Política

Anàlisi

I després de Fidel, què?

Quan Raúl Castro plegui el 2018, s'obrirà una nova etapa que no suposarà un gir polític o econòmic

Apocs dies de la mort del líder revolucionari cubà, el passat 25 de novembre, la introducció de la frase “I després de Fidel, què?” en un conegut cercador d'Internet ha passat de registrar dos milions d'entrades a tenir-ne gairebé cinc milions. Una pregunta que suscita molt interès però que, en realitat, fa prop d'una dècada que no pertoca. En aquest sentit, preguntar pel després del desgel propiciat per Barack Obama i Raúl Castro estaria més concorde amb el fet que, des del 2006, siguin altres els esdeveniments que marquen l'esdevenir de la major illa de les Antilles.

En efecte, i en l'àmbit intern, el 31 de juliol del 2006, Fidel va haver de delegar provisionalment el poder després d'un greu problema de salut. Poc després, el 24 de febrer del 2008, la retirada provisional esdevenia total coincidint amb l'elecció de Raúl Castro com a president de la República. I a l'abril del 2011 se celebrava el sisè congrés del Partit Comunista de Cuba, l'escenari en el qual s'aprovaven els nous alineaments de la política econòmica del país i que haurien d'orientar les decisions econòmiques que es van prendre a partir d'aquell moment.

S'iniciava (segons la terminologia oficial) un període “d'actualització” del model econòmic cubà. Es tractava d'un paquet de mesures que incloïa la reconversió de 500.000 treballadors estatals en treballadors per compte propi, l'expansió de les cooperatives a l'agricultura, l'impuls de nous mercats i el foment a la inversió estrangera. L'esforç se centrava a reduir despeses de l'Estat i a augmentar ingressos, reactivar l'estructura productiva, substituir les importacions (especialment d'aliments –un 15% del total adquirit a d'altres països–) i incentivar l'activitat privada. Tot això respectant i preservant per a l'Estat àrees socials i estratègiques com ara educació, salut i defensa.

Paral·lelament i en l'àmbit extern, s'han donat un conjunt de factors que han anat forjant l'apropament i la normalització de les relacions de Cuba amb els Estats Units. Un procés que va cristal·litzar amb l'anunci, el 17 de desembre del 2014, del restabliment de les relacions diplomàtiques entre Cuba i els EUA, anunciat alhora i amb negociada escenificació, pels presidents Castro i Obama i que suposa un punt d'inflexió en la relació entre ambdós països; una relació marcada pel bloqueig comercial i financer imposat per Washington a l'Havana des del 1961.

En aquest sentit, Raúl Castro ja ha desvelat quan serà el seu després polític: en ser reelegit per al seu segon mandat com a president el 24 de febrer del 2013, ja va anunciar que no es presentaria a un tercer mandat el 2018. En poc més d'un any, doncs, s'obrirà una nova etapa que, no obstant, previsiblement i sigui qui sigui l'escollit per presidir el país –el més ben situat és l'actual vicepresident, Díaz Canel–, no suposarà un canvi en la trajectòria econòmica i política sostinguda aquests darrers anys sota la presidència del germà petit de Fidel. El propòsit serà donar continuïtat a l'actualització econòmica, preservant tant com sigui possible el model social i sense propiciar cap canvi polític. Això sí, amb dos grans reptes: intentar revertir la dualitat monetària –cap país ho ha aconseguit, però amb els cubans, tot és possible–, així com la creixent i cada cop més evident desigualtat social.

Més imprevisible i determinant serà el després d'Obama als EUA. Pel que ha suggerit Donald Trump, és difícil creure que el procés de normalització actual de les relacions dels Estats Units amb Cuba culmini, tal com seria desitjable, amb la fi del bloqueig econòmic mantingut durant més de 50 anys. Encara més quan això no depèn ni tan sols de la sola voluntat del president nord-americà sinó de les dues cambres del Congrés, de majoria republicana, i que són les que haurien de derogar el bloqueig. Tenint en compte, però, que Trump sembla ser per damunt de tot un pragmàtic, pot ser que, contradient-se, mantingui una estratègia de normalització de les relacions amb Cuba que acabi amb la fi d'aquesta fracassada política. Val a dir que els EUA serien l'únic país que podria influir en un canvi, sobiranament i legítimament decidit des de dins, del model polític cubà, que té la raó de ser en la unitat que genera davant d'una agressió externa, com ha estat la dels EUA durant quasi seixanta anys. Així doncs, el futur de Cuba seguirà, tal com ha de ser, en mans dels cubans. El després, però, és, ara com ara, més a terreny nord-americà que cubà.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia