Bicentenari de la Constitució de Cadis
Els catalans de‘la Pepa'
La Constitució de Cadis que inaugura el liberalisme espanyol fa dos-cents anys
Els 21 diputats catalans reclamaven la fi del maltracte fiscal i irritaven la resta en promoure una consulta al Principiat sobre l'abolició del Sant Ofici
Antoni Capmany va convidar en públic l'apòstol a descendir i debatre la fi del privilegiat vot de Sant Jaume
“Als debatsno hi ha cap reivindicació catalanista, tot és integrar-se a Espanya”, diu l'historiador Deulonder
“Quan Espanya era una illa!”, els agrada invocar als naturals de l'actual San Fernando (Cadis) o antiga illa del Lleó, com si la invasió napoleònica que va forçar el replegament espanyol fos la crua antítesi de l'imperi “on mai no es ponia el sol”. En els 30 quilòmetres quadrats de San Fernando, l'única parcel·la que no va caure en mans franceses, diputats provinents de tot l'Estat es van aplegar el 1810 per constituir les Corts que el 19 de març del 1812, aleshores ja a Cadis, promulgarien la Constitució que es coneix popularment com la Pepa i que inauguraria el liberalisme.
En les Corts de Cadis que es van constituir a l'ajuntament de San Fernando per debatre i redactar la bicentenària Constitució van participar 21 diputats catalans, 16 des del primer moment i els altres 5 arribats més tard. Un dels últims és Felip Aner d'Esteve, que hi arriba en la fragata Venjança el 24 d'octubre junt amb diputats de Conca i Guadalajara i que mor sent diputat l'octubre del 1812. Paradoxalment, tots estaven d'acord en l'essencial. “Als debats no hi ha cap reivindicació catalanista: l'opció dels diputats dels Països Catalans era integrar-se a Espanya, no es pretén ni restablir la Corona d'Aragó ni l'autonomia de Catalunya, el País Valencià o les Balears”, constata l'historiador Xavier Deulonder i Camins, que acaba de publicar el llibre Visca la Pepa? Els catalans a l'Espanya de la Constitució de Cadis (Dux Editorial). “Les úniques reivindicacions nacionals que se senten a les Corts de Cadis provenen de diputats de províncies americanes”, afegeix.
Com si abonessin la màxima que la política és l'art d'actuar, abans de marxar a Cadis les Corts es reunien al Teatre Còmic (ara rebatejat Teatre de les Corts) de San Fernando del 24 de setembre del 1810 al 24 de febrer del 1811. Entre els 21 diputats catalans –“que formaven una espècie de grup tot i no ser catalanistes”, diu Deulonder–, un dels més actius va ser Antoni Capmany, que deplorava “la manera com ens va aplegar el govern en aquell lloc, com si fóssim un ramat d'ovelles, de diferents amos i comarques, en un corral”. Les renovades butaques no permeten endevinar-ho actualment però l'enginyer Antonio Prat va convertir l'escenari i el pati de butaques del teatre en un hemicicle.
Durant els debats, la discussió va recórrer debats sorprenentment actuals, com el del maltracte fiscal català. En la sessió del 8 d'abril del 1811, per exemple, Aner d'Esteve reiterava que Catalunya continuava sent la província més castigada pel tribut de la plata treballada. A més, com recull l'historiador Enric Jardí al llibret Els catalans de les Corts de Cadis (1963), la intenció catalana de sotmetre a consulta l'opinió del Principat sobre l'abolició del Sant Ofici irritaria els diputats de la resta de l'Estat, que hi veien un brot del seu particularisme. “¿Qué empeño en hacer sinónimos las palabras inquisición y religión, Santo Oficio y fe católica?”, alertaria Capmany, segons recull el diari de sessions.
Obligació de ser catòlic
Tot i no ser antireligiós, Capmany va protagonitzar una anècdota del debat sobre el vot de Sant Jaume, el privilegi eclesiàstic que obligava els camperols de moltes regions a lliurar el millor blat i el millor vi per al manteniment de l'arquebisbat de Compostel·la. “Se trata propiamente de un pleito en que se hace entrar, como parte demandante, al mismo Santiago, para defender el cabildo bajo su glorioso nombre. ¡Si es vuestro el interés y vuestra la honra yo os invoco Santo Apóstol! ¿Por qué no aparecéis, aquí, ahora, así como os presentantasteis al rey Ramiro para sacarnos de dudas y aquietar nuestras conciencias?”, va invocar en públic Capmany, en una irònica invitació a l'apòstol –ja immemorial al diari de sessions– a descendir per debatre aquell punt amb tots els parlamentaris. “És que la Constitució de Cadis no reconeix la llibertat religiosa: aboleix la inquisició, però obliga tothom a ser catòlic”, anota l'historiador Deulonder, que hi veu una involució respecte la Constitució dels Estats Units (1787). Només cal recordar que l'aventura liberal arrencava amb els diputats formats en consell de regència jurant el seu càrrec a l'església de San Pere i Sant Pau de San Fernando, amb una lectura de la missa i, més tard, passant de dos en dos a tocar el llibre dels Evangelis. “I el text no abolia l'esclavitud: es critica sovint la nord-americana perquè no ho fa, però la de Cadis té el mateix problema i l'única conquesta és la ciutadania de ple dret”, amplia Deulonder.
El ‘vejete verde' de Pérez Galdós
L'antítesi al prestigi de Capmany era el tarannà reaccionari de Jaume Creus, que va abanderar les tesis xenòfobes amb el mateix fervor que pregonava la censura prèvia contra la llibertat d'impremta. “Conviene más impedir los males que remediarlos después de sucedidos”, va exigir en la sessió del 17 d'octubre del 1810. De Ramon Llàtzer Dou (primer president de les Corts), en canvi, el difunt Enric Jardí no va entendre mai que Benito Pérez Galdós el denigrés com a “vejete verde” al seu episodi Cadis quan el barceloní duia una “vida de moral exemplar”.
Oficialment en vigor dos anys, des de la promulgació fins al retorn de Ferran VII el 1814, la primera Constitució espanyola que fixava el sufragi universal masculí directe, la monarquia constitucional, la separació de poders i la llibertat d'impremta gairebé no es va aplicar a la major part de la pell de brau. Més endavant estaria vigent durant el trienni liberal (1820-1823) i més tard entre el 1836 i el 1837. La tristor local és que el record de la Pepa ocupi més espai en anuncis de loteria que a les aules. “El benefici del bicentenari era el seu didactisme, ensenyar la seva història. Avui pocs espanyols saben que va ser la primera a implantar que tots són iguals davant la llei o a establir l'ensenyament obligatori i gratuït”, avisa l'historiador gadità José María García León. Retornat Ferran VII per inaugurar el sexenni absolutista (1814-1820), la història diu que va ser rebut a la Universitat de Cervera pel català Llàtzer Dou amb un anhel: “Lluny de nosaltres la funesta mania de pensar”.