Política

Esquerres, en (re)construcció

CONTRADICCIÓ Un 56% dels catalans es consideren d'esquerres i només un 11%, de dretes, però CiU és la formació política que ha guanyat totes les eleccions a la Generalitat des del 1980 REALITAT La suma de vots d'ERC, el PSC, ICV-EUiA i la CUP va obtenir el 25-N el seu tercer pitjor resultat de la història, amb només 57 diputats al Parlament

Subirats plantejadeixar de pensar què pot fer l'Estat i “preguntar-se què podem fer entre tots”
Hi ha alternativescom ara la Syriza catalana sense el PSC o “l'esquerra nacional” que plantegen Carod o Maragall

Un 56'6% dels catalans es defineixen a si mateixos com d'esquerres. Per contra, un 11'5% dels catalans es consideren de dretes. Un 17% restant se situen al centre. Les dades de l'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió contrasten amb els mals resultats dels partits que es reivindiquen d'ideologia d'esquerres durant l'últim cicle electoral de municipals, estatals i nacionals. Avui el còmput global de diputats d'esquerres –el PSC, ERC, ICV-EUiA i la CUP– al Parlament ha crescut respecte del 2010 fins a 57 però, en el marc històric, és el tercer pitjor resultat de les esquerres a Catalunya en els últims trenta anys de democràcia.

CiU continua governant i, fins i tot amb un mal resultat, aconsegueix sumar 50 diputats i doblar els escons del primer partit de l'oposició. Catalunya serà convergent o no serà? CiU ha guanyat, en nombre d'escons, totes les eleccions catalanes des del 1980. Només va perdre en dues ocasions en nombre de vots: el 1999 i el 2003, amb el PSC del popular Pasqual Maragall. De 32 anys de govern autonòmic des de la dictadura, el centredreta nacionalista ha governat 25 anys. A la Segona República, l'últim període democràtic de la història de Catalunya, les esquerres eren clara majoria i, tret dels dos anys de bienni negre amb Lluís Companys empresonat, van governar sempre amb ERC.

Els millors resultats de les esquerres catalanes van ser, primer el 1980, els 74 diputats aconseguits pel PSC, el PSUC, ERC i el desaparegut Partit Socialista d'Andalusia, i després, el 2003, amb els 74 del PSC, ERC i ICV-EUiA. Eren uns altres temps. Res a veure amb la Catalunya de la crisi i del sobiranisme. L'esquerra catalana ve llastrada per la mala imatge, almenys entre l'opinió publicada, del govern tripartit d'esquerres entre el 2003 i el 2010. La tendència històrica, però, té forma de W inacabada. Després de la Transició, amb una socialdemocràcia forta a Europa i el comunisme encara viu, van obtenir majories a les municipals, les estatals i, tot i perdre davant CiU, a les catalanes. Als anys 90, Jordi Pujol va mantenir a distància –almenys a la Generalitat– tots els rivals. El salt de l'alcalde barceloní Pasqual Maragall a l'arena nacional va provocar un creixement progressiu fins al 2003. Arribat al cim electoral, tot va ser baixada. El pitjor resultat de la història per a les esquerres catalanes van ser els 48 diputats del 2010 després del govern de José Montilla. Avui, en canvi, al Parlament hi ha nou diputats d'esquerres més que en la legislatura passada pel creixement d'ERC (+11), ICV-EUiA (+3) i la CUP (+3) malgrat el daltabaix del PSC. Dit d'una altra manera, les esquerres a l'esquerra del PSC creixen en 17 diputats. Ha virat, doncs, Catalunya cap a l'esquerra? La crisi dels socialistes reobre el debat sobre la possibilitat de bastir un partit capaç de ser alternatiu a l'hegemonia de CiU. Apareixen possibles aliances, com ara una Syriza entre ERC, ICV-EUiA i la CUP, o es multipliquen converses entre vells dirigents com per exemple Josep-Lluís Carod-Rovira, Antoni Castells o Ernest Maragall per refundar un espai de centreesquerra sobiranista.

