“Volem destruir Espanya perquè és l'enemic.” “L'independentisme ha de fer-se seu el 24 o 25% de la població que a les enquestes diu que no sap què faria en cas de votar en un referèndum per la independència.” Dues cites diferents que mostren les dues cares del sobiranisme català que ahir es van citar a Londres, en el marc d'una conferencia sobre secessionismes a la Unió Europea. Organitzada per la London School of Economics, també s'hi va abordar el cas escocès i el contenciós entre la comunitat valona i la flamenca.

Encara que en ordre contrari, els catalans encarregats d'obrir el foc, i autors de les cites esmentades, van ser, d'una banda, el diputat per Solidaritat per la Independència (SI), Alfons López Tena, i, de l'altra, la politòloga de la Queen Mary University, de Londres, Montserrat Guibernau. El primer va oferir una provocadora intervenció de to polític, mentre que la segona va fer una brillant anàlisi de què li cal a l'independentisme per aconseguir el que pretén. En acabar tots dos, aquells d'entre els assistents que tinguessin un lleuger coneixement de la realitat política del Principat estaven en condicions d'entendre millor el perquè de l'atomització del sobiranisme, que sovint el porta a la paràlisi a les institucions.

Durant bona part de la seva exposició, López Tena va apuntar problemes evidents de la democràcia espanyola, o les seves mancances, amb què Guibernau es va mostrar d'acord.
El principal, el no reconeixement del dret d'autodeterminació de Catalunya o altres nacions de l'Estat espanyol.

En el torn de preguntes, Tena es va deixar caure pel pendent del lerrouxisme, opció tan impactant com contraproduent. López va refusar la possibilitat de cap acord, ni amb l'Estat ni amb els partits catalans que vulguin arribar a cap pacte amb Madrid, ja sigui per a una nova fiscalitat o per a qualsevol altra cosa. I va acabar amb una traca final més pròpia de míting per a fidels que no pas d'un ambient acadèmic. “Volem destruir Es-panya, perquè és l'enemic. Benvinguts a la real politic.”

Històricament es podrien argumentar un munt de raons per voler la “destrucció” d'un Estat que no només s'ha mostrat insensible a les sovint raonables demandes del nacionalisme moderat sinó que, a sobra, “passa el ribot”, en paraules d'Alfonso Guerra, a un Estatut aprovat en referèndum per la majoria dels ciutadans de Catalunya. En tot cas, esgotada qualsevol via negociadora, el que cal és la “declaració unilateral de la independència”, va sentenciar López Tena.

A diferència de Londres, Madrid “sempre negocia la independència deu minuts després que tingui lloc, i no pas deu minuts abans, raó per la qual el
rei d'Espanya no ho és de l'Argentina o de Cuba, mentre que la reina d'Anglaterra ho és d'un munt de territoris d'arreu del món”, va apuntar també el diputat per comparar els estats espanyol i britànic.

Contra el “no hi ha res a fer i no hi ha res que negociar amb Espanya” que etzibava el representant de SI, Montserrat Guibernau va oferir algunes reflexions prou oportunes. Va recordar als assistents dades d'una enquesta recent, de març del 2012. Segons el mostreig, el 46% de la població votaria “sí” a la independència en un referèndum, el 25 %, “no”, i la resta no ho sap. “És a aquest grup que l'independentisme català ha de convèncer dels beneficis de la secessió si la vol aconseguir”,
va dir la professora.

Guibernau posava damunt de la taula un dels reptes de l'independentisme. Perquè de les seves paraules, i d'algun dels seus gestos, es deduïa que declaracions com les que acabava d'escoltar ajuden més aviat poc a la causa que semblen defensar. Entre altres raons, per la necessitat de respectar les “emocions” d'aquella bona part de la població catalana amb arrels en altres punts de l'Estat que no volen ni pretenen la “destrucció d'Espanya”, encara que poguessin arribar a votar per la independència.