Política

JOSÉ BONO

EXPRESIDENT DEL CONGRÉS, EXMINISTRE DE DEFENSA I EXPRESIDENT DE CASTELLA-LA MANXA

“No imagino com estrangers gent nascuda al meu poble”

Insisteix en la seva defensa de la via constitucional com a únic camí per a Catalunya

Admet que la Constitució es pot modificar però sempre seguint els mateixos mecanismes que hi ha previstos en la carta magna

Conec catalans que se senten espanyols, i crec que són molts més que els que es van manifestar l'11-S
Com a socialista,
estic i vull estar
més a prop de les persones que dels territoris
El ‘cafè per a tothom' va tenir uns efectes beneficiosos, però no va ser una solució per a Catalunya
No som al 1917, ni Duran ni Mas em semblen bolxevics que vulguin subvertir l'ordre

José Bono va ser ahir a Barcelona per presentar el primer volum dels diaris personals Les voy a contar (Planeta), en què recull l'experiència política quotidiana, de moment fins al 1997.

Li desitjo una salut de ferro tot i que Catalunya sigui independent. Ho dic perquè ha afirmat “Prefereixo morir a una Espanya trencada”. Una opinió més emocional que política, no?
Em sembla una mala conclusió del meu pensament i de la meva manera de veure la vida. El que he volgut dir i dic és que per mi la solidaritat entre tots els espanyols està per sobre de qui guanyi les eleccions, dels partits i fins i tot dels titulars periodístics. Com a socialista estic i vull estar més a prop de les persones que dels territoris. I la solidaritat la predico de les persones, independentment del lloc de naixement o residència. El que he volgut dir és que per mi la política no tindria sentit sense la solidaritat. He dedicat la meva vida al benestar de les persones i m'importa molt més que l'autonomia dels territoris.
La seva opinió sobre la situació política a Catalunya és àmpliament coneguda. El que em sorprèn d'aquest procés és que des de Madrid s'ha acollit la situació amb una certa perplexitat i sorpresa, com si ningú hagués vist què passava, que Catalunya s'estava desconnectant. No ho creu així?
Tinc molts amics a Catalunya que se senten espanyols. El dia Onze de Setembre vaig veure centenars de milers de catalans que manifestaven no sentir-se espanyols. A mi m'evoquen respecte, perquè els sentiments no es poden dictar per decret. Però conec molts catalans que se senten espanyols, i crec que a més són molts més que no pas els que es van manifestar per la Diada. El que m'ha sorprès no és que manifestessin sentiments de no pertinença a Espanya, em sorprendria que algú posi, en un estat de dret, les emocions per sobre de les lleis.
Li sembla que només és un sentiment? No creu que s'ha convertit en una qüestió pràctica? I de molts que ho demanen en castellà, per cert.
Conec molts catalans que van néixer al meu poble, a la meva terra, que van venir a viure a Catalunya, a treballar a la Seat i, francament, no me'ls imagino estrangers. Poden arribar a ser-ho, però no m'ho imagino. Vostè m'ha preguntat què és el que em sorprendria? Em sorprendria extraordinàriament que als que van néixer al meu poble els converteixin en estrangers a Espanya.
No el sorprèn que alguns catalans nascuts en altres parts de l'Estat també demanin la independència de Catalunya?
No crec que sigui el més comú.
Pot entendre que algun ciutadà nascut a Extremadura o Andalusia vulgui que Catalunya sigui independent, vulgui ser català i no espanyol?
Comprenc que vulguin ser catalans, perquè ho són des que van venir a treballar a aquesta terra, però també se senten espanyols. El percentatge deu ser altíssim. Si vostè diu que n'hi ha molts que no, hi deuen ser, però caldria comptar-los. No em correspon fer aquests comptes.
No es tracta de fer comptes, sinó de comptar democràticament, no li sembla?
Els conflictes en un país democràtic no es poden dirimir més que democràticament, com diu la Constitució, que és la norma suprema. Si estem jugant als escacs n'hem de respectar les regles, i no les respecta qui s'emporta el tauler. La Constitució no és eterna. Va tenir el seu principi, tindrà fi, i pot ser modificada. Però pel procediment que estableix. Es pot modificar per força? És clar que es pot exercir violència en contra seu, però llavors estaríem davant d'un procés revolucionari, instal·lats en el desordre. I, francament, pel que conec Catalunya, no m'imagino CiU com un grup de revoltosos que vulguin subvertir l'ordre constitucional establert. No som al 1917, ni Duran ni Mas em semblen bolxevics. Abans de la Constitució no hi havia autonomies, i els que lluitem per la Constitució i contra el franquisme en som actius defensors, perquè Constitució per nosaltres és llibertat.
Noranta diputats independentistes de 135, escenari presumible el 25-N; és una revolució o un acte de democràcia?
Si la Constitució els atorga el dret a declarar la independència, perfectament. Si no tenen aquest dret, no poden exercir constitucionalment.
Llavors per a què serveix votar en aquestes eleccions?
Per triar governs. Els poders constitucionals els han d'exercir els que són els subjectes actius d'aquests drets. Si un advocat volgués extremunciar un malalt, l'Església no el deixaria.
En el llibre fa una referència a Felipe González afirmant que era una persona que imposava un respecte. El que està passant podria tenir a veure amb una falta de lideratge?
Felipe González és d'aquests polítics que en un segle en neixen molt pocs. Però el problema que avui es planteja quan algú parla de la secessió i la independència de Catalunya no es pot buscar en una causa única. Són moltes les que hi han confluït.
Quina és la causa principal?
No dic que sigui la principal, però una és que el sistema autonòmic que es va idear amb la mort de Franco i que es va anomenar cafè per a tothom va tenir uns efectes beneficiosos però no va ser una solució, perquè Catalunya i el País Basc tenien una sol·licitud històrica de reconeixement a la identitat diferenciada que el cafè per a tothom no ha satisfet. La solució seria un reconeixement de diferències, fet pel camí constitucional i respectant sempre la igualtat de drets de tots els espanyols.
Com?
És essencial, primer, el respecte a les posicions discrepants. En segon lloc, la claredat. A Catalunya els partits polítics han de dir clarament quina és la seva posició. Si són secessionistes o constitucionalistes. L'ambigüitat no beneficia. El pas següent és negociar i arribar a acords.
En el llibre atribueix la frase a Jordi Pujol: “La independència és qüestió de futur, de la pròxima generació, dels nostres fills”. Ha arribat el moment.
Pujol pertany a una generació que va estar a la presó per haver defensat la llibertat. Això li dóna un plus i una autoritat extraordinària. Jo la hi reconec. Pel que fa a l'evolució personal, també té el meu respecte, però la meva posició és que en un estat de dret, respectar la llei i la Constitució és essencial.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.