Política

opinió

La pregunta

És imprescindible saber si aquest clam al carrer [...] és el reflex de la majoria de catalans
El que hi ha és una resistència partidista a formular la pregunta que la majoria espera
La Via Catalana va ser una mobilització gegantina que no té punt de comparació a Europa
Ho plantegem amb un referèndum en què la ciutadania pugui respondre sense embuts, amb un sí o amb un no
Tres segles després del 1714, canviar el curs de la història és a les nostres mans
És lògic preguntar si el preu del “consens” que es volen cobrar alguns és vetar una pregunta clara
Si hi ha formacions que pretenen fer circumloquis [...], ha arribat l'hora que ens ho facin saber
Esquerra està disposada a escoltar [...] Però mai que el preu a pagar sigui un frau a la ciutadania
Seria un error fer una pregunta sense ànima, que no fos clara, que confongués
Els ciutadans han de ser conscients de la seva força i exigir una pregunta clara

2014 és una data simbòlica. Farà 300 anys d'un 1714 dramàtic per al país. Tres segles després, canviar el curs de la història és a les nostres mans. I ho plantegem de manera estrictament democràtica i pacífica, votant, amb la voluntat que siguin els ciutadans del nostre país, tots, els que decideixin el futur del país.

És així de simple i alhora així de complicat, senzillament perquè allò que una majoria social expressa amb claredat no té una traducció mimètica en la majoria parlamentària. La Via Catalana per la Independència va ser una mobilització gegantina que no té punt de comparació a Europa. És aquesta voluntat de centenars de milers de persones, de milions, la que ha fet de veritable motor del procés que estem vivint. És cert que en democràcia allò que compta són els vots. I justament per això és imprescindible saber si aquest clam al carrer, si aquesta il·lusió col·lectiva, és el reflex de la majoria de catalans. I els demòcrates només tenim una manera de dirimir aquestes incògnites: votant. No com una votació més, no com en unes eleccions ordinàries, sinó que, coneixedors de la transcendència del que ens proposem, ho plantegem amb un referèndum en què la ciutadania pugui respondre sense embuts –amb un sí o amb un no– si opta per la dependència o per la independència. De què estem parlant si no?

Tot i així, encara no aconseguim concretar la pregunta. El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) ja va apuntar la seva recomanació en el seu informe sobre la qüestió. El veredicte no podia ser més clar. La proposta de pregunta del CATN diu: “Des de la perspectiva de la claredat i de la facilitat per implementar els resultats, la fórmula més apropiada és la pregunta directa sobre el vot favorable o no que Catalunya esdevingui un estat independent.” Tot i així, s'evidencia una resistència partidista creixent a acceptar aquesta recomanació del CATN. I tot això sense presentar una alternativa, sense formular cap contraproposta. Tot indica, per tant, que darrere d'aquesta actitud el que hi ha és una resistència partidista a formular la pregunta que la majoria social espera.

Un dels arguments esgrimits per ometre les recomanacions del CATN i desoir el clam social és l'apel·lació al consens i a la inclusivitat. És lògic aleshores preguntar-se si el preu del “consens” i la “inclusivitat” que es volen cobrar alguns és vetar una pregunta clara, vetar una pregunta com la que han acordat el Regne Unit i Escòcia, impedir, en definitiva, que els ciutadans es pronunciïn sobre el quid de la qüestió: la independència de Catalunya. Ara, hi ha qui assenyala que aquesta és la pregunta d'Esquerra, quan senzillament ens hem limitat a acceptar amb tota naturalitat la proposta del CATN, que és, també, la proposta que ha fet seva l'Assemblea Nacional Catalana (ACN), i que curiosament és la mateixa pregunta que faran a Escòcia, sense complexos i amb el vistiplau de Londres.

Aquí no s'acaben els romanços. També hi ha qui ara ens vol fer creure que la pregunta no és important. Certament, no sempre el nom fa la cosa. Però la conseqüència de no dir les coses pel seu nom sovint és molt pitjor. El savi Joan Coromines recordava que al seu dia els catalans vam acceptar la denominació Corona d'Aragó, malgrat que el cap i casal sempre va ser Barcelona i que el comte de Barcelona sempre va ser el rei. El preu, com deia Coromines, ha estat passar a la història ignorant la catalanitat intrínseca d'aquella corona. Però és que el mateix CATN adverteix d'aquest perill i s'hi refereix expressament quan assegura que la pregunta és determinant. El CATN no utilitza l'expressió lírica de l'escriptor Enric Vila quan amb tanta lucidesa deia fa uns dies que la pregunta és l'ànima de la consulta, però és igual de rotund quan adverteix: “Les conseqüències de la consulta depenen d'entrada de la pregunta que es presenti als electors.” I, malgrat la claredat i l'advertència del CATN, hi ha dirigents de formacions polítiques que pretenen fer creure ara que “la pregunta no és important”. A què obeeix, doncs, aquesta actitud? Què pretenen?

Però és que fins i tot, fins fa quatre dies, encara hi havia alts responsables polítics que pregonaven una pregunta amb una resposta múltiple, ignorant un cop més les recomanacions del CATN sobre la claredat quan repetidament, també, adverteix del carreró sense sortida que podria significar i de l'embolic monumental al qual condueix. A què obeïa, doncs, la voluntat de perpetrar una consulta amb una pregunta de múltiples respostes? La resposta és tan òbvia com poc confessable. Afortunadament, hem avançat, i aquest sembla un camí que ja ben pocs s'atreveixen a verbalitzar.

Si hi ha formacions polítiques que pretenen fer circumloquis, en el millor dels casos, ha arribat l'hora que ens ho facin saber, a tots, a la societat catalana en el seu conjunt. Estem en el compte enrere i ha arribat l'hora de concretar. Esquerra Republicana està disposada a escoltar, a cercar el màxim consens possible. Però mai que el preu a pagar sigui un frau a la ciutadania. Abans que independentistes som demòcrates, i això també vol dir ser clars, francs i directes quan parlem amb els ciutadans. Per tant, tothom ha de tenir clar què anem a votar, tant si és per dir sí com per dir no.

Seria dramàtic no arribar a un acord majoritari. Seria un error no aconseguir una majoria parlamentària a favor de la pregunta. Però també ho seria formular una pregunta sense ànima, que no fos clara, que confongués la ciutadania o una interpretació a conveniència del resultat. La pregunta no pot estar sotmesa als equilibris interns d'uns partits o altres. És legítim que els partits tinguin una posició ambigua sobre el futur de Catalunya. Però a la ciutadania se l'ha de convidar a expressar-se amb nitidesa i que la seva decisió tingui conseqüències jurídiques i polítiques.

Els ciutadans han de ser conscients de la seva força i exigir una pregunta clara. El Parlament actual té la composició que té i les majories es defineixen en funció d'aquesta composició. Si la societat es mostra exigent, la pregunta serà directa i clara, expressió de la voluntat democràtica. La nostra força resideix sobretot en la gent d'aquest país. I, sent així, ens en podem sortir i ens en sortirem –n'estic convençut– si tothom és conscient del que ens hi estem jugant.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a