Cartells a examen
Experts en comunicació política analitzen la iconografia que els principals partits han triat per a la campanya del 25-N
La proposta d'Iniciativa és la que més agrada, mentre que la de CiU i la del PSC són les que provoquen més controvèrsia
Són retrats pensats al mil·límetre. Cada gest, cada corbata, cada color i cada element de fons són fruit d'un intensíssim debat entre els equips de campanya i els publicistes encarregats de gestionar els missatges de les diverses formacions. No podia ser de cap altra manera en una era en què la imatge se situa per damunt de gairebé tot. Els partits en són conscients i aboquen els seus esforços en el disseny de les desenes de milers de cartells que, des de la mitjanit de dijous a divendres de la setmana passada, inunden la majoria de carrers i places de Catalunya. La situació no és nova, però aquest cop, el risc d'algunes de les propostes deixa clar, un cop més, que ens trobem en una campanya excepcional pel caràcter històric d'unes eleccions absolutament plebiscitàries i, sobretot, per l'elevat nombre d'indecisos, que segons totes les enquestes supera de molt el d'altres conteses electorals.
Pel que fa a la imatge, no assistim a una gran campanya. En part, per la precipitació amb què s'ha hagut de preparar. Ho assenyalen els tres experts en comunicació política que han analitzat a petició d'aquest diari els cartells electorals de les vuit formacions amb més possibilitats d'obtenir representació parlamentària. David Espinós, consultor de l'empresa Brave Spin Doctors; Pau Canaleta, professor de màrqueting polític de la Universitat de Girona (UdG), i Edgar Rovira, un dels autors del bloc d'anàlisi política Cercle Gerrymandering coincideixen en alguna de les valoracions, però discrepen obertament en d'altres. Però si –com va dir Otto von Bismarck– la política no és una ciència exacta, tampoc es pot esperar ni exigir que ho sigui l'anàlisi dels seus missatges. I encara menys en plena cursa electoral.
Herrera, el millor
Si en alguna cosa estan d'acord els tres experts, és a situar el d'ICV-EUiA com el millor dels vuit cartells estudiats. “És modern, molt en la línia del que des de fa temps està fent Iniciativa, i destaca el doble terreny en què juga la formació: el dret a decidir davant dels dubtes del PSC, i els drets socials davant de les retallades de CiU.” Parla Edgar Rovira, que no té inconvenient a reconèixer que el de Joan Herrera és l'únic cartell que li agrada. “El missatge és clar, molt en la línia del Yes, we can que va catapultar Barack Obama en les seves primeres presidencials”, opina David Espinós, que també destaca la foto d'Herrera com la millor. “Se'l veu molt natural, somrient i amb una mirada molt càlida; és una gran fotografia, la millor de totes, i això té molt de mèrit, perquè no és un candidat gaire fotogènic”, afegeix, amb un criteri compartit per Pau Canaleta. “El to del cartell és amable, però el missatge és clar i està carregat d'esperança; és directe i en conjunt està molt bé”, conclou.
Precisament aquesta naturalitat de què parlen els tres spin doctors és un dels elements que més troben a faltar en altres propostes. No costa gens adonar-se que, en alguns casos, els dissenyadors han abusat del retoc fotogràfic. La situació és força evident en els casos de CiU i el PP, en què Artur Mas i Alícia Sánchez-Camacho apareixen sense cap arruga, molt rejovenits. Massa. I voreja l'exageració en el cas d'Albert Rivera. “S'han passat moltíssim; una cosa és vendre la joventut i la puresa del candidat, i l'altra, presentar-lo com una mena d'angelet”, ironitza Espinós, que, no obstant això, destaca la claredat del missatge de Ciutadans en contraposició amb el del PSC –“Federalisme”–, que, des del seu punt de vista, “no s'entén”. “És un concepte que en l'àmbit del carrer és molt difícil de definir amb una frase i, per tant, equivocat; els missatges han de ser clars i inequívocs”, subratlla. Considera, a més, que el primer pla de Pere Navarro és exagerat. “Entenc que vulguin donar a conèixer el seu candidat, però aquesta fotografia tan en primer terme li atorga un lideratge exagerat que la majoria de ciutadans no li troben per enlloc. I això no ho dic jo, sinó que surt en totes les enquestes”, afirma Espinós, en una teoria força compartida per Edgar Rovira: “El conjunt del cartell crida l'atenció, però no sabem què ens explica i ven un producte que pot semblar buit”, resumeix. Canaleta, en canvi, creu que el disseny compleix la funció de donar a conèixer un candidat que no ha tingut gaire temps per guanyar popularitat. “Com a mínim, sabem quin és l'objectiu del missatge, que és donar notorietat a Navarro”, declara.
