Política

opinió

Macià, el nostre president

Va saber recollir i projectar els afanys de llibertat del conjunt dels ciutadans d'aquell moment històric

El dia de Nadal de 1933 va ser trist per a molts catalans i catalanes. Trist i emotiu. La imatge de la multitud congregada en passar el seguici funerari, que podem veure a les fotos de l'època, és colpidora. Encara avui em trobo amb persones grans que eren infants aleshores i que recorden perfectament la notícia i les imatges de la mort de l'Avi.

La dilatada i complexa trajectòria de Francesc Macià fa que no sigui fàcil fer-ne un balanç. És el militar que s'indigna pels fets del Cu-cut, és el lluitador contra la dictadura que s'embarca en la dubtosa i fallida operació de Prats de Molló, és el diputat a Madrid, és el líder carismàtic d'un partit que obté una gran victòria electoral, és l'artífex de la creació de la nostra institució de govern... Deixem aquesta feina als historiadors. Però crec que no hi ha cap dubte que Macià, el president Macià, l'Avi, va saber recollir i projectar els afanys de llibertat del conjunt dels ciutadans d'aquell moment històric. El nostre autogovern és hereu del seu llegat. Ell, 122è president de la Generalitat, va encarnar la continuïtat de la voluntat col·lectiva d'autogovern, recuperant nominalment la institució suprimida després de la guerra de Successió. Però, a més, ell és símbol de la nostra vocació democràtica, el primer president elegit pel poble després d'una època de dictadures i de corrupció encarnades per unes institucions monàrquiques espanyoles que no havien sabut comprendre ni garantir els anhels de llibertat, justícia i dignitat que exigia la majoria.

Macià fou, diuen, un idealista. Un idealista sincer, compromès i lúcid. No un idealista ingenu. I també un home de pacte, de diàleg, de negociació, ben conscient com era de les dificultats polítiques i socials del seu moment. Macià, el polític, el líder, va ser capaç de valorar de forma realista aquella situació i va actuar en conseqüència. Va saber recórrer amb dignitat la distància que sempre separa l'ideal de la realitat.

Pragmatisme i vocació de servei
Per això va poder transitar, amb pragmatisme i vocació de servei al seu país, de l'Estatut de Núria a l'aprovat per les Corts Espanyoles que reconeixia, per primer cop en segles, la capacitat dels catalans d'autogovernar-se. Ell mateix, en el discurs que pronuncià davant del Parlament el 15 de desembre de 1932, féu una clara expressió d'aquest pragmatisme quan explicà als diputats que l'havien d'elegir com a president de la Generalitat els motius que “m'induïren a passar de la República Catalana al restabliment de la Generalitat”, en aquests termes: “...raons d'ordre polític i social em feren veure que seguir dient-nos República Catalana era en perill per a la República Espanyola i per a les nostres llibertats... i [per] el poc desvetllada que es trobava la consciència col·lectiva dels altres pobles peninsulars per a seguir-nos pel camí federal, al qual, i des del primer moment, volíem dur-lo tots”.

A més del seu pragmatisme, que en cap cas implicà renúncia als seus ideals de llibertat i justícia per Catalunya, Macià mantingué unes constants en la seva trajectòria política i institucional que he posat de manifest en d'altres ocasions: la lluita pel reconeixement de la identitat nacional de Catalunya; la constant preocupació per l'accés de les classes populars a la governació del país, i el convenciment que la serietat, el rigor i l'autoritat moral havien de presidir sempre el capteniment de la vida institucional del nostre país.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.