Política

La CRÒNICA

Un viatge en tàndem

Un tàndem amb dos ciclistes vestits d'època, com en el famós quadre de Ramon Casas, es passejava ahir al matí amb estelades al voltant del Parlament. La metàfora és òbvia: al davant hi anava la classe política, marcant el pas; al darrere, empenyent, la societat civil. Els partits no faran sols el camí de l'autodeterminació, i vora mig miler de convocats per l'Assemblea Nacional Catalana ho van tornar a deixar clar fent acte de presència a la Ciutadella. Per encoratjar els grups que comanden el procés, però també per recordar-los que facin el que hagin de fer a partir d'ara, però que la votació s'ha de fer el 9 de novembre “tant si l'Estat espanyol hi està d'acord com si no”. “En cap cas es pot alentir la consulta”, avisava el vicepresident, Jaume Marfany.

La històrica matinal, una més, va deixar moltes imatges. Des d'una hora abans del ple, un grupet inesperat de visitants va ocupar l'espai que havia reservat l'ANC. Eren una quinzena d'unionistes, amb banderes espanyoles i una pancarta bilingüe: “La il·lusió de viure junts, Espanya.” A mesura que arribaven els catalanistes, això sí, van anar quedant arraconats de manera natural. Cap imatge de tensió. Cap insult ni retret mutu. Mentre uns xiulaven els seus diputats a l'entrada, els altres aplaudien just al costat. No havia ni començat el ple que, havent-los comunicat discretament els Mossos que no tenien permís per concentrar-se, els unionistes van anar desfilant...

L'atenció es va focalitzar de seguida en un altre punt. L'activista tarragonina Jill Love, tal com ja havia fet la setmana passada davant del seu ajuntament per reclamar a l'alcalde que no es negui a facilitar el padró per a la consulta, es va lligar de mans i peus i, amb una bossa de plàstic al cap, es va asseure a la porta del Parlament. “El meu nom és Catalunya”, il·lustrava en un cartell penjat al coll. S'hi va estar gairebé fins a la votació, malgrat la preocupació de molts dels congregats que temien que s'acabés ofegant. Un altre discret avís dels Mossos la va acabar convencent que la seva acció ja havia quedat prou clara.

Mentrestant, les intervencions dels portaveus es van seguir amb atenció a través d'altaveus connectats a la ràdio. Xiulets constants a Maurici Lucena, tants o més que a Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. Ovacions en canvi a la resta, sobretot a alguns passatges dels discursos de Quim Arrufat i Jordi Turull. Quan al final Núria de Gispert anunciava que el sí havia doblat el no, va esclatar la joia. Els presents van cantar Els segadors, van agrair als díscols del PSC el seu vot i El cant de la senyera hi va posar el punt final. Una estona més tard, però, quan Artur Mas abandonava l'edifici, va voler agrair el suport al centenar d'irreductibles que encara s'havien quedat. “Avui hem fet un pas més. Gràcies per la companyia”, els va dir. Societat civil i polítics pedalen junts, i ve l'etapa més difícil. Cap a Madrid.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.