Testimoni de la immigració
L'obra ‘Els altres catalans', de Francesc Candel, publicada fa just 50 anys, és encara avui un testimoni descarnat de les dures condicions de vida i les dificultats d'integració de la Catalunya suburbial
-
Barraques IMATGE DEL BARRI DE LLEFIÀ DE BADALONA L'ANY 1952 JOSEP CORTINAS. MUSEU DE BADALONA. ARXIU D'IMATGES. FONS JOSEP CORTINAS. -
Barraques als suburbis de Barcelona EL PUNT AVUI. -
-
Antonio Baños Boncompain (Barcelona, 1967).
Barraques vora el riu Ter a Girona.
PERIODISTA I ESCRIPTOR, HA TREBALLAT A DIFERENTS MITJANS DE PREMSA I RÀDIO A CATALUNYA I HA PUBLICAT LLIBRES SOBRE LA CRISI DEL CAPITALISME COM ARA ‘LA ECONOMÍA NO EXISTE' I ‘POSTECONOMÍA' ORIOL DURAN AL FONS DE LA IMATGE, DE PRIMERS DELS ANYS SEIXANTA, L'HOSPITAL TRUETA, ACABAT DE CONSTRUIR FEIA POC NARCÍS SANS PRAT, AJUNTAMENT DE GIRONA CRDI. -
Candel coneixia perfectament la Catalunya immigrada. Va arribar de nen a Can Tunis i va ser regidor a l'Hospitalet
L'Estat espanyol roba als catalans però també roba als valencians, als asturians i als andalusos... a través d'unes elits extractives
Sense els immigrants arribats, Catalunya no hauria pogut créixer econòmicament al mateix ritme
Actualment 1,4 milions de catalans, segons l'Idescat, han nascuts en altres territoris de l'Estat espanyol
“Una nit que vam anar a donar una injecció a un malalt d'una barraca vam veure catorze persones en un mateix compartiment, i vam haver de passar de puntetes per no trepitjar ningú, i sobretot per no despertar el qui entrarien molt de matí a treballar. Cada nit havien de muntar i cada matí desmuntar les més complicades combinacions. Fins i tot havien posat un nen dins d'una mena de safareig. En un sol llit, quatre persones, com sardines a la llauna, capiculats, caps i peus barrejats. Per això a l'estiu se'n veuen molts, en aquests llocs, que dormen al carrer. Aquests amuntegaments, amb la seva seqüela o ròssec d'amoralitats, deixadeses, negligències i abandonaments, destrossen la vida familiar.” Aquest és un dels fragments més colpidors de l'obra Els altres catalans publicada per Francesc Candel (Casas Altas, 1925-Barcelona, 2007). Aquesta era la descripció candeliana de les pèssimes condicions de vida en una dels milers de barraques d'aquells barris de Barcelona “donde la ciudad cambia de nombre”. Passats 50 anys, aquelles barraques han desaparegut i aquells immigrants són catalans. Però, passats 50 anys, el nou barraquisme ressorgeix i els drames migratoris es repeteixen com a tragèdia. Dels controls policials quan el Transmisserià arribava a l'Estació de França, a les tanques amb ganivetes de Ceuta i Melilla. De les barraques del Somorrostro a les naus ocupades del 22@. De Linares i Almería a Quito i Bamako. Ahir com avui.
El llibre, testimoni d'un temps i d'un país, es va convertir en una obra referent sobre la polèmica, calidoscòpica i cruenta història de la immigració arribada a Catalunya provinent de totes les Espanyes. La Generalitat de Catalunya i la Fundació Francesc Candel ja van celebrar el febrer passat un primer homenatge a l'obra i a la figura de Candel. El president de la Generalitat, Artur Mas, va subratllar aquell dia que la societat catalana actual és la mateixa que es descriu a Els altres catalans. “El 70% dels catalans o han nascut fora de Catalunya o tenen algun dels pares que ha nascut fora de Catalunya”, va reivindicar com un fet positiu el president català. La celebració d'aquesta mena d'Any Candel particular organitzarà jornades de debat, inaugurarà un monument, estrenarà una obra teatral basada en el llibre d'Els altres catalans i té un cartell propi, de l'artista Joan-Pere Viladecans. ICV-EUiA, partit hereu del PSUC del qual va formar part Candel, també ha reivindicat el seu llegat.
L'obra, publicada el 1964, en ple franquisme i encara enmig de l'auge migratori, va ser retallada per la censura després d'una llarga peripècia. El 1958, la revista La Jirafa, dirigida pel futur editor Rafael Borràs, va dedicar un número doble a Catalunya. Un dels que hi van escriure va ser Candel amb un article titulat “Los otros catalanes”. Vivia aleshores a les Cases Barates del grup Eduardo Aunós, que ja no existeixen i que inspirarien la primera novel·la Donde la ciudad cambia su nombre. L'editor Max Canher, d'Edicions 62, va demanar a Candel fer un llibre sobre la Catalunya que coneixia. Volia titular-lo Nosaltres els immigrats, a la manera de Joan Fuster. Però Candel va imposar el títol originari.
