Política

Obert i ben obert

Joan Carles entrega la corona amb el llegat dilapidat, la popularitat per terra i la incertesa d'un felipisme per construir

El monarca rubrica un final de regnat ‘horribilis' amb el gendre imputat, la filla pendent d'un jutge i una salut delicada

La revisió de l'intent de cop d'estat consolida la versió que el rei va participar en l'operació Armada

El jutge de Nóosha de decidir en les pròximes setmanes si manté la imputació a la infanta

Si l'inici del regnat de Joan Carles I va tenir origen en la penombra, el final de l'era del rei campechano ha acabat enfosquit. La corrupció a dins de casa, els afers de faldilles, la inusual imploració de perdó i una popularitat impossible de remuntar amb l'obertura d'un compte de Twitter, una entrevista de Jesús Hermida i un parell de viatges a ca les monarquies del golf han llastat el tram final del joancarlisme. Francisco Franco li ho va voler deixar tot atado y bien atado, però la transferència dels poders de cap d'estat entre Borbó i Borbó i Borbó i Grècia queda més oberta del que a les institucions espanyoles plauria. El monarca es va guanyar el respecte d'alguns en una transició que avui més que mai es posa en quarantena i l'hereu no ha tingut l'oportunitat de demostrar res més que la capacitat de continuar la nissaga.

La malmesa Casa del Rei i el debilitat bipartidisme espanyol es cuidaran prou de blindar el relleu per llei, però si Espanya és monàrquica, o només joancarlista, quedarà ben al descobert, especialment en les ingovernables xarxes socials.

Ras i curt, aquest monarca era impopular. Segons el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), els espanyols suspenen la institució des del 2011, però la Casa del Rei s'aferrava a les seves enquestes quinzenals internes i a un repunt circumstancial del suspens que visualitza el CIS: el mes passat suspenia amb un 3,72 i en el sondeig anterior marcava un 3,68. Altres enquestes publicades mostraven que la majoria d'espanyols té una visió més aviat negativa del regnat, que aplaudiria l'abdicació i que veia el monarca incapaç de redreçar la situació.

Queda lluny aquella conversió a la democràcia que en bona part se li atribueix i la seva intervenció per redreçar in extremis l'intent de cop d'estat de 1981, una situació que ell mateix hauria propiciat. En aquest sentit, la periodista Pilar Urbano ha documentat recentment la participació del rei en l'operació Armada per apartar el desaparegut Adolfo Suárez del poder i com es va forjar a La Zarzuela. “El rei va fer una cosa molt gran: desprendre's dels poders absoluts de Franco i entregar-nos-els al poble sobirà”, sosté Urbano.

En tot cas, el príncep Felip ho té tot per fer per guanyar-se el favor de què presumptament gaudia el seu pare fins que va quedar dilapidat un bon dia d'abril del 2012, en què es coneixia una intervenció quirúrgica per trencament de maluc arran d'una caiguda mentre caçava elefants a Botswana amb la princesa Corinna zu Sayn-Wittgenstein com a guest star.La reina va trigar tres significatius dies a anar a visitar el marit a l'hospital.

Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir”, deia estudiadament compungit poc després. No queda clar per què es disculpava, si per la vida a cos de rei en un moment en què el poble patia les penúries de la crisi, si per haver viatjat a l'Àfrica a caçar pobres elefants, per haver-ho fet qui-sap-les vegades anteriorment d'amagat dels pobles del regne o per haver humiliat públicament la reina amb l'“amiga entranyable” alemanya. O per tot plegat.

D'aleshores ençà és impossible separar la imatge del rei de la trista figura d'un monarca que es fotografia amb elefants morts com a presa. Però la impopularitat havia començat molt abans, el 2011, tret de sortida del final de regnat horribilis, amb la imputació del seu gendre, el marit de la filla petita, Iñaki Urdangarin, el més semblant, aleshores, a la immaculada parella formada per Felip i Letícia. El jutge imputava al duc de Palma malversació de fons públics pel cas Nóos, derivat del cas Palma Arena. També quedava esquitxat el secretari de les infantes, Carlos García Revenga.

