Política

La CUP va néixer un abril a Vinaròs

ARREL Els cupaires no obliden la tradició independentista del PSAN, l'MDT i el municipalisme alternatiu TRONC La nova etapa de les CUP s'inicia amb l'anomenat procés de Vinaròs l'any 2000 FRUIT Són 86 regidors i tres diputats al Parlament

Anar o noa les eleccions catalanes es va plantejar per primer cop fa vuit anys en una assemblea a Vic
La CUPno és un partit clàssic, no té seu pròpia ni líder. És més aviat un experiment, un moviment

La CUP, de la qual tothom parla avui dia, va néixer a Vinaròs una tarda d'abril de l'any 2000. Un grup de joves dels Països Catalans es van trobar al poble “cruïlla dels Països Catalans”, a la comarca del Baix Maestrat, del País Valencià, per establir les bases de l'enèsim procés d'unitat independentista. Podria haver estat un intent més. Però no. La CUP és l'única candidatura de l'esquerra independentista fora d'ERC que ha aconseguit entrar al Parlament de Catalunya després de 30 anys de fracassos –des del BEAN de Xirinacs fins a Nacionalistes d'Esquerra, passant pel PSAN–. Allò que va sorgir fa dotze anys a Vinaròs va transformar-se la nit del diumenge 25-N en tres diputats al Parlament de Catalunya i 126.219 vots al carrer. Un resultat mai vist.

La Candidatura d'Unitat Popular no és un partit clàssic, no té una seu pròpia, no té president ni té líder. És més aviat un experiment, un moviment, una precipitació. L'objectiu inicial era fer política en l'àmbit municipal amb un substrat independentista, però després d'anys de creixement la idea de construir un projecte alternatiu als partits clàssics era llaminera. “Neixen als municipis però en pocs anys van tenir repercussió com la cara visible de l'esquerra independentista”, afirma Albert Botran, un dels portaveus de la CUP i autor delllibre Unitat popular, la construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres. D'on sorgeix tot aquest embolic?

David Fernàndez –ja diputat–i Julià de Jòdar –escriptor–expliquen al seu recent llibre Cop de CUP que ara que les sigles estan en boca de tothom és bon moment per “mirar enrere per poder seguir endavant”. Cal rebobinar per avançar. Les arrels? L'independentisme d'esquerres modern a Catalunya neix, segons historiadors i activistes, amb la fundació del PSAN el 1968. A les eleccions del 1977 una coalició de partits d'extrema esquerra i independentistes anomenada Candidatura d'Unitat Popular pel Socialisme (CUPS) es presenta però només suma 12.000 vots. Després el moviment madura durant els convulsos anys vuitanta però queda tocat per l'activitat armada de Terra Lliure i per les mil i una escissions. El pitjor estava per arribar. En paraules de Botran, l'esquerra independentista “pateix una sotragada important durant els anys noranta: l'MDT es trenca, apareixen candidatures com Catalunya Lliure –només 19.000 vots en unes europees– i la repressió del 1992 espanta molta gent”. La pèrdua de suport també prové del creixement imparable d'ERC, primer amb Colom i Rahola, i després amb Carod-Rovira i Puigcercós. La tempesta perfecta sobre l'esquerra independentista es dóna enmig d'una crisi profunda de tota l'esquerra després de la caiguda del Bloc Comunista.

