europa. De fet editaven la revista Europa a Barcelona. Allà recordo que em van dir que si no canviàvem de sistema polític no entraríem a la Comunitat Europea.»
–Quina gent hi havia en aquest entorn?
–«El europeistes eren fonamentalment democratacristians, i hi havia molts catalans i alguns liberals castellans. Allà vaig conèixer Íñigo Cavero, Fernández Miranda, Satrústegui. Era gent que jugava la carta de la democràcia. Però si els cridaven des del règim es deixaven estimar, algun d'ells va ser ministre de Franco i d'altres hi van col·laborar.»
–I entre els europeistes catalans?
–«A Barcelona eren gent de la burgesia catalana com ara Salvador Millet, Jordi Prat, Poal de Muller, etc. Encara que també hi havia algun militant socialista.»
–Va ser proclamat alcalde el juliol del 1979 amb un ampli consens, només van votar en contra els socialistes. Com s'ho va fer?
–«Els mateixos socialistes van provocar la dimissió de Josep Maria Ametlla. Tot plegat va ser conseqüència de l'actitud absurda d'una colla de joves que pensaven que sense l'Ametlla encara tindrien el vot de CiU i de tothom per tornar a tenir l'alcaldia, però la gent no els va perdonar el seu comportament. Ametlla era una persona preparada que donava una categoria al càrrec. Ho van desaprofitar. La dèria de determinats socialistes va portar a aquesta situació. Suposo que se n'han penedit moltes vegades.»
–S'hi va pensar gaire abans d'acceptar?
–«Em van fer la proposta i vaig acceptar sense pensar-hi gaire, tot i que realment la situació no era la millor. Amb només cinc regidors de 21 manar era difícil. Vaig haver de governar de manera pactada amb els centristes de la UCD i amb Vila (independent de dretes). A partir d'aquí vaig deixar en bona part l'empresa, fent un sacrifici considerable, que no va tenir l'aprovació familiar. Tenia una altra responsabilitat, que era la familiar i la de les cent persones treballant a l'empresa. Però comptava amb un bon equip empresarial que va actuar molt bé.»
–Els socialistes, amb vuit regidors, no li van posar la cosa gaire fàcil.
–«Aquesta actitud impremeditada de gent jove no tenia cap horitzó. Eren gent inexperta que havia entrat a l'Ajuntament fent oposició poc constructiva. Però al final a mi no em feien costat, ni els meus. Les úniques excepcions van ser ERC, el PSUC i en Vila, aquests sí que em van donar el suport incondicional.»
–Els regidors del seu grup municipal li van posar dificultats. Que no era militant de CDC?
–«Em vaig fer militant. Si hagués estat independent aleshores hauria imposat el meu criteri. Els alcaldes en aquella època tenien poc poder, estaven limitats per llei. No vaig poder fer el meu govern municipal, ni tampoc la llista de CiU que hauria volgut.»
–Quan va prendre la decisió de dimitir?
–«El pressupost de la ciutat era baixíssim. Al cap d'un any i quatre mesos vaig plegar, en contra de la voluntat del president Pujol, que no em va voler acceptar la dimissió. Jo me'n vaig anar perquè vaig veure que no me'n sortiria, que la ciutat quedaria en una situació difícil. El meu partit en un moment determinat no em va donar suport, amb actituds que per mi no eren acceptables.»
Degué ser molt dur.
–«Vaig estar en una situació emocional i física complicada, no estava en condicions de portar el càrrec correctament i vaig pensar que potser una altra persona ho faria. Va ser un acte d'humilitat. Ho vaig passar molt malament. Van ser uns dies molt difícils i molt durs.»
–Però també n'hi va haver de bons?
–«Guardo un moment d'una gran intensitat nacional com és el d'haver rebut el president de la Generalitat restaurada Josep Tarradellas i també l'aprovació de l'Estatut. Van ser uns moments gloriosos. Vaig anar a l'Ajuntament per un esperit de servei i pel meu sentit catalanista, que després ha anat derivant cap a nacionalisme, nacionalisme radical i avui independentisme.»
–Avui encara està ressentit amb algú. Potser amb els socialistes? Amb CiU, amb Marià Lorca?
–«Marià Lorca sempre va voler el càrrec, això és lícit. No vam lligar mai, ni amb ell ni amb els centristes, i per aquesta circumstància em van posar moltes dificultats, cosa que el meu partit no ho va percebre de la mateixa manera. Després Eduard Puig es va trobar amb els mateixos problemes i es va veure que les meves reticències amb la UCD eren més que justificades.»
–I també va abandonar la militància de CDC?
