Política

ANÀLISI

L'acord històric del 12 de desembre de 2013

S'utilitza el qualificatiu de dia, jornada, fet... històric per referir-se a un esdeveniment important fins a l'extrem de banalitzar l'expressió. Però, sense cap mena de dubte, sí que es pot qualificar d'històric l'acord a què van arribar ahir quatre grups parlamentaris (CiU, ERC, ICV-EUiA, la CUP, que en total tenen 87 escons) per fixar la doble pregunta (“Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” i “En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?”) i la data de la consulta (9 de novembre de 2014). És un acord històric perquè suposa una ruptura amb les posicions majoritàries del catalanisme des del darrer terç del segle XIX i perquè representa la posició del 64,4% dels diputats del Parlament, gairebé dues terceres parts, a l'espera del que decideixin els diputats del PSC, que com a tal no ha subscrit l'acord.

És una llàstima que l'actual direcció del PSC hagi trencat amb les arrels del catalanisme popular en què es va forjar i que defensà la Unió Socialista de Catalunya (USC) formant part del govern de la Generalitat durant la Segona República, el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) en els difícils anys de la dictadura i el PSC durant l'actual període democràtic. Però la sentència d'un Tribunal Constitucional (TC) sense credibilitat mutilava greument l'Estatut de 2006 i, des de llavors, el PSC marxa amb el pas canviat, i això que l'Estatut fou impulsat per un govern tripartit (PSC, ERC, ICV-EUiA) liderat per Pasqual Maragall, el líder socialista més carismàtic i brillant de les darreres dècades. La sentència del TC va matar la via estatutària i va fer inviable qualsevol nou intent d'encaix de Catalunya a Espanya. Entre el juny de 2010 i la Diada de 2012 s'esvaí qualsevol possible ambigüitat sobre què volen els ciutadans de Catalunya: entre el 70% i el 80% volen una consulta per decidir el futur de Catalunya.

Els partits espanyols majoritaris i el seu entorn mediàtic insisteixen que tot plegat és una radicalització del catalanisme atiada per una suposada capacitat d'abducció del nacionalisme de CiU, que, a la vegada, està segrestada per ERC arran dels resultats electorals del novembre de 2012. És una argumentació simple, fal·laç i que es desentén de la història. Tot i admetre errors no es pot negar que en el darrer segle i mig el catalanisme (en el seu doble vessant, moderat i burgès o popular i d'esquerres) ha fet tot el possible per intentar bastir una Espanya diferent: moderna, plural i respectuosa amb les aspiracions de les nacions que integren l'Estat. Tot ha estat en va. Primer foren els intents de reformar Espanya perquè el fet diferencial català hi tingués cabuda: Bases de Manresa (1892); carta adreçada a la reina regent pel Foment del Treball Nacional i altres entitats el 1898; suport a la fracassada proposta regeneracionista del general Polavieja (1899), que es comprometia a tirar endavant un projecte d'autonomia per a Catalunya; de Solidaritat Catalana (1906-1907), i de la no-consideració de la proposta de la Mancomunitat de Catalunya (1918-1919), que propugnava una reforma de la Constitució espanyola de tal manera que hi tingués cabuda un Estatut d'Autonomia per a Catalunya. Després arribava l'Estatut republicà de 1932, objecte de controvèrsia política i retallades quan el govern de Juan Negrín s'establí a Barcelona l'octubre de 1937 i anorreat definitivament per la victòria franquista de 1939. Finalment, l'Estatut de 1979 semblava obrir les portes a l'autogovern i a una satisfactòria acomodació de Catalunya a Espanya, però el cafè per a tothom i la Loapa, una homogeneïtzació a la baixa del sostre de les competències autonòmiques, la gasiveria dels governs espanyols i una balança fiscal negativa de Catalunya envers l'Estat espanyol esvaïren progressivament les esperances dipositades en aquell Estatut. En calia un de nou i un nou model de finançament diferent per garantir l'autogovern de Catalunya.

L'Estatut de 2006 fou un darrer intent per romandre a Espanya i, en paraules del mateix Maragall, per canviar-la: “La proposta de Catalunya s'ha fet amb sentit d'estat i d'Espanya. S'ha fet per seguir estant a Espanya... Catalunya considera Espanya una nació de nacions, no és només que Catalunya és una nació dintre de l'Estat espanyol, és que Catalunya té un cert pensament del que Espanya és... Pensava –i penso– que Catalunya ha de canviar Espanya per anar bé... El canvi d'Espanya és condició necessària per al canvi a Catalunya.” Tanmateix, era clar que Espanya no volia ser canviada; que Catalunya no podria ser mai un factor decisiu en la configuració de l'Estat espanyol i en l'elaboració de les seves polítiques, i que Espanya no volia ser “una nació de nacions”. Després de la sentència del TC la cruïlla era clara: Espanya no volia ser canviada i Catalunya no podia romandre més temps en una situació que penalitzava la seva economia, la seva llengua i la seva cohesió social, atès que les eines de què disposava el govern de la Generalitat per fer front a la crisi eren insuficients. Tampoc les polítiques de retallades del primer govern d'Artur Mas ajudaven a contrarestar-la.

Alhora, entre el setembre de 2009 i l'abril de 2011, tingueren lloc les onades de consultes independentistes en 553 municipis amb una participació mitjana del 18,9% i un percentatge de vots favorables a la independència del 91,7%. Però, malgrat el toc d'atenció sobre la creixent desafecció envers Espanya que es desprenia de les consultes, els resultats foren menystinguts pel govern i el PSOE. Com també fou menystinguda la proposta de pacte fiscal de Mas. Tot plegat abocà a les eleccions avançades del novembre de 2012, en què el tema central del debat polític fou el dret a decidir. En certa mesura foren unes eleccions plebiscitàries que, malgrat el notable descens electoral de CiU (i del PSC), donaren una clara majoria a les forces polítiques partidàries del dret a decidir: 107 diputats (incloent-hi el PSC, que formalment defensa el dret a decidir tot i no subscriure l'acord d'ahir ni la Declaració de Sobirania del Parlament del 23 de gener passat), més de les tres quartes parts del Parlament (el 79,3%). Es tancava així un llarg recorregut iniciat al segle XIX i s'obria un nou camí inexplorat, el de la independència (opció sempre present en el catalanisme, però minoritària fins fa poc).

L'acord d'ahir constitueix, doncs, una fita històrica perquè és el primer pas d'aquest nou camí i representa la visualització del llarg conflicte polític que enfronta Catalunya amb l'Estat espanyol. El resultat d'aquesta nova fase del catalanisme dependrà de la voluntat dels ciutadans catalans i de l'Estat espanyol de resoldre políticament i democràtica el conflicte. En tot cas, cal recordar que tota resolució d'un conflicte que no arriba per vies polítiques, pacífiques i democràtiques és una mala resolució que amagarà durant un temps el conflicte, però no el resoldrà.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a