Divisió pel de Mas
Toca parlar del cartell de CiU, el que pot haver causat més controvèrsia al carrer i primer punt de desacord entre els experts consultats. La imatge d'Artur Mas amb els braços alçats s'ha comparat amb la del Moisès de Charlton Heston separant les aigües del mar Roig a Els deu manaments. “A mi em sembla que és el millor, tenint en compte el moment que vivim; el preferiria, això sí, amb els braços abaixats, perquè la salutació romana pot ser molt fàcilment malinterpretable”, afirma Pau Canaleta, de qui discrepa obertament David Espinós. “No sé com Mas, que és un molt bon comunicador, s'ha prestat a fer un cartell que encarna tot allò que li retreuen els seus rivals polítics, el messianisme, que vagi de salvador del poble i tot això.” Per Espinós, el disseny denota “una sobreexcitació de l'equip de campanya de CiU”. I alerta que això pot ser un error greu, ja que es tracta de persones que han de mantenir el cap fred en tot moment. En el cas de la federació, a més, es pregunta per què ha volgut arriscar. “No tenien la necessitat de fer-ho. La gent ja coneix el projecte de Mas i han optat per fer la proposta més presidencialista de totes. A mi em sembla que no calia.” A Edgar Rivera el cartell no li sembla tan malament. “Incideixen en el lideratge de Mas i ja no parlen de Catalunya, sinó de poble; la seva aposta és clara, es presenten com el partit que vol acompanyar la ciutadania en el procés cap al dret a decidir.”
Junqueras i la corbata
I Esquerra? Què en pensen els analistes, d'aquest cartell que ens presenta un Oriol Junqueras encorbatat amb unes muntanyes al fons? Doncs en destaquen el seu perfil clàssic, que xoca amb la presència d'elements innovadors com ara el codi QR, que permet a qui ho vulgui i disposi d'un mòbil d'última generació accedir a més material de campanya tan sols descarregant-se un programa gratuït i enfocant el codi amb el terminal. “És exagerat; la gent no està per a aquestes històries i a més no tothom es pot permetre un telèfon d'aquests tan moderns”, explica David Espinós, el més crític amb la proposta republicana. Tampoc li agrada el primer pla de Junqueras i el fet que en el cartell que reproduïm aparegui amb corbata –en altres va sense–. “Normalment no en porta, perquè no li agrada, però és que a més li queda fatal!”, emfasitza, abans d'afegir que el lema –“Un nou país per a tothom”– hauria casat més amb una fotografia amb més gent, en la línia del que ha fet la CUP. Rovira i Canaleta són menys crítics, però s'ha de dir que el cartell els ha cridat menys l'atenció. “El tall és molt clàssic, però l'aposta per les tecnologies amb el QR aporta novetat, i el fet que la paraula Esquerra destaqui reflecteix la seva aposta per convertir-se en la segona força del Parlament”, opina l'analista Edgar Rovira. A Canaleta, el cartell no li fa ni fred ni calor. “No destaca per res, i tampoc s'hi acaba de veure què és el que ens volen vendre”, diu.
El PP i SI, clàssics
El classicisme també és un dels trets més destacats de les propostes del PP i de Solidaritat. “Són massa estàndards –continua l'expert de la UdG–, i m'atreviria a dir que gairebé intercanviables.” Per què? “Són cartells que te'ls podries haver trobat fa quinze anys. Compleixen amb la funció de donar a conèixer el seu candidat i ja està”, respon. Un cas especialment necessari en el cas de Solidaritat Catalana per la Independència. “En les eleccions anteriors, tenien com a cap de cartell Joan Laporta. Ara ja no hi és, i això a l'hora de dissenyar una campanya es troba molt a faltar, perquè no és fàcil”, afegeix Canaleta. En el cas d'Alícia Sánchez-Camacho, l'objectiu no pot partir de la necessitat de promocionar una candidata força coneguda pels ciutadans. Els tres analistes atribueixen el disseny del cartell a un estàndard, que és el del PP. “Els fan sempre iguals”, coincideixen. Això sí, el lema –“Catalunya sí, España también– és molt clar.
Per acabar, toca parlar de la CUP, aquest partit que fa el salt des del municipalisme, i que l'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió situava amb un peu i mig al Parlament. La seva proposta agrada, tant pel lema com per la imatge, amb molta gent. “Va en la línia del que han fet sempre, i està molt bé”, coincideixen a valorar Espinós i Canaleta.