Un estat busca llengua

“És més fàcil resoldre el tema de la independència que la qüestió de la llengua en un hipotètica Catalunya independent.” L'autora d'aquesta frase és una jurista amb anys d'experiència, implicada en la defensa dels drets lingüístics, i la va pronunciar la setmana passada poc abans d'assistir com a oient en una taula rodona sobre la llengua catalana en l'estat propi. El debat va posar de manifest la complexitat d'aquest repte i, a la vegada, com de transcendental podria arribar a ser per al futur del català disposar d'un marc normatiu propi, amb rang de constitució, que protegeixi la llengua.

Els ponents de la mesa van estar d'acord en una qüestió prèvia de vital importància quan es parla de la qüestió lingüística a Catalunya: El 55% dels catalans té el castellà com a llengua inicial de conversa i només el 31% té català. Aquesta realitat sociolingüística, que també ha de tenir present el fet que el 95% dels ciutadans del país comprèn el català, hauria de condicionar qualsevol decisió política que es prengués amb relació a l'estatus que es vulgui donar a les llengües que es parlen al país. Si per un costat sembla evident que en una futura república de Catalunya el català hauria de jugar un paper predominant i gaudir d'una protecció oficial en tant que es tracta d'una llengua que ha estat llargament atacada, també sembla evident que no es pot deixar d'ignorar el grau de penetració social assolit pel castellà a Catalunya.

Existeix un acord tàcit en el fet que un text normatiu de màxim nivell sobre l'organització política i social del país ha de fer referència a la llengua catalana i també a la castellana. El problema, i també el gran dubte que impedeix que els experts es posin d'acord, és si les dues llengües hi han d'aparèixer en igualtat de condicions o si una ha de gaudir d'un estatus superior al de l'altre. Una sola llengua oficial o dues de cooficials? Aquesta és la qüestió.

“La declaració d'oficialitat per a una llengua comporta unes implicacions jurídiques de caràcter pràctic”, va advertir la professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona, Eva Pons, que és la persona que més s'ha capbussat en el coneixement del tractament jurídic que la comunitat internacional dóna a les llengües. “Declarar l'oficialitat d'una llengua és una decisió política i implica que aquella parla passa a ser assumida per l'estat”, va subratllar Pons. Aquesta afirmació suposa tant com dir que el reconeixement d'oficialitat del castellà donaria un estatus a aquesta llengua i uns drets i una protecció als seus parlants que actuaria de fre al ple desplegament del català. A Irlanda, per exemple, l'irlandès és cooficial però el seu
us és molt minoritari.

Eva Pons ha estudiat les constitucions de 194 estats reconeguts sobirans i en 154 hi apareixen clàusules que vinculen una o més llengües amb l'estructura de l'Estat. En 118 casos es fa servir la terminologia de llengua oficial o llengües oficials de l'estat, en quatre casos es parla de llengua o llengües nacionals i en 32 textos es fan servir fórmules indirectes. En un total de 40 constitucions no hi apareix cap referència que vinculi la llengua amb l'estat. Pel que fa als 118 estats on es fa servir el terme oficial, en 76 casos es fa referència a una sola llengua, en 36 constitucions es parla de dues llengües –és el cas de Finlàndia, Irlanda, Malta i Xipre, entre d'altres–, en sis constitucions més es proclama l'oficialitat de tres llengües i en quatre constitucions es reconeixen quatre o més llengües oficials.