S'iniciava així una odissea de descrèdit i erosió per fascicles, entregats dosificadament en forma de correus electrònics per l'exsoci d'Urdangarin a l'Institut Nóos, Diego Torres. Ara un correu d'Urdangarin firmat com a “duque em...Palma...do”, ara un e-mail que revelava que la Casa del Rei havia recomanat ja el 2006 al gendre reial que abandonés els seus negocis i se n'anés a treballar a l'estranger. Finalment va marxar a Washington l'estiu del 2009.

“La justícia és igual per a tothom”, proclamava el rei en el discurs de Nadal del 2012. Urdangarin va caure de l'agenda oficial, però no del calendari judicial. Així, el jutge José Castro ha de decidir en les pròximes setmanes si manté imputada la infanta Cristina com a cooperadora dels presumptes delictes fiscals i de blanqueig de capitals en què hauria incorregut el seu marit per mitjà de l'empresa que tots dos compartien, Aizoon.

El flanc de la corrupció, per bé que La Zarzuela va procurar esborrar Urdangarin del nou web de la institució, de les felicitacions de Nadal i dels museus de cera, continua ben obert i passarà a perjudicar el príncep.

Un any després de la imputació del gendre, la Casa del Rei va intentar contrarestar el desastre amb transparència i va fer públic per primera vegada el seu pressupost anual. Però la publicació, feta per El Mundo, d'una herència rebuda de Joan de Borbó (mort l'abril del 1993) dipositada en tres comptes bancaris a Suïssa va acabar d'embrutir l'horitzó.El comte de Barcelona tenia diversos immobles i 728 milions de pessetes, de les quals el fill va heretar 375 milions. El rei diu que es va gastar la fortuna i va cancel·lar els comptes del pare. L'exemplaritat tornava a quedar tocada.

I per acabar-ho d'adobar, quan el nom de Corinna es barrejava massa amb el de Nóos –també apareixia en correus electrònics–, la princesa es va desfogar a The New York Times revelant que havia estat assistenta estratègica del govern espanyol en temes secrets, de manera que el director del CNI va haver de comparèixer a porta tancada en seu parlamentària per donar explicacions.

Entre les relliscades més sonades dels discursos del rei hi ha l'antològica entrega del premi Cervantes a Francisco Umbral, l'abril del 2001, quan va sorprendre la concurrència amb un “nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”. Si el 2007 la paciència i la capacitat de diàleg del rei quedaven retratades amb el crit que va etzibar al desaparegut Hugo Chávez, “¡¿Por qué no te callas?!”, el 2012 les relliscades eren físiques. Aquell estiu es va entrebancar en un acte militar, tota una metàfora del final de cicle, que va fer furor a internet.

El declivi del regnat s'ha acompanyat del deteriorament evident de la salut del rei, que no ha parat de passar “pel taller”, en la terminologia emprada per ell mateix a la porta de l'hospital. Els problemes de salut li han impedit massa sovint exercir la seva tasca constitucional. Es tracta de més d'una dotzena d'operacions, especialment en els darrers cinc anys. Hèrnia discal, pròtesis de maluc i de genoll, luxacions, trencament del tendó d'Aquil·les i intervencions al pulmó que han acabat de dibuixar una imatge de fragilitat.

D'altra banda, el 2012, enmig dels molts maldecaps de Joan Carles, el seu nét gran, Froilà de Marichalar, es va disparar sense voler en un peu mentre feia exercicis de tir amb el seu pare a la finca familiar de Sòria. Tenia 13 anys, una edat en què usar armes no és permès. L'episodi retrotreia a un dels capítols més misteriosos de la vida de Joan Carles: el seu germà Alfonso va morir d'un tret fortuït amb 15 anys mentre els dos germans jugaven amb una pistola.

Amb tot el descrèdit al damunt, el setembre del 2012 The New York Times dedicava a Joan Carles una portada: “Un rei escarmentat busca la redempció, per Espanya i per la monarquia.”

2011
va començar
el declivi de la popularitat del monarca, quan va esclatar el cas Nóos, amb la imputació del seu gendre i del secretari de les infantes. L'any següent queia quan estava de cacera per Botswana en un viatge organitzat per la princesa Corinna zu Sayn-Wittgenstein.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.