“La força del sobiranisme és la unitat”

Tal com estava plantejada la qüestió no tenia sortida. La decisió de Mas reafirma el seu lideratge personal. Això ha estat magistral i ha descobert a tot el món que la talla de Mas, amb el qual políticament no coincideixo en res, és molt superior a la del president del govern espanyol. També ha plantejat la necessitat de recompondre no l'estratègia, que és la mateixa, sinó la tàctica.

A cap dels dos sectors importants del bloc sobiranista, que són CiU i ERC, els interessa trencar. A ERC no li interessa perquè això endarrereix el moment de la confrontació final, que és el que vol, a veure si hi ha un sorpasso. A CiU no li interessa tampoc pel perfil que donaria davant de la societat catalana abraçant els partits espanyolistes per defensar la seva hegemonia. Ara tots dos han de buscar una data per a la convocatòria d'eleccions.

Personalment, que vagin junts. La força del sobiranisme català és la unitat. Trencar-la no els portarà cap mena de benefici, de moment. El nacionalisme espanyol busca l'enfrontament del bloc sobiranista.

El govern espanyol no té sortida, no té propostes, no té res a dir. Només li interessa la confrontació. O submissió o confrontació. La prova és que han fet pinya i que aquest nou barón Dandy que han nomenat de secretari general ja ha dit que està amb el govern sense fissures.

Una de les coses per les quals em felicito de tenir aquesta relació privilegiada amb Catalunya és que em permet estar en el territori que és el meu, el de les idees. Si em quedo a Espanya he de parlar de lladres i pocavergonyes. I és una mica avorrit. Tu véns aquí i es parla de sobiranisme, de nació, del dret a l'autodeterminació... I qui són els meus, on són? Els espanyols, absents. I fixa't quin gremi, el dels intel·lectuals espanyols, que es van passar 40 anys signant manifestos. I ara de cop han callat tots. Només signen manifestos en contra del sobiranisme català. Però què els passa? Els passa que estan acollonits. Han descobert una cosa sorprenent: que els catalans i molt probablement els bascos i potser els gallecs tenen una causa per la qual lluitar col·lectivament. Tenen una il·lusió. Les possibilitats d'Espanya són reactives, a la defensiva. Això desmoralitza.

Jo preferiria que no hi hagués una Catalunya independent sinó que Catalunya estigués voluntàriament dins d'una altra Espanya. Però tampoc crec que sigui fàcil convèncer els meus compatriotes de la necessitat de canviar radicalment l'estructura de l'Estat i la seva forma de govern. El meu primer ordre de preferències és una Espanya diferent, en què tots estiguem d'acord i tots tinguem el dret a marxar quan vulguem. La segona, si això no es pot aconseguir i els catalans es lliuren d'Espanya, em sembla molt bé. Els felicitaré i probablement emigri.