Política
Xavier Corominas i Mainegre
Expres polític i exalcalde de Salt
“Ens van ben ensarronar amb la Transició”
“Em van detenir perquè era de Bandera Roja i de CCOO, i vaig estar quinze mesos a la presó pel moment que vivíem”
“Hi falta ciutat i hi sobra política. Manen els aparells dels partits”
L'EXALCALDE, DAVANT LA PRESÓ
Xavier Corominas i Mainegre (Salt, 1951) es defineix com un jubilat que, de manera altruista i voluntària, és secretari tècnic de la Red de Ciudades por la Bicicleta. Alcalde de Salt (PSC) del 1991 al 1999, no enyora la política, tot i que és un animal polític. Per això, va ser voluntari en la Via Catalana per la Independència al poble on viu, Sils. Ara és crític amb el funcionament dels partits polítics. De fet, es va donar de baixa fa dos anys del PSC. En la foto, posa davant la presó de Girona, on va estar tancat com a pres polític durant quinze mesos, entre el gener del 1974 i l'abril del 1975.
Tancat a la presó,
em van acomiadar de la Torras Hostench perquè havia faltat tres dies seguits a la feina
Si va valer la pena anar a la presó? És una experiència que no desitjo a ningú, i menys si hi vas per motius ideològics
Xavier Corominas, el gener del 1974, era militant de Bandera Roja i, com a part de la seva lluita, havia rebut l'encàrrec d'organitzar una cèl·lula de Comissions Obreres a la fàbrica Torras Hostench de Sarrià de Ter. Bandera Roja, fundada a Barcelona el 1968, era una organització comunista, marxista leninista, que lluitava perquè l'Estat espanyol fos una república democràtica i federal com a pas previ a l'establiment d'un règim socialista a l'estil de l'URSS i, sobretot, de la Xina, ja que estaven fortament influïts per la doctrina maoista. El 20 de desembre del 1973, havien de jutjar el fundador de les Comissions Obreres, Marcelino Camacho, i tota la direcció del sindicat en l'anomenat Procés 1001, però ETA va fer volar el president del govern espanyol Carrero Blanco. El Tribunal d'Ordre Públic (TOP) va acabar condemnant a penes d'entre 12 i 20 anys de presó els dirigents comunistes. Tres setmanes més tard, el 14 de gener del 1974, la Brigada Política Social de la Policía Nacional detenia al Barri Vell de Girona Xavier Corominas i cinc persones més. Va ser torturat i va estar a la presó quinze mesos, però Franco va morir abans que fos jutjat al TOP, que li demanava tres anys de presó, i va ser indultat a la mort del dictador i amnistiat durant la Transició política.
Dimarts farà 40 anys de la seva detenció. Què en recorda?
Girona era una certa illa durant el franquisme. Nosaltres, la Quima, l'Isidre, en Manel, l'Arcàngel i un noi valencià, els detinguts, estàvem organitzant una cèl·lula de Comissions Obreres a la Torras, una de les primeres Comissions d'empresa. Sis detinguts de plegat a Girona va ser un terrabastall, perquè no hi havia hagut una operació tan gran des de feia anys. Es van donar dos fets: d'una banda, l'assassinat de Carrero i el judici a la direcció de Comissions i, de l'altre, el malestar a la Torras perquè hi va haver un boicot a les hores extres per una mala gestió de l'empresa, que havia abaixat el preu. Això va sortir publicat al Tele/eXpres i no sé si hi va haver alguna pressió al corresponsal per part de la policia, però la qüestió és que el 14 de gener van fer un escorcoll a casa dels meus pares, a Salt, i un altre en un pis llogat de Girona, on ens van detenir.
Què hi feia, a la Torras?
M'hi havia enviat Bandera Roja, que era, amb el PSUC, la impulsora de CCOO. Havia acabat el servei militar i no vaig tenir problema a entrar-hi. Jo llavors era responsable polític de Bandera Roja a Girona. A voltes quan parles de la detenció sembla com si no t'afectés. No és veritat, però els que militàvem en els partits en la clandestinitat sabíem que ens hi jugaven alguna cosa, estàvem preparats per a una detenció i sabíem com havíem d'actuar, teòricament. Després, quan baixaven les hòsties, tot això no servia de gaire res.
Havien fet feina a la Torras?
Era tot molt incipient, de contacte amb els treballadors. La Torras era l'empresa més gran de Girona, amb uns mil treballadors, però era la més difícil. Hi havia cinc torns i unes instal·lacions immenses. La veritat és que les grans vagues de Girona van ser les de la construcció, perquè hi havia pinya, i es podia mobilitzar gent. A la Torras era difícil. Paco Frutos havia fet feina a la SAFA de Blanes i també s'havia treballat als Químics, però era complicat. Els que hi estàvem implicats fèiem reunions on podíem, en molts casos a les Missioneres del carrer Ibèria. Però hi havia molta por i la gent temia comprometre's. Per això les detencions van ser un cop dur.
