Adéu a un gran metge, adéu a un gran esportista, adéu a un gran amic

Que llarg podria ser l'encapçalament d'aquest article, ja que podria tenir un munt de definicions: un gran espòs, un gran pare, un gran avi, una gran persona i molt més.

Abans-d'ahir, a primera hora de la tarda, en Pipe, com era conegut amicalment, el metge de milers de gironins i esportistes, va tancar els ulls plàcidament amb els seus i amb molta pau a la seva llar gironina de la Pujada de Sant Fèlix, al costat de l'ara basílica que porta aquest nom. Ha viscut i ha estimat, ha curat i ha consolat i ha gaudit de la vida, de la família i dels amics durant 92 anys. La notícia em va arribar per missatge privat de la seva filla Espe, però jo no l'havia vist, i més tard per la seva germana i veïns. A partir d'aquí, va ser com la pólvora que es va difondre la notícia a la ciutat de Girona.

En Pipe era conegut i estimat, medecina familiar, medecina esportiva, esportista de cap a peus (penso si va néixer dins l'aigua; crec que va ser el primer que va fer la travessa del llac de Banyoles), director del geriàtric Puig d'en Roca, regidor de l'Ajuntament de Girona. Nét i fill de metge, tenia el consultori al carrer Ciutadans, un consultori antic on grans quadres relacionats amb la medecina presidien una de les sales.

D'en Pipe amic, són tantes les coses que en podria explicar... Però n'hi ha una que és impossible d'oblidar: la nit del dia 31 de desembre del 1979, és a dir, el dia de Cap d'Any. La mare va patir una embòlia pulmonar. Ell va avisar el doctor Cornellà, qui ho va confirmar fora de l'habitació. Ens va dir que de cada 100 una se salva i aquesta era la mare, però s'havia d'ingressar a cures intensives; a Girona no hi havia llit i es va decidir anar a Barcelona. Davant la meva desesperació, en Pipe no va dubtar ni un minut a dir que ens acompanyaria. Ell aniria amb la mare a l'ambulància i dos cotxes més aniríem tot darrere. Nosaltres, només de pensar que en Pipe anava amb ella ens semblava que no li podia passar res.

Són tantes les coses que en podria explicar... Fa més de 35 anys va venir a casa i li vaig dir que em feia mal un genoll: “Aniràs a fer-te una radiografia, no?” “Dóna'm un paper i un llapis”; va posar la seva mà al genoll i em va dir: “Aquí tens el teu genoll”? Aquest era en Pipe. L'havia vist consolar la mare en pèrdues familiars; venia a esmorzar i passava visita a la rebotiga, “on tinc la meva amiga”, deia. Un altre cop la mare va veure una cosa a en Raimon i li va dir. Va entrar a la rebotiga on ell feia entrepans i en Pipe, decidit, li va posar la mà al coll i li va dir: “Què tens aquí? Hauries d'anar al metge.” Era un goll. L'operació va durar cinc hores a mans del gran doctor Mor Mur. Aquest era en Pipe: totes se les pensava, per no espantar.

Havíem compartit taula amb la família i el seu gran amic, en Jordi Araus, un altre nedador que el tenia com a un fill. A més, era una icona del nostre estimat Barri Vell, jo que no em movia de darrere el taulell en tot el dia i ell amic de les motos, les grosses i les petites, que feia servir per anar per Girona. Sempre et saludava quan anava cap a casa seva i això passava tres o més vegades al dia.

L'any 2000 vaig tenir la il·lusió de, juntament amb el senyor Joaquim Nadal i el doctor Joan Maria Tarrés, que presentés el llibre que vaig escriure del nostre pare, El meu pare patia la malaltia de l'Alzheimer, on va escriure una justificació tan plena d'amor i sentiments que fins i tot una part es va posar a la contraportada. Estava tan content que el dia de la presentació es va posar dret i va dir: “Segur que us preguntareu, molts de vosaltres, què fa un home com jo en un acte com aquest?”, fet que va fer esclatar el públic en un fort aplaudiment ple de rialles. Aquest també era el nostre Pipe, una persona vital i plena d'humor capaç de fer riure a la gent i passar-s'ho bé al seu costat, com va ser la festa del seu 60è aniversari .

Malauradament, ara fa uns anys la seva salut es va veure malmesa sobtadament i el va portar a separar-lo de nosaltres, però es va recuperar força i ell cada vegada que llegia quelcom meu al diari em trucava per felicitar-me i s'emocionava i acabava plorant. Això va durar unes quantes vegades, i així es van acabar les nostres converses; ja no s'hi podia posar. El trucava i la Nora i la seva germana, la Rosa Maria, li donava records i li enviava una felicitació per Nadal. En Pipe sempre formarà part de la nostra vida.

Ahir es va celebrar la cerimònia de comiat, en què amics, esportistes, veïns pacients, gironins i autoritats van omplir la basílica de Sant Fèlix per estar al costat dels seus fills, germans i néts en aquest moment tan especial de dir adéu a una persona estimada. En Pipe està a punt de fer la darrera travessa que el portarà a reunir-se amb l'estimada Esperança. Li he fet arribar un detall perquè se'l pugui posar; les flors tenen el color del blau del mar de la Fosca que tantes vegades l'ha acaronat; he necessitat l'ajuda, per no perdre el costum, del seu gran amic i manetes, en Jordi. Quan vegi els nostres pares, que els faci una forta abraçada d'aquelles que fa vostè.

Gràcies per les paraules que ens ha dedicat al diari. El recordarem sense plorar, tal com ens ho ha demanat, perquè és cert que vostè desprenia alegria per tots els costats. A reveure, Pipe. L'estimem, i vostè ho sap! Descansi en pau, i bon Nadal al costat de l'Esperança, al cel blau com el mar, ple d'àngels.