“On són els 600.000 vots?”

Ens vam veure diumenge al bar El Passadís. Algú va tenir interès d'ajuntar la dimissió dels nou membres de l'executiva amb la meva, cosa que jo volia evitar.

Vam fer una aposta equivocada al congrés de Lloret de Mar del 2012. En cap dels conflictes que hi ha hagut, i n'hi ha hagut molts, no he pogut fer un paper de mediador. No dic que no se m'hagi escoltat, però no se m'ha fet cap cas i em vaig preguntar què hi feia, al càrrec. Després algú diu: “Per què abandones el vaixell?” Jo no abandono el vaixell, en tot cas el vaixell m'abandona a mi. La direcció a poc a poc m'ha fet el buit i tinc la lleugera sospita que algú hauria desitjat explícitament que això que jo vaig fer diumenge ho hagués fet el dia que vaig anunciar que assumia la presidència de la Taula Gironina pel Dret a Decidir.

Em sorprèn que la memòria sigui efímera i que no es recordi que a Lloret en Juli i jo anàvem agafats de la maneta. En el fons, vam fer una aposta conjunta que va forçar Pia Bosch a fer marxa enrere i a aportar els seus vots a en Juli. Ignasi Thió representava sectors diversos i, tot i així, el congrés es va guanyar per sis vots. L'aposta va ser equivocada i no ha funcionat.

Ni ho sé ni ho he de voler saber. He dit que me n'anava a casa, que em dol haver de fer aquest pas, que em dol que el partit estigui trencat i que no hi hagi intel·ligència emocional per reaccionar i per buscar sortides. Estem entrebancats ideològicament en un model que no funciona de cap de les maneres.

Valia la pena assegurar una certa continuïtat institucional, evitar el que ha passat ara. El cos em demanava presentar-me a primer secretari i vaig fer un pas enrere per propiciar una candidatura que aglutinés el sector municipalista, que representava en Juli, i el que representava jo i la gent que pensa com jo. Amb Ignasi Thió pensem diferentment? No. Però en aquell moment era... no direm un desconegut, però sí una capsa per obrir. En el seu discurs de presentació va tenir una habilitat considerable per presentar unes propostes engrescadores, que ho van fer trontollar una mica tot plegat. Darrere l'Ignasi hi havia una amalgama que després, amb el pas que ha fet de situar-se com a persona més visible amb Glòria Plana d'Avancem, ha clarificat aquest espai.

Pràcticament tot el consell nacional del PSC és gent que fa trenta anys que hi és. Molts des de l'època fundacional. La idea que el relleu generacional es produeixi per qüestió d'edat és un disbarat. Que se'm retreguin aquests 30 anys és un error. Jo els considero un valor!

Els meus germans Rafel, Jordi i Manel estaven al PSC-Congrés. Jo no. Em ve a buscar el PSC per ser cap de llista per Girona. Sóc alcalde i un any després em faig militant. N'hi ha que són fundadors, n'hi ha que vam arribar al cap de tres anys i n'hi ha que han arribat fa quatre dies, per exemple Maurici Lucena, com a militant. Res a dir. Dels primers, molts han anat caient o se'ls ha deixat caure, perquè algú ha cregut que feien nosa. S'ha anat repelant el model ideològic i polític que representava aquell procés d'unitat i el PSC d'avui ja és una imatge molt desfigurada del que es pretenia en aquell congrés que unificava diverses tendències del socialisme català.

És la història de la cadira de tres potes. Hi va haver un congrés que unificava tres partits socialistes. Ara una d'aquestes potes falla, i en realitat en fallen dues. Una cadira de dues potes no s'aguanta i, per tant, algú ha d'entendre que si voluntàriament o involuntàriament ha trencat una de les potes del PSC, la cadira no s'aguanta.

Aleshores s'ha acabat la història i algú hauria de tenir la valentia de dir-ho.

En algun moment, Juli Fernández, que va ser primer secretari no només perquè ell va voler, sinó perquè jo també ho vaig voler, ens acusa de cacics. I jo dic de broma: “La meva última cacicada va ser fer-lo a ell primer secretari.” No m'agrada parlar del meu germà. Manel Nadal té una trajectòria dins del PSC: va ser militant abans que jo i primer secretari durant vuit anys. El que diu hauria de fer reflexionar, però sembla que no, que tot el bagatge forma part d'una herència a liquidar. És com aquells que m'acusen de cavall de Troia de Convergència i Esquerra per destrossar el PSC. Els 23 anys d'alcalde i els 30 anys d'administració socialista a la ciutat de Girona no valen per a res?

