“No imagino com estrangers gent nascuda al meu poble”

Em sembla una mala conclusió del meu pensament i de la meva manera de veure la vida. El que he volgut dir i dic és que per mi la solidaritat entre tots els espanyols està per sobre de qui guanyi les eleccions, dels partits i fins i tot dels titulars periodístics. Com a socialista estic i vull estar més a prop de les persones que dels territoris. I la solidaritat la predico de les persones, independentment del lloc de naixement o residència. El que he volgut dir és que per mi la política no tindria sentit sense la solidaritat. He dedicat la meva vida al benestar de les persones i m'importa molt més que l'autonomia dels territoris.

Tinc molts amics a Catalunya que se senten espanyols. El dia Onze de Setembre vaig veure centenars de milers de catalans que manifestaven no sentir-se espanyols. A mi m'evoquen respecte, perquè els sentiments no es poden dictar per decret. Però conec molts catalans que se senten espanyols, i crec que a més són molts més que no pas els que es van manifestar per la Diada. El que m'ha sorprès no és que manifestessin sentiments de no pertinença a Espanya, em sorprendria que algú posi, en un estat de dret, les emocions per sobre de les lleis.

Conec molts catalans que van néixer al meu poble, a la meva terra, que van venir a viure a Catalunya, a treballar a la Seat i, francament, no me'ls imagino estrangers. Poden arribar a ser-ho, però no m'ho imagino. Vostè m'ha preguntat què és el que em sorprendria? Em sorprendria extraordinàriament que als que van néixer al meu poble els converteixin en estrangers a Espanya.

No crec que sigui el més comú.

Comprenc que vulguin ser catalans, perquè ho són des que van venir a treballar a aquesta terra, però també se senten espanyols. El percentatge deu ser altíssim. Si vostè diu que n'hi ha molts que no, hi deuen ser, però caldria comptar-los. No em correspon fer aquests comptes.

Els conflictes en un país democràtic no es poden dirimir més que democràticament, com diu la Constitució, que és la norma suprema. Si estem jugant als escacs n'hem de respectar les regles, i no les respecta qui s'emporta el tauler. La Constitució no és eterna. Va tenir el seu principi, tindrà fi, i pot ser modificada. Però pel procediment que estableix. Es pot modificar per força? És clar que es pot exercir violència en contra seu, però llavors estaríem davant d'un procés revolucionari, instal·lats en el desordre. I, francament, pel que conec Catalunya, no m'imagino CiU com un grup de revoltosos que vulguin subvertir l'ordre constitucional establert. No som al 1917, ni Duran ni Mas em semblen bolxevics. Abans de la Constitució no hi havia autonomies, i els que lluitem per la Constitució i contra el franquisme en som actius defensors, perquè Constitució per nosaltres és llibertat.

Si la Constitució els atorga el dret a declarar la independència, perfectament. Si no tenen aquest dret, no poden exercir constitucionalment.

Per triar governs. Els poders constitucionals els han d'exercir els que són els subjectes actius d'aquests drets. Si un advocat volgués extremunciar un malalt, l'Església no el deixaria.

Felipe González és d'aquests polítics que en un segle en neixen molt pocs. Però el problema que avui es planteja quan algú parla de la secessió i la independència de Catalunya no es pot buscar en una causa única. Són moltes les que hi han confluït.

No dic que sigui la principal, però una és que el sistema autonòmic que es va idear amb la mort de Franco i que es va anomenar cafè per a tothom va tenir uns efectes beneficiosos però no va ser una solució, perquè Catalunya i el País Basc tenien una sol·licitud històrica de reconeixement a la identitat diferenciada que el cafè per a tothom no ha satisfet. La solució seria un reconeixement de diferències, fet pel camí constitucional i respectant sempre la igualtat de drets de tots els espanyols.

És essencial, primer, el respecte a les posicions discrepants. En segon lloc, la claredat. A Catalunya els partits polítics han de dir clarament quina és la seva posició. Si són secessionistes o constitucionalistes. L'ambigüitat no beneficia. El pas següent és negociar i arribar a acords.

Pujol pertany a una generació que va estar a la presó per haver defensat la llibertat. Això li dóna un plus i una autoritat extraordinària. Jo la hi reconec. Pel que fa a l'evolució personal, també té el meu respecte, però la meva posició és que en un estat de dret, respectar la llei i la Constitució és essencial.