Uns quants centenars de militants “aguanten el testimoni” i, seguint amb Botran, “resisteixen com poden la travessa del desert” dels anys noranta. Són pocs, però estan organitzats. Són el que queda de l'AMEI, l'associació de municipis de l'esquerra independentista fundada als anys vuitanta. Són el que queden de les primeres CUP, sobretot amb un cert pes en nuclis com ara Sabadell, Salt, Manresa, Valls i Sant Pere de Ribes. Però, sorgits de la crisi, neix una cosa nova, inesperada, però que venia des de baix i de l'esquerra, que ja hi era però que ningú no veia. “Una nova generació de joves activistes –segons Botran– apareix a meitat i finals dels noranta, coincidint amb el sorgiment del moviment antiglobalització, i comencen a unir-se a allò que ja estava creat, amb vells militants, sense eliminar res.” Creen organitzacions noves com ara Endavant, Maulets o el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans, ocupen casals populars i ateneus, impulsen festivals com ara el Rebrot –amb una mística musical liderada per bandes com ara Obrint Pas– i llancen mitjans de comunicació propis. Però alhora tornen als espais de l'AMEI, de l'MDT i de les velles CUP, sobretot escoltant els referents de l'UM9 de Ribes i la CUPA d'Arbúcies. A poc a poc substitueixen els vells noms i consoliden el de la CUP o les CUP. Inspiracions? Diverses: des d'Herri Batasuna (“poble unit”, en èuscar) fins a la Unidad Popular de Salvador Allende a Xile. Va ser, però, un procés llarg, com tot el que fa l'esquerra independentista, llarguíssim. Dos anys de debats, discussions, convulsions internes i documents marc. Com deia l'adagio zapatista, “anem lents perquè anem lluny”.

Socialisme i independència

La nova CUP incorpora un element diferent de les experiències independentistes dels setanta i vuitanta, molt més nacionalistes que d'esquerra radical. El periodista Roger Palà explica que “la CUP també recull part de l'herència llibertària a partir de conceptes com l'assemblearisme, l'ateneisme, el moviment okupa i el rebuig de les dinàmiques clàssiques i verticals dels partits”. Això, aquest 25-N, apropant-se potser a última hora als indignats del 15-M, va donar un cabàs de vots. “Tots aquells moviments de mitjan noranta conflueixen –diu Botran– al procés de Vinaròs.” Aquell conjunt de trobades, segons el llibre Cop de CUP, va establir les bases d'un procés de “cohesió d'estratègia i d'organització” ja que fins aleshores cada CUP anava pel seu compte. Fernàndez i De Jòdar posen “com a símbol d'aquesta voluntat” l'11 de setembre del 2001 –el dia de l'atac d'Al-Qaida a Nova York–, quan “es va pactar per primer cop en quinze anys un acte unitari al Fossar de les Moreres”. No va ser fàcil fer camí junts, sense més divisions. Els conflictes entre partidaris del front nacional –amb CiU o ERC– i els del front d'esquerres. Els de les cups velles i amb regidors i els de les noves sorgides els últims anys. O els partidaris d'anar a les eleccions catalanes i els de la via municipal. Prendre la decisió de presentar-se al Parlament va costar, com a mínim, vuit anys. El primer cop que se sotmet a discussió va ser el març del 2004 en una assemblea celebrada a Vic. Es va rebutjar. I es va seguir rebutjant fins fa dos mesos. La històrica assemblea de Molins de Rei va aprovar a l'octubre el salt a l'arena nacional amb un 77% de vots a favor.

Tot havia canviat molt entre 2004 –Vic– i 2012 –Molins de Rei–. L'únic precedent en què la CUP s'havia presentat a unes eleccions al Principat van ser les europees del 2004. I el resultat va ser un desastre: 6.200 vots. Aleshores la CUP només tenia set regidors propis. Els bons resultats a les municipals del 2007 –amb 34 candidatures pròpies i 20 regidors– i sobretot a les del 2011 –amb 75 llistes pròpies i 86 edils– van precipitar i facilitar la decisió de presentar-se a les catalanes. Actualment té quatre alcaldies –Arenys de Munt, Navàs, Viladamat i Celrà–, regidors a ciutats com ara Girona, Mataró, Vic, Berga, Sant Cugat, Vilafranca, Manresa o Vilanova i, des del 25-N, tres diputats al Parlament. La CUP ja ha arribat. El dubte és: per quedar-s'hi?

TWITTER: @sergipicazo
Formigueta
Els activistes de la CUP reivindiquen sovint fer una “feina de formigueta” als municipis que ve de lluny. El 2003, fa quasi deu anys, van obtenir els seus primers grans resultats amb regidors a Valls, Vilafranca, Arbúcies i, en coalició, a Sabadell, Ripollet i Sant Pere de Ribes.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.