“El PSC s'ha de refundar, però des de fora”

Mig ple, segur. Per dues raons: primer perquè els anys em fan dir que s'han viscut èpoques pitjors. Quan ets d'un família en què el teu pare fa per primer cop vacances als 64 anys i sents a dir “no arribem a final de mes, fill meu” i a base de sacrifici i esforç, com molta gent, ens en sortim... I aquesta situació d'ara no és pas pitjor! L'altra raó és que una professió com la meva m'impedeix de ser pessimista. Si veus al davant els nois i les noies que tens a l'aula, amb la seva capacitat i la seva il·lusió, no pots ser pessimista. En qualsevol cas, l'últim que abandoni el vaixell ha de ser el professor, oi? No pots dir als teus alumnes que no hi ha futur. I no és mentir-los. És cert que la crisi és profunda, però evidentment s'hi ha de trobar una solució. Des del meu punt de vista la gran esperança és entendre que només hi haurà solucions que resolguin els problemes que ens planteja la realitat si coneixem la realitat. Un cop sabem la solució, algú s'haurà de sacrificar. Haurem de sortir la generació més afortunada –la nostra– i si hem de cobrar menys, haurem de cobrar menys, i si la nostra pensió ha de ser més baixa, doncs haurà de ser més baixa. Ep, si no és per pagar a un banc! Només apostant per això i sent valents a l'hora de buscar sortides el vas mig ple pot créixer.

Al meu entendre –i parlo des de la perspectiva d'un socialdemòcrata– s'ha produït la confluència de dos liberalismes. D'una banda, ens hem apuntat de manera irreflexiva al liberalisme econòmic, corresponent al pensament de la dreta civilitzada; i d'altra, hem aplicat el que per a mi és el gran error de l'esquerra: el liberalisme moral. És a dir, allò de “l'important és que cadascú realitzi el seu propi projecte”, quan l'important per a la socialdemocràcia havia estat sempre el projecte col·lectiu, el projecte pactat, amb el qual es tendia a l'equitat. Per entendre'ns, l'esquerra ha donat la coartada a la dreta perquè es produeixi el “campi qui pugui”.La suma dels dos liberalismes ha estat terrible. Allò comú s'ha desmembrat, no existeix. I, és clar, en una situació així, les forces econòmiques no tenen fre, fan el que volen.

Dissortadament, el PSC està desorientat, extraviat. Més el PSC que el PSOE, fins i tot. Al meu entendre, el PSOE s'ha deixat abduir pel pensament del PP i ara uns i altres són dues cares d'una mateixa moneda. El PSC és una altra cosa.El d'ara no té res a veure amb aquell PSC del 1985, que és quan jo hi vaig entrar. S'ha convertit en allò que la dreta critica de la socialdemocràcia. És a dir, que la socialdemocràcia ha fet polítiques socials per fer clientelisme i ha substituït l'ideari per la fidelitat. El PSC no ha fet una anàlisi de la realitat, no ha estudiat quines han de ser les prioritats polítiques i no ha subordinat les estratègies a això, sinó que ha buidat el propi discurs i ha fet coses que al final han resultat clientelistes. La prova és que quan l'electorat s'ha emmirallat en el PSC, no s'hi ha reconegut. Des de principis de la dècada del 2000 està extraviat. Al meu entendre, els partits han d'estudiar constantment la realitat per així poder donar-hi resposta. El PSC no ho ha fet i s'ha consolidat una estructura de partit en què s'ha eliminat el pensament crític i s'ha afavorit una relació d'adhesions més que de diàleg.

Abans i tot. Ja es va poder fer a les eleccions catalanes. Es va deixar per a les municipals, però tampoc. No es va aprendre de les derrotes, tot i que al meu entendre hi va haver candidats que no es mereixien les derrotes que van sofrir. Em refereixo, per exemple, a Pia Bosch (Girona) i Josep Guix (Olot) i segurament també podríem parlar dels resultats a Badalona. Per primera vegada, dur les sigles del partit va ser una càrrega. Però, en fi, després de les municipals es podia haver reflexionat i enlloc d'això, de cara a les generals, es va decidir el pitjor que es podia fer, que era no moure res i presentar més del mateix. Els que necessitaven anar a les llistes, hi han anat. I arriba el congrés, que no va ser de renovació. La gent que pretenia fer canvis s'adonaven que era impossible, que estava tot collat, tot estava dat i beneït. No hi vaig escoltar res que fos renovador. La gent de l'estructura del partit s'hi ha reinstal·lat. I per acabar-ho d'arreglar, el paper incomprensible al congrés del PSOE. El PSC continua extraviat, fins i tot més que abans del congrés. Per tant, s'ha de refundar, però penso que no es podrà fer des de dintre perquè hi ha una estructura blindada. És impossible que en surti un pensament que no sigui integrat, ortodox. Per això vaig decidir anar-me'n.