El panorama polític català es mou sobre dos eixos: el social i el nacional. La globalització econòmica, la crisi de la socialdemocràcia i l'afebliment de l'Estat com a garant del benestar social davant dels mercats internacionals van deixar les esquerres noquejades durant els anys 1990 i 2000. El creixement del sobiranisme a Catalunya va acabar de colpejar unes esquerres –sobretot el PSC i ICV-EUiA– normalment incòmodes en el debat identitari. Tot i que precisament ni ERC ni la CUP no tindrien aquest entrebanc. Tanmateix, l'anàlisi és més complicada.

Primer avís dels experts en esquerranologia. “No es pot comparar la situació de Catalunya als anys 80 amb la del 2012. Els problemes d'avui són molt més complexos”, adverteix d'entrada el catedràtic de ciències polítiques de la UAB, Joan Subirats. La seva anàlisi és que “el pacte social entre classes de l'Europa posterior a la Segona Guerra Mundial se n'ha anat en orris i, a més, l'Estat ja no funciona com a instrument de reequilibri perquè, amb la globalització i les noves tecnologies, les forces econòmiques financeres són incontrolables”. Per tant, amb uns estats “afeblits”, quin és el terreny de joc avui per a les esquerres? “L'esquerra tradicional, provinent dels anys 70 i 80, estava acostumada a veure l'Estat com l'únic instrument per solucionar els problemes del poble”. A més, l'historiador Xavier Díez hi afegeix que quan les esquerres han governat “no han pogut contrarestar els poders fàctics”. Per contra, Díez creu que “s'ha produït una ruptura en els consensos bàsics”, ja que a Catalunya el sistema de la Transició “ha caigut i s'ha obert un panorama nou”. Per aquest especialista en l'anarquisme català, el desig d'independència seria “una forma de ruptura amb el vell sistema d'institucions autonòmiques que no serveixen” i de retruc “una oportunitat per a les esquerres per començar de zero”. La diagnosi del pacient la completa Gemma Galdon, professora de polítiques i de tecnologies de la seguretat a la UB: “L'esquerra ha fet massa esforços d'acostament a la dreta. La crisi de la socialdemocràcia és que el discurs va per una banda i la pràctica, per una altra”. La cirereta la posa, de nou, Xavier Díez: “A l'esquerra li falten dues coses per convertir-se en majoria: relat global i lideratges respectats”.

Què cal fer ara, doncs? L'esquerra catalana intentarà el 2013 reconstruir-se –amb congressos interns o primàries per escollir candidats– amb la idea de plantar cara a CiU a Catalunya i al PP a l'Estat. Tot indica, però, que el procés serà llarg, dur i difícil. Els problemes continuen sent els mateixos, però fallen les preguntes. Subirats, que insta els partits a aprofundir en l'economia del procomú, considera que els partits d'esquerres ja no s'haurien de preguntar quines polítiques es poden fer des de l'Estat per canviar el món, “sinó preguntar-se què podem fer entre tots. Si tots contribuïm i tots fem esforços, tots decidim i tots ens beneficiem de les solucions”. Pensa, bàsicament, en un retorn millorat i ampliat als sistemes cooperatius, mutuals i solidaris de principis del segle XX. El catedràtic de ciència política reconeix que “aquest és ja el discurs que tenen les noves dretes a Europa, com ara David Cameron al Regne Unit”, però suggereix a les esquerres que “refacin el seu ideari sobre noves bases” i “vegin el futur des d'un punt de vista de societat civil”. Díez hi afegeix que cal que els polítics facin “més política al carrer” i “proposin més solucions pràctiques”. Però, avisa, “això també ho fa Plataforma per Catalunya”.

Galdon no ho veu exactament així, ja que reivindica que els partits han de refer el discurs “mantenint missatges clars i bàsics del marxisme, com ara la defensa dels serveis públics, la justícia social, el treball” i desaconsella “inventar nous noms”. A partir d'aquesta base, Galdon aposta per “un discurs del dia a dia” parlant del deute públic o de la gestió dels serveis públics. “Una possible sortida seria construir una Syriza grega a Catalunya”, proposa. “Ara s'imposa pensar en el país per sobre de les identitats polítiques. Amb la situació d'emergència que vivim avui, serà o Syriza o mort”, clou.

TWITTER: @sergipicazo
Després del 25-N.
Les esquerres sumen avui 57 diputats i CiU sola ja en té 50. A més, un hipotètic quadripartit és impossible.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.