“Volem votar. Els altres camins s'han tancat”

Francament, no.

I tant. Només faltaria.

Costa d'entendre quan precisament el dret a decidir forma part de les propostes i de l'ideari del PSC. En la política hi ha un càlcul massa conjunturalista per part de tothom.

I moltíssima gent més que creu que, tal com han anat les coses, la consulta és indispensable i és una garantia per preservar la llibertat de tothom i per assegurar la cohesió del país i de les persones.

Res especial. Un article a El País del professor Orriols de la UdG explicava l'evolució del vot i era molt aclaridor. No hi hauria d'haver cap contradicció entre la fidelitat al dret a decidir i la fidelitat als votants que voten i han votat el PSC per identificació amb els seus orígens i amb el socialisme espanyol.

No crec que estigui desorientat. Sí que costa trobar un camí clar quan tothom et té al punt de mira i t'intenta donar lliçons o posar a prova quan això no passa en altres forces polítiques. De fet, l'intent de separar l'agenda social i l'agenda nacional i de fer-ne prevaldre una per sobre de l'altra provoca dubtes que quedarien esvaïts si la contundència i la coherència amb el dret a decidir fos radical i inequívoca.

No! Em desorienta que no m'interpretin millor i em facin servir en positiu. I em desespera veure com en el territori hi ha centenars de persones que cada dia senten més l'allunyament de la sigla que els empara.

No hi està condemnat, però a hores d'ara és un fet que sembla que costa de reconèixer, i sobretot que no sembla que es valori com a prou greu per posar-hi remei.

No! En política la discrepància a vegades deriva cap a actituds que erròniament personalitzen el debat de les idees.

He parlat amb Juli Fernández i no diu això. Diu que en la primera executiva farem balanç de l'estiu. També diu que no veu cap incompatibilitat entre la meva presidència de la federació i la presidència de la mesa pel dret a decidir i que potser ho hauria pogut fer públic d'una manera diferent. No, no em faran fora. Ningú no entendria a Girona que es fes fora del partit la persona que va encapçalar durant 22 anys el projecte socialista a la ciutat.

No, no m'ha passat pel cap. En aquestes coses jo sóc fidel al pensament del president Tarradellas.

El pensament dels humans vola molt i no té fronteres, i tots els pensaments són possibles. Però el que compta és unir pensament i acció.

Jo no ho veig així. El meu únic accent no compartit és la insistència en la necessitat de dissipar dubtes a tothom sobre una posició inequívoca a favor de la consulta.

El primer secretari del PSC, el 3 de setembre del 2012, em va comunicar que proposava canviar la direcció del grup parlamentari. Res més. En aquell moment, fins i tot estava disposat a propiciar una sortida digna del grup parlamentari. Quan parlo de dignitat, parlo de formes i de no sortir per la porta falsa. Abans d'aquesta data jo ja havia dit que no pensava tornar a encapçalar la candidatura del PSC per Girona al Parlament de Catalunya. I això ho sabia el primer secretari del PSC i el primer secretari de Girona.

Ens parlem, és clar, però ara fa molts mesos que no parlem.

És el líder del partit que va decidir el congrés del PSC de desembre del 2011 i el cap de llista que va triar el consell nacional la tardor del 2012, davant una convocatòria precipitada i anticipada de les eleccions. El PSC ha fet els deures i té preparat un reglament de primàries que ha de servir per decidir els candidats i els lideratges del futur.

Els casos d'expedients informatius són sempre molt extrems al PSC i no crec que fos el meu cas fins i tot si jo no portés a l'esquena la motxilla que porto. No, no m'emparo en res. Exerceixo la meva llibertat, que defenso per a tothom. Fa trenta-tres anys que escric i opino sobre la trajectòria del socialisme català. Un bon repàs del meu pensament seria molt aclaridor.

Molta gent m'escolta, em veu i em llegeix. Molts em manifesten el seu acord en públic i en privat. Puc afegir que no sóc gens sensible a l'afalac fàcil de les xarxes socials i així també em protegeixo de la denigració fàcil. Em dol, això sí, que algú intenti passar factura al passat quan el passat del PSC és un passat de molts èxits i algun fracàs compartits per pràcticament tots els membres actuals de l'executiva i els d'executives anteriors.

Ni tristesa, ni valentia. Una cosa i l'altra serien presumptuoses per part meva. Em limito a ser coherent i a exercir aquesta coherència. És veritat que abans d'acceptar presidir la mesa de la ciutat de Girona pel dret a decidir vivia molt tranquil i retirat lluny dels focus i de la notorietat i que enyoro aquella calma. Però sovint el confort i la comoditat són incompatibles amb el compromís.

No! Em sembla que cada cosa té el seu temps. Tinc un record memorable dels anys que vaig ser alcalde i espero compartir-lo molts anys amb els gironins i gironines.

