Política

anàlisi

A temps de rectificar?

El nou paper de l'Iran
com a potència regional
no agrada ni a l'Aràbia Saudita ni a Israel

La presa d'amplis territoris de l'Iraq i Síria per part dels gihadistes de l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant no és només la conseqüència dels errors del govern iraquià del xiïta Nuri al-Maliki, que ha intentat esclafar la minoria sunnita, i de la debilitat de les dividides forces d'oposició a Baixar al-Assad, després que, gràcies a l'ajut de Hezbol·là, hagi recuperat l'avantatge en els múltiples fronts. És també el resultat d'una nova estratègia d'aquesta franquícia d'Al-Qaida per unir un ampli territori que va des de l'anomenat triangle sunnita iraquià, amb Fal·luja i Ramadi, i fins al nord-est de Síria amb Raqqa, els voltants d'Alep i la frontera amb Turquia, on desitja implantar un califat. Els gihadistes ja no volen colpejar i fugir com havien fet sempre, sinó que veuen la possibilitat d'aconseguir el poder d'amplis territoris com van fer els talibans a l'Afganistan, i aplicar una primitiva visió de l'islam. És una estratègia que ja va intentar Al-Qaida a Mali, on, aprofitant els enfrontaments dins l'exèrcit i la lluita amb les milícies tuaregs, es va apoderar d'un ampli territori, del qual van ser expulsades gràcies a la intervenció francesa.

Aquesta ofensiva dels gihadistes a Síria i l'Iraq passa dies abans de la cimera sobre Síria de Ginebra 2, en què l'oposició compareix dividida i derrotada gràcies a la recuperació de terreny pel règim d'Al-Assad. Una conferència a la qual l'Iran no ha estat convidat. Però l'escenari actual de la regió és diferent del de l'anterior cimera de Ginebra, en què semblava que l'enemic principal era una Síria aliada amb l'Iran que pretenia controlar una zona que anava des del Líban fins a part de l'Afganistan. Ara, després de l'acord nuclear amb l'Iran, i l'evident incapacitat dels rebels sirians per derrotar Al-Assad, sembla que el perill més imminent és aquest califat que volen implantar els gihadistes de l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (EIIL). Uns gihadistes, recordem, que tenen segrestats nombrosos cooperants i periodistes, entre els quals hi ha el català Marc Marginedas.

La gravetat de la situació ha fet que l'oposició siriana i islamistes com Jafat al-Nursa –vinculat a Al-Qaida– s'hagin unit per combatre l'EIIL des de Síria, mentre l'exèrcit de majoria xiïta del primer ministre iraquià, Al-Maliki, ho fa al costat de les milícies sunnites del Sahwa i grups tribals a l'Iraq. Això, doncs, hauria de servir de lliçó i posar fi a la deriva sectària del govern de Bagdad, que ha tingut molt a veure amb el fet que Al-Qaida hagi pres el control de la regió d'Anbar. I si algun territori té capacitat d'influència vers Nuri al-Maliki és l'Iran. Però aquest nou paper de l'Iran com a potència regional no agrada ni a l'Aràbia Saudita ni a Israel. I sense la col·laboració de l'Iran sembla difícil que es pugui derrotar els gihadistes i evitar que consolidin el seu poder.

Una situació que seria un lamentable final per a l'esperança que va significar la revolta contra la dictadura del clan Al-Assad, en un episodi més de l'anomenada primavera àrab. Una primavera que en alguns llocs ha acabat amb noves dictadures, com ara el règim del general
Sisi a Egipte, o amb conflictes armats com a Síria, i fa que alguns opinadors proclamin la impossibilitat dels àrabs i els musulmans de governar-se en democràcia.

Però, com estem veient aquests dies a Tunísia, on no pateixen les interferències estrangeres com a la resta de països de la regió, després que la pugna del carrer fes fora del govern els islamistes d'Ennahda, aproven una constitució que ignora la xaria, iguala els drets de les dones i reconeix la llibertat de consciència, és a dir, el dret que un nascut musulmà pugui deixar de ser-ho, i s'igualen, així, a les democràcies del nord.

Publicat a