Què els va passar?
Vam estar tres dies a comissaria i tots sis vam entrar a la presó pendents del Tribunal d'Ordre Públic, que ens havia de jutjar. A comissaria vam rebre de valent. Però a la presó una de les reaccions que ens van fer sentir diferentment va ser que el primer diumenge van arribar seixanta paquets. Això volia dir molta mobilització, cosa que els funcionaris i els presos comuns van advertir. Tot i això, no ens reconeixien l'estatut de pres polític.
Com era la vida a la presó?
Hi havia dos tipus de presoners, els criminals i assassins típics, entre els quals hi havia el barber de la presó, condemnat per assassinat amb arma blanca, cosa que recordàvem quan hi anaves i el veies navalla en mà. I després hi havia els immigrants il·legals i també hi havia els que descriu en Cercas en l'última novel·la: la delinqüència juvenil, la gent dels albergues i la Font de la Pólvora, alguns dels quals van entrar i sortir quatre o cinc vegades en els quinze mesos que vaig estar tancat. La presó era la seva escola, venien a formar-se a la presó. Ja vaig estar sempre tancat a Girona i això que havia demanat ser traslladat a Carabanchel o Barcelona.
Qui els deté?
La Brigada Política Social. Entre les mesures de seguretat, coneixíem els dos cotxes que tenia aquella brigada i aquell dia no vaig veure el 124 de color verd matrícula 1414. El que em va saber més greu va ser la família. I recordo que feia molta fred i que les manilles es clavaven als canells. Hi ha tres o quatre policies que em van detenir que encara viuen a Girona.
El van torturar?
Sí, sí, et foten un gec de garrotades estant tu emmanillat i et fan allò de la cigonya, és tortura. De tensió, en pateixes molta. El primer dia em van fer pujar al despatx del comissari, em van ensenyar una llista que havien trobat a casa i em van pregunten si eren militants. I, és clar, jo vaig dir que no, que no ho eren, perquè aquella era la llista dels meus amics, la gent de la colla, gent compromesa, però que no tenia res a veure amb allò meu de la Torras. I patapam!, bufetada que et queia. I vaig pensar: “Caram, si quan dic la veritat em peguen...” En la llista, que era d'una comunitat cristiana progressista, hi havia des d'en Curbet a en Marquès. Imagina't si implico tota aquella gent que no hi tenia res a veure. O sigui que em vaig limitar a dir la veritat. I el que volien saber era qui m'havia captat, però no ho sabia perquè era de Barcelona i només en sabia el nom de guerra: Brigo.
Va fer amics a la presó?
Hi van entrar uns bascos del Moviment Comunista i ens vam fer força amics, entre els quals hi havia Javier Ortiz, periodista reconegut que va morir fa uns anys, i que em va dedicar un poema que es va publicar a Público, quan va morir. Els meus referents a la presó eren un estafador belga que havia estat en un camp de concentració alemany i que era joquei i feia 1,45 d'alçada, un danès que hi estava per drogues i un català que feia ioga i que s'havia barallat amb un director d'hotel. I cada dilluns la meva tieta Montserrat, que era perruquera, em portava un pollastre. Tenia moltes visites i fins i tot rebia cartes, perquè vam habilitar un doble fons en una bossa.
No el van arribar a jutjar...
No, els companys detinguts van sortir aviat, però a mi no em van donar la llibertat condicional fins a l'11 d'abril del 1975, quinze mesos. Em demanaven tres anys de presó per associació il·lícita i propaganda il·legal, però em van indultar i després em van aplicar l'amnistia.
Coses de la Transició...
La Transició no va ser ni exemplar ni modèlica. En el meu cas, en entrar a la presó se'm presenta el notari de part de la Torras per dir-me que em feien fora per haver faltat tres dies a la feina. Amb una amnistia com cal, m'haurien hagut de readmetre, però podien triar i van preferir indemnitzar-me.
Mentrestant, al carrer passaven coses.
Bandera Roja fa el procés de reintegració d'alguns en el PSUC, entre els quals Jordi Solé Tura i Jordi Borja. Em vaig quedar amb Bandera Roja fins a la seva dissolució després de les eleccions del 1979.
Era difícil en ple franquisme, però hi va haver accions en favor del seu alliberament?
Algunes pintades i, segons he sabut, hi va haver un contacte d'Eudald Carbonell amb en Solé Tura, en què li van comunicar un pla perquè un escamot em rescatés. Evidentment, en Solé Tura els ho va treure del cap. Bandera Roja va ser un partit important a Girona, amb el grup d'intel·lectuals que encapçalava en Bep Marquès, els estudiants i el front treballador i de barris. Però va tenir el problema dels partits en la clandestinitat, que no sempre manen els més bons.
Va valer la pena anar a la presó?
A la presó no hi hauria d'anar ningú per motius ideològics. No, no va valer la pena. Va ser una gran experiència de vida perquè et dóna visions diferents i molt d'autocontrol. Els que pitjor ho passaven eren els que no s'esperaven haver d'entrar mai a la presó. Jo sabia que em podien detenir. Va valer la pena? No, i no ho desitjo a ningú.
