Memòria històrica
Adéu a la falç i el martell
Iniciativa per Catalunya commemora els 25 anys de la seva fundació com a unió del PSUC, el PCC i Nacionalistes d'Esquerres
El febrer del 1987, l'espai d'esquerres estava fragmentat i els partits comunistes, en refundació
Guillot i Bosch, exdirigents del PSUC, fan avui un balanç positiu de la desaparició del partit
Aquell febrer de 1987, en una trobada amb el secretari general del PSUC, Rafael Ribó, Manolo Vázquez Montalbán es va inventar el nom: “Iniciativa per Catalunya”, expliquen que va proposar el periodista, escriptor i històric del PSUC. El nom sí que feia la cosa. D'un sol cop van enterrar les paraules partit, socialista i comunista i van néixer iniciativa –com a moviment obert per incorporar més forces i ciutadans– i Catalunya –com a projecte nacional de l'esquerra contra l'hegemonia de CiU–. De la falç i el martell a la i i la flor. Del roig al verd. De l'eurocomunisme crític amb l'URSS al manifest ecosocialista. Del “compromesso storico” a la defensa de la natura.
Un dilluns 23 de febrer, sis anys després de l'intent de cop d'estat i fa just 25 anys, com en una novel·la de Carvalho, el comitè central del PSUC va llançar la idea més revolucionària en el si del comunisme català en 70 anys. No ser mai més “comunistes” ni tampoc “excomunistes”. El PSUC, partit fundat el juliol de 1936 per Joan Comorera, va quedar congelat aquell dia en favor de la naixent Iniciativa per Catalunya: una mena de federació que unia el PSUC, el Partit Comunista Català de Marià Pere i l'Entesa de Nacionalistes d'Esquerres de Joan Armet. El procés de creació d'IC va durar, com a mínim, fins al gener de 1990, quan el PSUC va cedir definitivament totes les seves funcions i arxius a Iniciativa com a formació política formal –ja sense el PCC.
Aquell dia de febrer de 1987 dos dirigents de l'actual ICV eren al comitè central: Jordi Guillot, amb 32 anys i des del 1984 membre del secretariat, i Jaume Bosch, amb 34 anys i aleshores regidor a Sant Feliu de Llobregat. “Volíem anar més enllà del partit i obrir-nos a la societat. La decisió va ser més fàcil del que sembla perquè tothom ho tenia coll avall”, explica ara Guillot. “Calia sumar altres forces. El PSUC estava destrossat i veníem d'un daltabaix electoral entre el 1982 i el 1986”, afegeix Bosch. Els sindicats –sobretot CCOO– van fer la seva part per integrar els del PSUC i els comunistes i, de passada, resoldre un problema intern seu. Els dos estan 100% satisfets del canvi de nom i d'organització, i estan convençuts que si no haguessin canviat avui la situació seria molt més dura. Bosch considera que el revifament d'IC “va ser un miracle” –el nombre de vots va tornar a créixer, tot i que mai al nivell del PSUC de la Transició– i, avançant-se dos anys a la caiguda del mur, es van “avançar als esdeveniments”.
L'extrema velocitat en el canvi va evitar, segons Bosch i Guillot, quedar tocats de mort durant el naufragi del socialisme durant els durs anys noranta, però alguns vells militants del PSUC es van veure abandonats i enterrats en vida. Anys després ICV, al final de l'època de Ribó i l'inici de Joan Saura, va intentar recuperar els símbols i la memòria del PSUC. Marc Rius, actual portaveu del partit, va escriure a la revista del partit, Pensament i Acció, que “un dels objectius principals d'IC va ser la recomposició del fragmentat espai comunista català” i “superar la crisi del PSUC arran de la seva escissió l'any 1982”. A Europa aquest camí ja l'havien pres Esquerra Unida (a l'Estat) i, sobretot, el Partit Comunista Italià. Tenien, segons Rius, “la necessitat d'articular un nou espai social i projectar un discurs polític que anés més enllà del propi dels partits tradicionals”. I, a més, IC va servir, segons Jaume Bosch, per “dibuixar un projecte nacional català més clar que el del PSUC” amb “personalitat pròpia”.
El nou nom –i sobretot la unió de socialistes, comunistes i independentistes– va millorar els resultats electorals a partir de 1988. A finals dels noranta, però, la breu però convulsa història d'Iniciativa es va tornar a trencar pel mig. Es va perdre sintonia amb el carrer: la classe obrera va entrar en un supermercat i va decidir quedar-s'hi a dins. Durant 25 anys de vida, ICV ha passat per èpoques pitjors i millors: va estar a punt de desaparèixer a finals dels noranta per la trencadissa amb l'Esquerra Unida de Julio Anguita i dels comunistes catalans, però en pocs anys va arribar al govern de la Generalitat el 2003 amb Joan Saura.