–«Sí, vaig esperar un temps prudencial, però al cap de tres mesos em vaig donar de baixa i vaig dir que mai més em faria de cap partit.»
–Tot plegat deuria afectar la seva visió de la política i dels polítics. Quin és el seu concepte d'aquest món?
–«En tinc un concepte molt crític, dels que manen i dels que ens han manat. He vist unes actituds tals de comportament que m'han fet pensar que hi ha molta gent amb càrrecs públics que no hi haurien de ser, perquè no tenen el nivell que haurien de tenir, però en tenen molt la culpa els que només van a la política per fer-ne el seu modus vivendi i res més.»
–De Jordi Pujol pensa el mateix?
–«Vaig ser un admirador del president de la Generalitat Jordi Pujol fins a mitjan de la seva segona legislatura, quan em vaig adonar d'actituds, accions i sobretot omissions que crec estem pagant car actualment.»
–Per què ho diu això?
–«Pujol va tenir majories absolutes durant temps. Va intentar perpetuar-se ell i el seu partit en el càrrec pel mer poder, però mai se la va jugar a fons per Catalunya. Amb l'‘avui no toca', ‘peix al cove' i altres metàfores que no han servit per a res.»
–Vostè és crític amb CiU, amb Pujol o amb el pujolisme?
–«Sóc crític amb Pujol, perquè avui encara té un gran predicament, una gran influencia. És el personatge més determinant que hi ha encara a Catalunya i sobretot entre les bases de Convergència. Si en el seu moment, quan tenia el poder, hagués adoptat una posició sobiranista, per no dir independentista –que és el que jo sóc–, li hauria plegat determinada gent i hauria perdut alguns votants, però hauria fet l'única cosa, lògica, racional i patriòtica que es pot fer avui dia per Catalunya, que és treballar per la sobirania nacional. Per això jo sóc tan crític amb la figura de Jordi Pujol.»
–Creu que va enganyar els catalans?
–«No és que enganyés el país, és que ha estat un home essencialment equivocat. Pujol ha intentat l'encaix. Catalunya, amb ell, ha tingut un líder i no s'ha pogut aprofitar per a res. En Montilla no és un líder. Maragall ho podria haver estat, però no hi havia per on agafar-lo. Però Pujol, que sí que ho ha estat, li ha faltat ser valent i ajudar el país a fer el veritable pas que ha de fer si vol ser ell mateix. Ara som una cosa que no sé com definir-la però Catalunya no funciona. Pujol encara avui remena la cua i confia que Madrid donarà no se sap ben bé què. Després del procés estatutari crec que si hi ha algú que confia en Espanya s'ho ha de fer mirar.»
–Com és que vostè, un empresari liberal i exalcalde de CiU, avui es proclami independentista?
–«Vinc d'una família catalanista. El meu catalanisme el vaig assumir a Madrid quan vaig anar a estudiar. Allà em vaig adonar del fet diferencial en tota la seva dimensió. Com a europeista pensava que l'entrada a Europa afavoriria d'una manera clara i contundent Catalunya, que els catalans sabrien treure'n profit, i no ha estat així. Quan va arribar la democràcia vaig passar al nacionalisme i després de sentir els discursos de Pujol, vaig veure clar que Catalunya és una nació. Amb el temps el meu nacionalisme es va anar enfortint. Com a conseqüència de la poca fe que vaig veure dins el nacionalisme, em vaig anar radicalitzant i al final he hagut d'acceptar jo mateix que avui sóc un independentista.»
–Hi va haver un punt d'inflexió?
–«Ha estat per pur raciocini, tot i que el procés estatutari en va ser l'estocada final.»
–Trobo que és molt valent de proclamar-se independentista sense cap mania. Hi ha gent que li fa por.
–«Els comprenc. Perquè a mi també m'ha fet recança. Els hem de comprendre i s'ha de comprendre els nacionalistes que encara busquin l'encaix, potser el buscaran com Diògenes, que anava amb una espelma, perquè d'encaix, res de res de res.»
–Com arribarem a la independència?
–«Un ha d'estudiar el camí cap a la independència, que no ha de ser ni de dretes ni d'esquerres, sinó tot el contrari. No s'hi valen ni ideologies ni interessos i caldrà aprofitar totes les circumstàncies, que de ben segur se'n presentaran, amb valentia, sense por de ‘trencadisses', com diu Pujol, ni de demagògies com les d'en Carod-Rovira.»
–El critiquen molt per ser tan ferm en les seves idees independentistes?
–«Hi ha gent que diu que jo sóc d'esquerres. Jo no sóc ni de dretes ni d'esquerres, jo sóc un liberal.»
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.