I després?
M'estic a Bandera Roja fins que es dissol i després entro a Nacinalistes d'Esquerra. Allà ens trobem amb Carod i companyia, que hi van ser fins que van marxar cap a Esquerra. Amb Nacionalistes, en les eleccions catalanes vam presentar llista, amb en Llach, que ens donava suport, i vam obtenir 6.000 o 7.000 vots, pocs. Teníem pocs mitjans. Era un nucli de gent catalanista, radical. El més interessant, vist en perspectiva, va ser la candidatura que vam fer en les municipals del 79, Comunistes de Catalunya una coalició de Bandera Roja, amb el PSAN i jo de cap de llista. No vam arribar a un acord amb el PT, i això ens va impedir arribar al 5% i tenir regidor. Però vaig sortir com a conseller de Salt, el número 17. N'hi havia vuit entre Convergència i l'UCD, i vuit de socialistes i del PSUC. I jo vaig desempatar perquè Salvador Sunyer fos el primer president del Consell Municipal de Salt.
I després, a l'Ajuntament.
Vam fer la llista amb Salvador Sunyer. Una llista unitària amb el nom de PSC-Independents d'esquerres, amb la majoria de nosaltres com a independents. Amb mi, hi havia la Carme Carbó i l'Eusebi Cabezas.
Van fer feina.
Ara, als ajuntaments, hi falta ciutat i hi sobra política. La Transició la poso en qüestió. Es va anar massa de pressa. Es van fer les eleccions estatals abans de les municipals perquè tenien por de la República. I la llei electoral es va fer per reforçar els partits i els aparells dels partits i no per reforçar la democràcia. Els alcaldes haurien d'haver estat escollits per sufragi universal directe i això hauria fet fer equips dels millors. A Salt no hi havia una llista de partit. Vam treballar molt.
Hi va estar gairebé 20 anys.
Dotze anys de regidor i vuit d'alcalde. Com a conseller, és el moment de la segregació, i es van guanyar lluites importants, petites però significatives, petites victòries ciutadanes. Era el mínim que podíem fer després que ens haguessin tret l'autonomia municipal sense ni preguntar-nos res. Si la segregació hagués durat més temps, Girona se'ns hauria menjat. Però en Nadal mai va veure clar com acabaria. La torna de Girona a la independència va ser que no hi va haver visió ni autoritat metropolitana. No en van voler saber res de res. I hauria anat bé, en urbanisme i en el tema de les escoles.
Com a alcalde es va cremar?
Sobretot pel tema dels partits. Discutia més amb els socis de govern, ERC i Iniciativa, que no per parlar del poble. Amb en Paulí i en Montalbán va ser complicat, per més divertit que fos en Paulí, en pau descansi. Calia gestionar i no barallar-se. Perdíem massa temps en collonades nostres. Però es van fer coses importants com ara la reforma del carrer Major. I el sector Massana. I salvar la Coma Cros, que hi havia regidors que la volien tirar a terra per fer-hi pisos. I treure la línia d'alta tensió que passava per les escoles. I coses petites, que són les més importants. Però no es va poder regular el fet polític de la immigració, que a mi em va tocar, però a qui va esclatar va ser a Jaume Torramadé.
Perd l'alcaldia al cap de vuit anys.
Empaten a vuit regidors i, la nit electoral, Esquerra, amb altres candidats, canvia de socis i fan govern en minoria. No han anat bé, els governs en minoria. Em quedo a l'oposició, però no va anar bé. Jo m'havia fet militant del PSC poc abans de ser alcalde i ho he estat fins fa dos anys. Quan es vota en sentit diferent al Parlament i al Congrés, envio una carta a Pere Navarro, que encara m'ha de respondre. I deixo de pagar quotes i de ser-ne militant. Els aparells només pensen en el poder i no en els militants.
I ara?
Ens han fet fer independentistes gairebé per força. Espero poder votar a la consulta i votar “sí”. I a vegades penso que ens haurem de fer de la CUP. Anem enrere, ens estan fotent un cop d'estat per la via pacífica entre cometes, però perdem drets socials i laborals. Coses per les quals havíem lluitat tant de temps se les han carregat en una tarda. Això és dramàtic, com la situació de la gent que pateix. Fa quinze anys, a Madrid hi havia gent que ens entenia i ens admirava. Ara és un altre món. Potser també per culpa nostra, que no ens hem sabut explicar prou bé. I és clar, el cafè per a tothom ha estat un gran desastre. A la Transició vam tenir massa pressa per tocar poder des de Catalunya. Què demanàvem a la Transició des de Bandera Roja? La República. Com a mínim, el referèndum per decidir la forma d'estat. Perquè no es va fer. Ens van ensarronar amb la Transició, la Constitució i tot plegat. Ara estic en la posició d'esperar votar i votar “sí”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.