Política

opinió

300 anys després... Catalunya pels seus furs

Vull que [els catalans] sapigueu que en aquest procés em teniu no a darrere, sinó al vostre costat
No hi ha cap norma a la UE que impedeixi que un poble pugui expressar-se democràticament sobre el seu futur
La resposta de l'Estat és el no pel no, en un ranci exercici de nacionalisme espanyol de suma zero
Els raonaments de l'unionisme són certament curiosos: el que vol preguntar divideix i el que no vol preguntar, el que vol prohibir que es pregunti –per contra– integra. El món al revés!
Al País Basc, l'assumpte [de la independència] tornarà. És clar que tornarà! Tornarà una vegada i una altra fins a resoldre's. Els bascos... i les basques –si alguna cosa som– és “insistencialistes”.
Els principals “cavalls de Troia” contra la lliure decisió democràtica de Catalunya –com ha passat també històricament a Euskadi– no seran a la Castellana, sinó, igual que fa 300 anys, a les Rambles

Difícilment oblidaré el dia 1 de febrer del 2005, quan en nom del meu país vaig presentar a les Corts a Madrid el Nou Estatut Polític per a Euskadi, que havia estat referendat per la majoria absoluta del Parlament basc. No em va sorprendre la resposta del PP, perquè sempre ha pensat i continua pensant el mateix. Sí que em va sorprendre l'actitud i resposta del PSOE, que, en la persona d'Alfredo Pérez Rubalcaba, va pronunciar el discurs més “canovista”. No és d'estranyar, amb precedents com aquest, que per defensar el “nou patriotisme constitucional” la gent a Espanya prefereixi l'original, el PP, a la còpia, el PSOE. I, en realitat, també em va produir un punt de tristesa el discurs tebi d'alguns dels parlamentaris catalans, que contrastava amb les nombroses mostres d'afecte que vaig rebre per part del poble català i per les quals estaré eternament agraït.

I perquè sé la importància dels suports sense fissures és pel que vull que el meu missatge sigui inequívoc. Per suposat respecto profundament el camí que Catalunya ha iniciat. Només faltaria! Però és que –a més– me n'alegro de tot cor, que l'hàgiu emprès. Com un s'alegra pels anhels il·lusionadors dels amics, com un s'alegra per les fites d'un germà. Vull que sapigueu que em teniu no a darrere, sinó al vostre costat.

En el fons el més rellevant –tot i que ho és– no és si Catalunya serà independent o no. El més rellevant és que la societat catalana en el seu conjunt pugui decidir lliurement i democràticament com vol que sigui el seu futur. És una qüestió de Democràcia.

La Generalitat, d'acord amb una gran majoria de forces polítiques del Parlament, ja ha fet pública la data de la consulta i les preguntes que es formularan. S'hi pot estar d'acord o no, però són dues preguntes clares i directes. Dues preguntes que no prejutgen ni condicionen el resultat.

Estem tots disposats a acceptar la decisió que lliurement i democràticament adopti Catalunya, els seus ciutadans i ciutadanes? Independentment que la decisió final sigui una o una altra? Estem davant d'una qüestió preliminar i essencial que té a veure amb els valors democràtics i amb el respecte a la identitat nacional de Catalunya.

La resposta ja avançada de Madrid és NO. Que no s'està disposat a respectar la decisió democràtica de la societat catalana. I, en realitat, el que es vol impedir, com en el “cas basc”, és que es faci la consulta democràtica. Això és: “Tot per al Poble, però sense el Poble.” Perquè el que es tem no és “la pregunta” sinó “la resposta” de Catalunya.

Catalunya està plantejant una cosa desconeguda i mai vista en el dret internacional i en les relacions polítiques entre institucions que provoca que les seves pretensions siguin impossibles o estiguin abocades al fracàs? La resposta, òbviament, és que no. Catalunya no està fent res diferent del que va fer el Quebec, del que va fer Montenegro o Kosova, del debat que té lloc a Flandes o a Groenlàndia, del que es proposa igualment fer a Escòcia, per només posar exemples del món desenvolupat.

