Política

anàlisi

Una guerra amb tres fronts oberts

Es tracta de socialitzar el terror, de demostrar que les democràcies també són vulnerables
L'allau de refugiats és la conseqüència d'una guerra que no hem sabut evitar

Després dels atemptats de París, el president François Hollande declarava que es tracta d'un “acte de guerra preparat, planificat..., amb la complicitat externa, un acte de barbàrie absoluta... comès per un exèrcit terrorista”, amb referència a Daesh (EI, Estat Islàmic). Una guerra amb tres fronts oberts que exigeixen respostes diferents.

En primer lloc, hi ha una guerra real sobre el terreny a Síria i a l'Iraq que ha causat centenars de milers de víctimes i refugiats i que té derivades diverses en altres llocs com ara l'Afganistan, el Iemen, Líbia, el Sahel, Somàlia i Nigèria. Una guerra causada per la fallida de l'Estat a l'Iraq després de la invasió del 2003; per la política sectària antisunnita del primer ministre Nuri al-Maliki (2006-2014), que ha portat líders religiosos i tribals sunnites i antics oficials de l'exèrcit de Saddam Hussein a donar suport a EI; per la criminal reacció del règim de Baixar al-Assad al conat de primavera àrab a Síria, i per la internacionalització del conflicte sirià, en què els Estats Units, Rússia i la UE tenen posicions diferents: Moscou dóna suport al seu darrer aliat a la regió, mentre que Washington i la UE creuen que EI i el règim sirià són part d'un mateix problema.

A escala regional, hi ha aliances encara més incertes. Turquia combat EI, però també el PKK, perquè tem la consolidació d'un Kurdistan autònom que seria una referència per als kurds turcs. I les monarquies petrolieres –on l'Aràbia Saudita i Qatar pugnen per l'hegemonia sunnita– oscil·len entre el finançament encobert al gihadisme, el temor que tingui efectes desestabilitzadors sobre els seus països i la por –que s'arrossega des de la revolució islàmica de l'Iran el 1979– que es consolidi una “mitja lluna xiïta” des de l'Iran –aliat d'Al-Assad– fins al Líban –on Hezbol·là, també present en el conflicte palestinoisraelià, fa costat al govern de Damasc–, l'Iraq i Bahrain –dos països de majoria xiïta– i Síria –de majoria sunnita, però controlada des del 1971 per les elits militars de la minoria alauita, una versió del xiisme–. Aquesta diversitat fa impossible un acord per combatre EI de manera eficaç.

Un segon front és el que es va manifestar divendres brutalment als carrers que van ser escenari de la Revolució Francesa i de la Comuna de París i que, per tant, simbòlicament, són el bressol de les llibertats. Es tracta de socialitzar
el terror, de demostrar que les democràcies també són vulnerables –per Joseph Nye, el principal efecte anímic de l'11-S va ser visualitzar la vulnerabilitat dels EUA–, i d'estendre la por i la inseguretat arreu per reactivar el debat, fals i pervers, sobre el bescanvi de llibertats per seguretat. Es tracta d'assolir l'objectiu últim, democràcies armades amb llibertats restringides que ens allunyarien dels valors polítics i culturals occidentals. La construcció del relat es fa amb arguments reals interpretats de manera esbiaixada i fora del seu marc temporal: l'explotació colonial (França, el Regne Unit i els EUA), la doble vara de mesurar el conflicte palestí, les accions militars occidentals en països musulmans... En aquest front ningú pot garantir la seguretat absoluta; de fet, els serveis d'intel·ligència francesos feia mesos que sabien que EI preparava un atemptat i, això no obstant, no ho han pogut evitar.

El tercer front és intern a l'islam, en què cal que els dirigents polítics i religiosos afrontin de manera efectiva el debat sobre què significa la modernitat i què significa la divisió de poders i la separació entre religió i política. Tanmateix, poc s'ajuda a aprofundir en aquest debat quan des d'Occident es beneeixen les intervencions militars a l'Afganistan, l'Iraq i Líbia; el cop d'estat a Egipte; l'esclafament de la revolta a Bahrain... També hi ha el fracàs a l'hora de cohesionar poblacions d'orígens i identitats diversos. I ací rau un dels problemes: joves de tradició musulmana –o àdhuc joves conversos de tradició no musulmana– que no se senten totalment europeus –a l'hora de trobar feina, la crisi els recorda els seus cognoms– ni tampoc se senten identificats amb el país de procedència dels seus avantpassats, que sovint ni tan sols coneixen, i que troben en l'islam una identitat de caràcter universal a la qual aferrar-se.

Convé recordar les paraules de John Paul Lederach quan, arran dels atemptats de l'11-S, deia que no es podia donar la “resposta equivocada”, puix no faria sinó enfortir el discurs d'Al-Qaida, que parla d'una guerra d'Occident contra l'islam i que percep el passat com una experiència d'amenaces, ocupacions i exclusió per part d'un enemic molt poderós que envaeix per la força de les armes i a través d'uns valors que considera immorals. Doncs bé, el president George Bush va fer tot allò que el mediador en conflictes nord-americà va qualificar de resposta equivocada.

Confiem que ara no passi el mateix, perquè això no faria res més que allunyar-nos de la solució. Cal, en tot cas, partir d'algunes premisses bàsiques i rellevants: el repte del gihadisme no té una solució només militar, sinó de combat d'idees i de coordinació de les forces de seguretat; cal reforçar el suport polític i econòmic als processos de democratització que es van iniciar amb la primavera àrab; cal substituir els interessos econòmics –que porten a mirar cap a una altra banda quan els règims teocràtics conculquen les llibertats i els drets humans– per una dimensió ètica de les relacions internacionals, i cal no confondre l'islam amb el discurs fanàtic i contrari a la fe musulmana d'organitzacions violentes com EI.

Per acabar, no és sobrer recordar que l'allau de refugiats és la conseqüència d'una guerra que no hem sabut evitar i que hem contribuït –per acció o per omissió– a alimentar. En unes altres paraules, si no s'afronten les causes estructurals de la inestabilitat política, la violència sectària i la fallida de l'Estat en els països o la regió d'origen, si no es trenquen aliances amb règims impresentables i criminals, si no es dóna suport a les experiències democràtiques que s'obren pas en alguns països musulmans i, finalment, si no es forgen a casa nostra els mecanismes –educació en els valors democràtics, igualtat d'oportunitats, condemna de la xenofòbia i la islamofòbia– per millorar la cohesió social, serà impossible afrontar amb èxit el repte que planteja el nou terrorisme d'arrel confessional.

Publicat a