Juli Fernández va fer un esforç per dir que Girona té una especificitat i que l'hauríem de garantir amb un perfil propi. Quin és el problema? Que ho diu però no ho fa, perquè quan arriba a Nicaragua o al Parlament, se n'oblida. L'especificitat gironina implica tenir clar que tota la vida, i jo frenant-ho en part, hem presentat esmenes en els congressos per demanar que el PSC tingués grup parlamentari propi a Madrid. Això requereix la sensibilitat suficient per, com a mínim, integrar-ho, no esporgar-ho i liquidar-ho.

El que ha passat a les Terres de l'Ebre, amb Núria Ventura i l'alcalde de Flix, té el mateix pes i el mateix sentit. A les Terres de l'Ebre, on el PSC ha tingut un pes molt important, una part dels alcaldes i càrrecs públics es distancien d'aquesta oficialitat perquè al territori es viu un debat d'una manera diferent de com ho interpreta la direcció nacional. Passa a Lleida, i no perquè Àngel Ros ho interpreta, sinó perquè hi ha altra gent que pensa que, per recuperar espai polític al territori, cal no perdre de vista aquesta sensibilitat que des de Barcelona no es veu. Què hem fet perquè tanta, tanta, gent sigui més a fora que a dins? El problema del PSC no és que el consell nacional el guanyi per 80 a 20 una determinada sensibilitat, el problema és què ha passat amb els 600.000 vots que separen Pasqual Maragall el 1999 respecte a Pere Navarro el 2012. Això no és pas atribuïble a una sola persona. He intentat evitar les crítiques personals. Les meves són polítiques, institucionals o ideològiques. I, tot i que m'he sentit atacat, perquè quan et diuen cacic et sents atacat, no em posaré a la boca Pere Navarro per dir que és un desastre. Ara, la direcció que presideix, tal com condueix les coses, no permet esperar res de bo.

Em sembla greu. A mi em deien que el grup parlamentari no feia prou oposició, prou sang. Volien atacar, atacar, atacar, marcar perfil propi. Deien: “Sou poc d'esquerres, heu sucumbit a l'agenda identitària, cal ser més socialista.” Quina era la condició? Aparcar l'agenda nacional. Però els temes polítics no es poden separar com el gra de la palla. L'agenda nacional i l'agenda social són com una tija de blat. Si separes l'espiga del tronc abans que hagi madurat, no serveix per a res. Els dos temes són inseparables. Els que insisteixen de manera reiterada i des d'un cert fonamentalisme que l'agenda nacional ha enterbolit el perfil d'esquerres del PSC s'equivoquen, perquè una de les condicions del socialisme català és el catalanisme.

O hi ha un agrupament de les forces catalanistes a dins i a fora del PSC que se senten d'esquerres i comencen a definir un perfil propi, amb renúncia als protagonismes personals i l'assumpció d'un lideratge nou que s'hauria de fabricar, o això no prosperarà. Hi ha qui, com Toni Comín, ha trencat el carnet. Hi ha qui creu que s'ha de provar des de dins perquè no volen regalar el partit. I hi ha qui diu, com Manel Nadal, que cal fundar una nova força socialista i catalanista. En el ventall entre fundar un nou partit polític i refundar el PSC i tornar-hi a posar les tres potes hi ha la solució. A títol personal, no em veig fundant res. Me n'aparto i me'n vaig. I espero i desitjo que algú agafi aquesta bandera i assumeixi el lideratge. I si algú ho fa, jo hi ajudaré.

Trencar l'aportació del PSC a la cohesió catalana posant l'accent en l'ànima PSOE és l'error màxim, perquè evita la transversalitat que ens havia fet grans. Entre els 600.000 vots que han desaparegut, hi ha gent que et trobes pel carrer i et diu: “Tota la vida he votat en clau socialista. Què he de votar ara?”

Que es mogui l'actual direcció. Que Elena Valenciano digui que com és possible que els dimissionaris es quedin en els càrrecs cobrant, quan dels nou que han dimitit només es troba en aquesta situació Pia Bosch em sembla demencial. Li ho han dit.

No crec que a mi m'estiguin dient que me'n vagi.

He pensat què pensarà tota la gent que ens ha donat cinc majories absolutes seguides a Girona si creu que el PSC d'ara està demanant a Quim Nadal que se'n vagi. No vull ni pensar-ho.