Així doncs, no estem davant d'alguna cosa inusual o descabellada. I no hi ha cap norma en els tractats de la Unió Europea (i no hi podria ser si es pretén democràtica) que impedeixi que un poble, una nació, pugui expressar-se democràticament sobre el seu futur polític.

És clar que Espanya sí que es va diferenciar de la UE quan es va abordar la consulta montenegrina. Espanya es diferencia de la resta de països de la UE quan no reconeix Kosova. Espanya es diferencia del Regne Unit quan aborda la qüestió escocesa. Espanya es diferencia del Canadà i de la seva forma d'abordar la qüestió del Quebec. L'única solució que Espanya és capaç d'oferir de moment és “el cop de porta”. Amb els pobles català i basc no hi ha res de què parlar, no hi ha res de què discutir, no hi ha res per negociar, no hi ha res per decidir. La resposta és el no pel no, en un ranci exercici de nacionalisme espanyol de suma zero. Això és, definir-se a si mateix negant els altres.

Que lluny queda aquesta actitud antidemocràtica de la mantinguda pel govern britànic en relació amb Escòcia! “El Regne Unit no pot mantenir un país al seu si contra la voluntat del seu poble”, va dir David Cameron, primer ministre britànic, després d'assolir un acord amb el ministre principal d'Escòcia perquè el Parlament escocès regulés i el poble escocès decidís en referèndum sobre el seu futur abans del 2014.

La resta, encara que l'objectiu com hem dit és impedir per tots els mitjans que la consulta es faci, és el conegut recurs a la por sobre les conseqüències d'una eventual decisió afirmativa. Por de quedar fora d'Europa. Por que els catalans no tindran pensions per cobrar. Por del benestar futur dels nostres fills i filles. Por de la inviabilitat econòmica de Catalunya. La mateixa història de sempre: por per paralitzar, por per dividir, por per impedir.

És veritat que l'Estat espanyol amb aquest tipus d'arguments vol aparentar fortalesa, però projecta debilitat i una praxi democràtica dèbil, molt dèbil. El preocupant és que, davant la insistència militant d'alguns mitjans de comunicació, a algunes persones els valguin aquests raonaments. De fet, són certament raonaments curiosos: el que vol preguntar divideix i el que no vol preguntar, el que vol prohibir que es pregunti –per contra– integra. El món al revés!

D'altra banda, molts són els advertiments que, amb molt “bona intenció”, es fan des d'Espanya en relació amb el procés viscut a Euskadi per profetitzar el “rotund fracàs” al qual està abocada Catalunya.

No diuen que el que va passar en el “cas basc” va ser que Espanya, amb un “cop de porta antidemocràtic”, va dir NO, però que la majoria absoluta de les dues terceres parts del Poble Basc, al Parlament basc, van dir SÍ. I que l'assumpte tornarà. És clar que tornarà! Tornarà una vegada i una altra fins a resoldre's. Els bascos... i les basques –si alguna cosa som– és “insistencialistes”.

Així que no es preocupin “pels bascos”, que no us confonguin, perquè com diria el meu bon amic Miquel Martí i Pol: “... que tot està per fer i tot és possible.” I el futur de Catalunya l'haureu d'escriure catalans i catalanes, exercint el vostre dret a decidir lliurement i democràticament, tal com ja es fa en altres països amb tota normalitat.

I és que les coses quan no estan resoltes tornen. Així, 300 anys després d'aquell infaust 1714, Catalunya torna pels seus furs, reivindica les seves Constitucions i Llibertats, vol tenir el seu protagonisme a Europa i al món. I a diferència d'aleshores depeneu només de vosaltres mateixos. No hi ha regnes ni trons en disputa, ni podeu ser moneda de canvi d'interessos espuris.

En tot cas podeu estar segurs que s'utilitzaran tot tipus de trucs sibil·lins per impedir el vostre democràtic camí. Ah! Això sí! Una cosa serà igual: els principals “cavalls de Troia” contra la lliure decisió democràtica de Catalunya –com ha passat també històricament a Euskadi– no seran a la Castellana, sinó, igual que fa 300 anys, a les Rambles.

Acabat l'any d'Espriu, permeteu-me que conclogui amb un vers del gran poeta: “Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures. Que sàpiga Sheparad que no podrem mai ser si no som lliures.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.