“Com puc negar-m'hi!”

Sento que diu algú quan un amic molt íntim li demana un favor. Sembla, però, que com no és, o no era, tan dúctil com como. Per exemple, el sentit condicional que té a “Com no vinguis, et mato!” no és normatiu, tot i estar força arrelat. Normativament hem de dir “Si no véns, et mato”. I és un castellanisme clar dir “Com has trigat tant?” en lloc de “Com és que has trigat tant?”. Semblantment, “Com vols que m'hi negui!” és més genuí que “Com puc negar-m'hi!”. Ara bé: “Com m'hi puc negar?” és correctíssim si ens preguntem de quina manera ens podem negar a fer una cosa. Sobre la base d'aquesta pregunta, formulada retòricament, el castellà ha arribat al sentit d'obligació moral. I ens ha empès a fer el mateix. Quan la interferència és tan subtil, costa molt posar-hi una trinxera. Dit d'una altra manera: quan la gran majoria de parlants ja no perceben res estrany en una forma, potser és millor per a la salut social de la llengua deixar de condemnar-la. El “com no!” volent dir “esclar!” s'ha de combatre i corregir, perquè a molts catalans encara ens fa mal a l'orella, i el mateix diria de “Com has trigat tant?”. Els altres exemples, en canvi, se situen en la zona grisa en què la interferència es confon amb l'evolució, per més que sigui una evolució condicionada. I és per això que a molts ens sembla tan difícil, per no dir impossible, que puguem evitar un gradual acostament al castellà sense modificar l'actual marc sociolingüístic.