Candel, criat a la barriada de Can Tunis, a tocar del cementiri de Montjuïc i on ara hi ha la Zona Franca, coneixia perfectament aquells racons d'una immigració oblidada per la dictadura i menystinguts pels prohoms de la burgesia catalana. Durant aquells anys els extraradis de totes les ciutats catalanes, amb especial èmfasi a l'àrea metropolitana de Barcelona, van créixer i créixer, sovint caòticament i en pèssimes condicions de vida, gràcies a l'arribada de milers de persones de totes les Espanyes empobrides. Als anys cinquanta, segons relata Candel, el barraquisme era un dels problemes més greus del país. Al llibre ressonen els noms de Pequín, el Camp de la Bota i les platges del Bogatell i del Somorrostro –amb 12.000 barraquistes–; de Montjuïc –amb més de 30.000 persones en barraques i semibarraques–; de les vessants de la muntanya del Carmel –amb unes 1.200 barraques escampades–, o dels volts de la Torrassa, de Collblanc, de Torre Baró o les Cases Barates –amb uns 2.800 barraquistes més–. Aquests barris van ser el símbol més dur de la insensibilitat social del franquisme. “Era monstruós”, conclou Candel en el seu estudi.
L'altra catalunya
La immigració, els anys següents, va passar a l'extraradi de Barcelona, fins a Molins de Rei i Sant Vicenç dels Horts, per la banda del Baix Llobregat, o fins a la Salut de Badalona i Montcada, per la banda del Besòs. Posteriorment, va reproduir-se arreu de la Catalunya industrial. Aquelles persones, que venien amb una maleta de cartró i quatre pessetes, arribaven a Catalunya per treballar i deixar-se les mans en fàbriques i tallers. “Aquests fills dels no-catalans –apunta Candel el 1964– han arrelat en aquesta terra no dels seus avis. N'absorbeixen la saba i hi deixaran la llavor.” Tot i això, el procés no va ser gens fàcil. Molts immigrants es van sentir maltractats pels catalans i, segons constata amb preocupació Candel, van ser temps de “tensions entre persones vingudes de llocs diferents i els que es consideraven autòctons”.
Catalunya ha estat, des de finals del segle XIX, terra d'acollida. Actualment 1.417.177 milions de catalans, segons dades oficials de l'Idescat, són nascuts en altres comunitats de l'Estat. La majoria provenen d'Andalusia (630.171), Castella i Lleó (129.972), Extremadura (129.387), Aragó (106.238) i La Manxa (102.930). A partir del 1910, l'arribada d'immigrants del sud va començar a créixer exponencialment gràcies al creixement de la indústria o de les exposicions internacionals amb pics migratoris cap al 1925 i, després de la Guerra Civil, a partir dels anys quaranta. El 1964, segons el Centre d'Estudis Demogràfics, per primer cop el 50% de la població catalana havia migrat o era filla d'emigrants de la resta de l'Estat. A partir del 1970 canvia la tendència i la immigració espanyola comença una progressiva reducció. La demògrafa Anna Cabré ha demostrat, en diversos articles i publicacions, que la població catalana del 2010 no hauria superat els 2,4 milions si no hi hagués hagut cap fenomen migratori i, de retruc, el creixement econòmic i social de Catalunya hauria estat complicat sense la mà d'obra barata dels altres catalans.
El llibre Els altres catalans contraposa els catalans de la primera onada migratòria dels anys vint amb els de la segona onada arribada entre els anys quaranta i principis dels seixanta. A la dècada dels anys vint, segons dades de l'obra Història econòmica de la Catalunya contemporània, més de 310.000 emigrants van arribar a Catalunya, sobretot de les províncies de València, Múrcia i Aragó. En canvi, a partir dels anys quaranta, andalusos, extremenys i manxecs arriben massivament, sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona. Candel, que havia arribat de nen el 1927 des de Casas Altas, un minúscul poble fronterer amb Conca, coneixia molt bé els dos fenòmens i, fins i tot, el conflicte sempre latent entre els últims i els penúltims d'arribar.
El seu llibre és una obra, quasi periodística, de denúncia social i de reivindicació d'unes condicions de vida dignes; però alhora es revela com una reflexió contemporània sobre la integració, la qüestió de la llengua i el catalanisme. Va tenir tres rèpliques: Encara més sobre els altres catalans (1973), Els altres catalans vint anys després (1985) i Els altres catalans del segle XXI (2001). Avui, 50 anys després de molts llibres, debats i discussions al Parlament, els altres catalans i els seus fills són part intrínseca de la catalanitat. Ja no són ni seran mai més els altres.
Un home del PSUC
Candel, que simpatitzava amb el PSUC, va ser escollit senador a les Corts espanyoles el 1977 i dos anys després va ser regidor de l'Hospitalet de Llobregat, on va liderar el departament de Cultura del primer ajuntament democràtic de la segona ciutat del país. Les batalletes internes el van decebre i, de fet, va aprofitar per novel·lar el seu pas per la política institucional a Un charnego en el senado (1979) i Un Ayuntamiento llamado ellos (1994). El 2003 va donar suport públic a la candidatura municipal d'ERC a l'Hospitalet.
---› ENTREVISTA A:
Antonio Baños, autor de 'La rebel·lió catalana' (Eldiario.es Libros)