Hi hauria d'haver la formulació d'un pensament que tingués com a subjecte polític fonamental Europa. El trobo a faltar, a Catalunya. Hi ha un pensament nacionalista per al qual la paraula clau és Catalunya i hi ha un pensament independentista al qual li falta l'accent europeu (si el tingués, jo hi estaria molt a prop). Falta un partit que, a part de construir la nova mirada socialdemòcrata, sigui capaç de definir com a subjecte Europa. Si no és així, prendrem mal perquè, d'una banda, no som un estat independent i d'altra, perquè Espanya és un estat fallit, invertebrat, on s'està tornant a acreditar el nacionalisme més excloent.

No ho sé, però hi ha molta gent que comparteix, potser parcialment, aquestes reflexions. Llàstima que hagi desaparegut el pensament aplicat. És a dir, el pensament que duu a l'acció: “si realment pensem això, forçosament hem pensar com fer-ho possible i intentar-ho”. Aplicat a la política, si el pensament ens porta a afirmar que els instruments que tenim se'ns han fet vells –sobretot en els partits progressistes– o bé hem d'aconseguir que el que hi ha es sacsegi de manera que es refundi, o bé, des de fora, s'ha de construir alguna cosa nova. Pensem que, en teoria, a Catalunya hi ha 700.000 ciutadans orfes d'un partit.

És que el pensament és molt dispers –i està bé que sigui així– i que parteix de l'afirmació que aquesta democràcia no serveix.

Sí. La política és l'exercici del poder al servei de qui té la sobirania, que són els ciutadans. Per tant, l'objectiu final del polític i del partit han de ser els ciutadans. Ara l'objectiu final és el partit. “Em quedo dins, tancat, i si els de fora pensen diferent és que s'equivoquen”. La democràcia ha de generar estructures pensades per a les necessitats d'avui dia. La vella estructura ja no serveix.

A veure, en aquest país hem tingut un problema gravíssim: portem un retard de molts anys, bàsicament per la dictadura. Aquest gran inconvenient, però, té un avantatge: podem veure què ha passat en altres llocs i procurar no cometre els errors que s'han comès en polítiques educatives. I no obstant això, el 1997 es comet l'error gravíssim de fer una reforma a partir d'uns plantejaments fonamentalistes que havien fracassat en altres països europeus. La reforma havia de resoldre la formació professional que, amb excepcions molt dignes, no funcionava i en canvi va desmuntar un sistema que funcionava, que era el batxillerat. I amb la bandera d'educació per a tothom, obligatòria fins als 16 anys s'ha mediocratitzat l'educació i s'ha renunciat a buscar l'excel·lència a la secundària i, per extensió, a les altres etapes, inclosa la universitària. Contràriament al que es diu, malgrat les reformes posteriors, no s'han tocat aquells canvis de fons del 1997. La secundària pateix perquè no estem donant bones respostes a cap sector de l'alumnat. Els professors no podem desenvolupar totes les potencialitats dels nostres alumnes. Hi ha un altre factor: en tot aquest camí que hem fet hem perdut la resposta a la pregunta de quin és el paper de l'escola en el nostre temps. Ha de socialitzar i hem de fer futurs petits empresaris? Ha d'aconseguir que els joves s'integrin en un món en què el diner ho domina tot? Si l'escola ha de servir per a això, aleshores estem fent una funció fantàstica. Ara bé, si –com crec jo– l'escola ha de ser el lloc on es cultiva el coneixement de mirada crítica, no ho està fent bé, ni a primària, ni a secundària ni a la universitat. Ens està fallant una cosa fonamental del sistema democràtic, que és una escola crítica. Si no tenim això ens falta un element fonamental per a una transformació d'una societat que no pot continuar com ara.

Hauria de ser-ho. L'art és un dels mètodes de coneixement. Hem passat un temps en què això s'ha perdut de vista perquè l'art també s'ha desorientat per la televisió, que juga el paper de gran catalitzador de mirades. Precisament un dels mèrits dels socialistes ha estat banalitzar la televisió, convertint-la en la caixa tonta, a base d'Antenes 3, Telecincos... Què puc fer jo com a professor si els alumnes a casa seva veuen aquestes cadenes? El problema és que l'artista d'avui no juga o no pot jugar el paper de generador de coneixements, segurament pel pes que té la part industrial de la cultura.

Sóc un dramaturg estrany, no és aquest el corrent majoritari. No abunden obres que parteixin de la voluntat de construir una mirada crítica, que no és el mateix que criticar.