Més enllà de la toga
La trajectòria judicial de Santiago Vidal és plena de resolucions de caràcter pioner, amb un marcat tarannà progressista,
Els companys de professió retreuen al jutge la seva tendència a la “fantasia” i “afany de protagonisme”
Era la tardor de l'any 2009. Manuel Fuentes havia assumit el programa matinal de Catalunya Ràdio i amb la intenció de fer-se un lloc en el món del dial va agafar el cas de l'escàndol del Palau de la Música, aleshores en una investigació judicial incipient, com a bandera del seu programa i d'un nou estil de fer periodisme radiofònic sobresaltant l'audiència cada matí amb unes maneres estridents, més a prop d'un pistoler venjatiu que d'un professional de la comunicació objectiu i ben informat. En l'estratègia de l'agitació de Fuentes hi va tenir un paper rellevant la participació del jutge Santiago Vidal, que a través dels seus micròfons va escampar que el jutge encarregat d'investigar Fèlix Millet i companyia, Juli Solaz, era conegut en el sector de la toga com el “jutge cargol” per una suposada lentitud en la seva feina. No era cert. Aquelles paraules de Santiago Vidal van crear perplexitat en els ambients judicials de la ciutat on ningú havia sentit anomenar mai Solaz d'aquesta manera i on tothom sabia que aquell jutge tenia el jutjat al dia gràcies a la seva perícia en la tècnica processal. Però era igual, a Fuentes ja li va anar bé aquella falsedat per menystenir reiteradament Solaz amb una campanya que va danyar la imatge, i no només la imatge, del jutge instructor.
Aquella no va ser ni la primera ni l'última intervenció pública de Santiago Vidal que ha provocat una reacció de perplexitat entre el col·lectiu de jutges de Barcelona. Bona mostra d'això és la duresa amb què ahir va reaccionar l'associació progressista Jutges per la Democràcia, de la qual Vidal va formar part fins al 2015. “Ens tenia acostumats a les sortides de to, i pensàvem que ja no ens podia sorprendre, però ho ha aconseguit”, diuen els jutges progressistes en aquesta nota on no estalvien retrets ni adjectius per titllar el seu excompany de mentider: “Confiem que, com sembla que ha estat en altres ocasions, les seves paraules siguin fruït de la seva fantasia, o d'afany de protagonisme i notorietat.”
El cert és que no és difícil gestionar els egos quan la gent t'estima i a Santiago Vidal la gent l'estima, i molt. Una bona mostra d'aquest sentiment el jutge el va percebre el dia de Sant Jordi del 2014 quan es va fer farts de vendre i dedicar exemplars del seu llibre Els set pecats capitals de la justícia, un sorprenent best-seller sobre una cosa que, habitualment, no interessa ningú com és la justícia. És evident que allò que interessava al lector no era el contingut del llibre sinó el seu autor, que aleshores era ja un home que havia transcendit del seu despatx de jutge a l'esfera pública per la seva defensa al dret a decidir i per la seva presència constant a molts mitjans de comunicació.
Vidal ha tingut sempre una molt bona relació amb els mitjans de comunicació i amb els periodistes a qui sempre ha atès per informar-los, com pocs jutges ho han fet, i això ha portat més d'una ràdio i més de dues televisions a adoptar-lo com a jutge de capçalera, o jutge per a tot el que faci falta per quan faci falta opinar sobre qualsevol tema d'actualitat del món judicial
Aquesta relació ve de molt lluny de quan Santiago Vidal exercia de jutge instructor als jutjats de Barcelona i l'any 1998 va dictar una sentència pionera contra el nazi Pedro Varela, propietari de la llibreria Europa, al barri de Gràcia. En la seva trajectòria com a jutge, que després va continuar a l'Audiència de Barcelona, Vidal va mantenir el seu tarannà progressista.
Però vet aquí que un dia el jutge va voler parlar més enllà de les seves sentències.