Vinc d'un pensament catalanista que ve de molt lluny. Ho he dit i ho he escrit. Hi ha dos fets nous essencials: el PP fa fracassar la via estatutària i a Catalunya es dóna per liquidada automàticament. La indignació social i nacional s'expressa de manera indestriable i les classes mitjanes i les classes populars van dibuixant noves majories socials. Els partits han de donar resposta a aquests canvis. No, no ho vull aprofitar per a res. De fet, aquest ha estat el meu primer estiu de vacances després de trenta-tres anys. Fins ara i mentre tenia responsabilitats públiques jo mateix buscava la rellevància en el buit de l'estiu. Aquest any la notorietat m'ha arribat per sorpresa i molt a pesar meu.

És excessiu dir que el president Pujol havia practicat una política espanyolista. Havia practicat una política possibilista i realista. L'ofec i la falta d'interlocució tanquen aquesta via. Avui el problema no és Catalunya, el problema és Espanya. I encara aquesta és una falsa confrontació. Tal com estan les coses, el dret a decidir és en defensa dels interessos de tots els catalans i catalanes, vinguin d'on vinguin i pensin com pensin. Ara com ara no hi ha entesa possible. És una miopia aguda de les elits polítiques espanyoles.

El victimisme era desplaçar el focus cap a l'enemic exterior i defugir el debat intern. Per molt maltractament que Catalunya rebi, hi ha un debat que no es pot escatimar ni maquillar: el de les polítiques que es fan des de Catalunya mateix. Moltes coses que ara passen vistes amb el criteri que feia servir CiU els set anys que va estar a l'oposició farien escàndols majúsculs.

Si busquem en les hemeroteques, en la mateixa evolució del pensament i de la posició del PSC, en les propostes i les votacions del grup parlamentari no es pot pas dir que hi hagi cap contradicció. Es faria creus d'algunes reaccions a moltes de les meves rodes de premsa. Les circumstàncies han anat canviant. El meu primer any de cap de l'oposició, i en plena efervescència nacional, CiU governava a plaer amb el consentiment i la condescendència amable del PP.

Espero encara la lleialtat federal que prediquem i no practiquem.

Crec que l'entén bé i no li agrada. Rubalcaba és un centralista intel·ligent. Farà, però, per pragmatisme més coses que molts altres.

No. El PSC ha estat sempre i ha volgut ser catalanista. L'etiqueta creava una divisió impròpia. Tristament hi ha molts catalanistes que han deixat el PSC.

El PSC ha estat durant molts anys una història d'èxits compartits per totes les sensibilitats que es van unir el 1978. No és un problema de tracte. No es va valorar prou bé l'èxit que representava un projecte que ens va dur a les portes de guanyar, i guanyar, dues eleccions autonòmiques.

En molts aspectes, sí. No pot sorprendre ningú que conegui la trajectòria, el pensament i els escrits de Santi Vila.

Dir-ho i fer-ho. Volem votar. Hi havia altres camins i altres cruïlles, però s'han anat tancant.

Crec que tots pensen sincerament en un partit obert, integrador, plural i radicalment socialista. Cap d'aquests companys que esmenta no gaudeix amb la política espectacle.

Algú de la direcció del PSC ha comès l'error de personalitzar els seus atacs prenent com a base actituds vanitoses que no són precisament la característica de cap d'aquests noms que m'ha esmentat.

Jo dino i sopo amb molta gent de dins i de fora del partit i de totes les sensibilitats.

A vegades sembla que sí, i que sigui un trencament propiciat i volgut. Jo sóc dels que es resisteixen a engegar a rodar trenta-tres anys de vida política.

Crec que sí i ho crec estrictament necessari. Com més avança la intransigència espanyola, més sectors de l'opinió pública internacional, fins i tot de l'opinió conservadora estimulada per l'esperit de David Cameron, opinen que és imprescindible.

Em costa posar-me a la pell del president. Crec que ha d'impulsar un gran acord social i polític transversal al voltant del dret a decidir. Crec que ha de mesurar bé les forces, analitzar les circumstàncies, preparar els arguments i els documents, trobar solidesa a les alternatives, no precipitar-se i erigir-se en un líder de tot el poble de Catalunya, dels que volen una Via Catalana i dels que volen altres vies. Hi ha experiments de divisió del passat que no s'haurien de repetir. Això no vol dir renunciar a res. Vol dir preservar la unitat civil del poble i evitar la construcció d'una societat maniquea que apliqui etiquetes i classifiqui ciutadans en funció de la temperatura de les adhesions.

Por, no; respecte, sí. Com més aviat passem de la incertesa a la certesa, més tranquil·litat tindrà la gent.

La coherència vostè i jo l'administrem d'una manera diferent. Crec sincerament que no anar-hi reforça el sentit del meu compromís i garanteix la llibertat de tothom en el dret a decidir.

Vull un país fort. Vull superar els entrebancs insalvables que la relació amb Espanya marcada per la miopia dels governants ens imposa. Voler i poder són conceptes avui encara confusos. Aquesta resposta la deixarem per a la notorietat que no busco…, o per a una altra entrevista. Primer hem d'assegurar que el Volem votar és un clam unànime.