“De Cambó he aprés la importància de l'ordre”

Durant el meu pas pel departament de Cultura vaig poder conèixer molt el país, i tinc la sensació que creiem que sabem quin país tenim i d'on venim, però no ho sabem prou. Estem en un moment històric i hem de saber si actuar amb prudència o amb valentia, de forma revolucionària o prudent. Tot això aquests personatges que ens han marcat ja s'ho van plantejar. El món i la forma de fer política eren molt diferents. Però el debat, en essència, era el mateix. I les diverses actituds, també. El president Mas no ha de fer de Macià ni de Cambó, però possiblement tindrà moments per cada cosa, per ser prudent i ser arrauxat. I per aprendre dels errors de tots dos.

M'interessava què la gent veiés d'on ve això del catalanisme, d'on sorgeixen el modernisme i la Renaixença i com d'això va sortir un moviment polític. Tot això que fem és un caprici culturalista perquè Espanya ens cau malament, o té arrels més profundes? Fins a quin punt som hereus d'una idea que ja té més de 100 anys? El catalanisme encara està justificat? Gaudí, Prat de la Riba i Cambó ens ho expliquen. I també Lerroux: part de la població no simpatitza amb tot això, ho troba burgès i gratuït. Ara i llavors. Escoltem-los, també, o estarem en una bombolla. Els hereus de Lerroux són C's, igual que es diu que Duran és hereu de Cambó.

Cambó era més escèptic amb Espanya. Però podríem considerar Duran el seu hereu en tant que pactista. L'hereu de la Lliga? No crec que Convergència, però entenc que la Lliga s'asocii al catalanisme moderat. Tot i que ara sap integrar els no moderats, cosa que la Lliga no va saber fer. Quan l'ambient és revolucionari, la persona cridada a ordenar aquesta revolució té tots els números per rebre, si no ho fa bé. Cambó no va saber ordenar-la, ni tan sols detectar-la, i per això Macià li va passar per sobre. CiU ara està a temps d'ordenar una revolució nacional, que també és social, com passava llavors.

Perquè tot això també té un vessant cultural i filosòfic. Dalí, Gaudí i Pujols creien que Catalunya està destinada a crear una mena de nou ordre mediterrani. I quan els catalans hem estat més universals és quan hem estat més locals o disposats a recuperar el que és nostre. Gaudí és universal, però el que feia era completar el gòtic català. Dalí era també universalíssim, però no dubtava a posar-se la barretina.

Cambó, que s'ha quedat amb l'estigma de l'última època, quan li deien traïdor per pactar amb el franquisme. però va fer tot el que va poder, i va ser molt: per primer cop, va articular políticament el catalanisme. Sense Cambó no hi ha Macià, com sense Pujol no hi ha Mas. Algú ha de posar les bases perquè un altre pugui saltar el mur. De Cambó he après la importància de l'ordre: si vols fer un estat o quelcom sòlid, et cal una base incontestable políticament. És la lliçó de Cambó i penso que l'estem aplicant bé. Si en algun moment veiem que amb l'ordre no n'hi ha prou, aleshores ve el moment de Macià. No abans.

No, no. El que es repeteix són el debat i les actituds però la història, per primer cop, pot canviar. Per primer cop no hi ha un salvador, un messies amb la veritat absoluta, sinó la lluita per aconseguir que el poble es pronuncii. Si això passa, haurem culminat el propòsit de moltes generacions de catalans, i de catalanistes.

Ens calen polítics que no facin només gestió, que donin un missatge, polítics amb ànima. No sempre els trobes, però Mas i Junqueras tenen missatge i ànima, i a més saben gestionar-la, i això és garantia de triomf. Els polítics d'ara s'estan jugant més que mai el carrer o l'estàtua.