Anem per feina sense perdre el temps

Fer acords implica concessions recíproques en ares del consens. I això –tan senzill i complex alhora– és el que hem procurat fer els darrers dos anys al nostre país. Així va ser quan signàvem un acord a l'inici de legislatura fixant l'horitzó del 2014 com a data de la consulta. I així va tornar a succeir, no sense una llarga i complexa negociació, quan entre tots vam concretar una pregunta i una data a final de 2013. Pregunta que, malgrat molts hauríem volgut més simple, vam defensar de totes totes perquè era el resultat d'un acord, d'un nou acord, davant la voluntat i necessitat d'obtenir un mandat democràtic.

Finalment, aquest gener de 2015, després d'un llarg desencontre, s'ha concretat un nou acord que ens portarà a celebrar unes eleccions per la independència el 27 de setembre, per un nou país. I com que aquest és l'acord i no un altre, aquest és el que defensarem lleialment.

I és evident també que, des de bon inici, molts hem viscut aquest procés amb entusiasme i d'altres, fins i tot alguns dels signants, amb certa recança. És normal que a mesura que avancem i arriba l'hora de la veritat sorgeixin, de bona fe, nervis i algun dubte. És legítim. I la nostra millor aportació és ajudar per esvair dubtes, mostrar-nos comprensius i alhora convençuts que el camí que hem triat és el que inevitablement hem de fer si ens en volem sortir. Que no era fàcil ja ho sabíem. I que no tots els companys de viatge han de necessàriament compartir el mateix fervor i entusiasme és també comprensible.

Altra cosa és la voluntat impertèrrita de desnaturalitzar qualsevol acord, de sembrar dubtes constants sobre els compromisos adquirits. I aquests darrers dies hem tornat a llegir l'opinió de Josep Antoni Duran i Lleida que, un cop més, en la carta setmanal a la militància, s'ha afanyat a tirar aigua al vi. I ja en tenim prou d'aquest color! En el que no hem de perdre més energies ni temps és a discutir allò que ja ha estat acordat. Així que deixem-nos de romanços: les eleccions seran plebiscitàries perquè la gent ho decidirà votant o no independència. Perquè d'això van aquestes eleccions del 27 de setembre, per obtenir el mandat democràtic que no vam aconseguir el 9 de novembre. I així es recollirà en els programes electorals. El nom no fa la cosa i serà el vot de la gent el que decidirà i determinarà les majories a la Cambra. I, alhora, aquestes també seran unes eleccions constitutives per fer un nou país, per superar l'estatus quo autonomista, per acomiadar la casta catalana, per superar l'enrocament de l'establishment i els seus representants. El país és de tothom i, sobretot, és per a tothom.

Els canvis ja s'estan produint al carrer i en la societat. Fa temps que l'agenda política al nostre país la marquen els ciutadans amb exhibicions de força cívica multitudinàries, amb la seva capacitat de mobilització, amb una alegria i compromís desbordants i amb una voluntat insubornable. Si la vella política encara es creu que el futur el determinaran quatre polítics o oligarques tancats en un despatx va ben arreglats. Aquests temps han passat i acabaran per endur-se i posar a lloc tots aquells que s'aferren al passat i a fer-nos passar per l'adreçador constitucional. Els ciutadans no es rendiran. El país està en marxa perquè el mou la set de justícia i la fam de llibertat. Perquè ens mou la determinació de fer un nou país, net i just, amb oportunitats per a tothom, un nou estat al servei de la majoria i que defensi i privilegiï els interessos d'aquesta majoria.

Per si algú encara brega per tornar a fer el de sempre, per aplicar canvis cosmètics: aquí no hi ha marxa enrere! Ens mou un somni de futur i aquesta és, sens dubte, la força que ens farà guanyadors. Certament, no perdem el temps en debats i missatges buits. Anem per feina. Si en el proper Parlament de Catalunya hi ha una majoria absoluta de diputats independentistes, en el nou Parlament la independència serà del tot, imparable, la farem i la proclamarem. Perquè allò que ens mou i preval és la voluntat de la majoria dels ciutadans. Així de clar.