Opinió

Bicicleta, cullera, poma

L'ovació que el Liceu dempeus tributava al documental de Carles Bosch Bicicleta, cullera, poma es va encadenar amb la dedicada al president Pasqual Maragall, a la seva esposa Diana i, per extensió, als membres de la seva família i a tots aquells que al seu costat han fet possible aquest film (entre molts la productora Cromosoma, mare de les 3 bessonetes, com tendrament va esmentar el mateix Maragall). El contingut de la pel·lícula ja és conegut: les transformacions que pateix una persona, la seva família i el seu entorn quan el protagonista desenvolupa un procés de pèrdua de memòria. I juntament amb els canvis que la malaltia incorpora, la lluita que inicia l'entorn maragallià per combatre-la i la valentia d'exposar-se públicament ensenyant les fases d'aquest combat.

“Serà mentre pugui recordar”, diu un dels eminents doctors que participen en la filmació. Aquesta, però, no és l'única mancança de, diguem-ho des d'un punt de vista general, l'amnèsic. Sembla que una mateixa part del cervell ens serveix per recordar el passat però també, i això és importantíssim, per imaginar el futur. El malalt, en conseqüència, es veu forçat a viure “només” el present.

I això és el que corprèn en aquest relat visual que se'ns va presentar al Liceu. Avui que, més que mai, necessitem persones capaces d'imaginar el futur, sembla que Pasqual Maragall veu segrestada a poc a poc aquesta capacitat.

Anotem, però, al seu balanç dos grans moments on la imaginació va tenir un paper clau, fonamental. El primer, els Jocs Olímpics de Barcelona de l'any 1992. Potser aquest és el moment àlgid en capacitat d'imaginar i de contagi col·lectiu induït per Maragall: Barcelona es va fer, i ha mantingut, un lloc entre les principals ciutats del món. El segon gran moment imaginatiu: la proposta d'un nou Estatut per a Catalunya arran d'ostentar la màxima representació de la Generalitat. Maragall va tornar a proposar un nou exercici d'imaginació per intentar salvar allò que a hores d'ara ja gairebé tothom dóna per perdut. Malauradament va haver de lluitar amb persones, potser no malaltes, però òrfenes de la capacitat d'imaginar el nostre futur.

Però Maragall no sembla que es rendeixi i ens ofereix un nou projecte presidit encara per la seva prodigiosa capacitat d'imaginar: la Fundació Pasqual Maragall per a la Recerca sobre l'Alzheimer. Per primera vegada les persones que treballen simultàniament a diversos llocs del món per combatre aquesta malaltia que s'escampa sense pietat tindran en el centre barceloní impulsat per l'expresident l'oportunitat de compartir esforços, la possibilitat d'imaginar un final per a un problema avui irresoluble i que afecta més de trenta-cinc milions de persones arreu del món.

Pasqual Maragall ens ha ofert generosament durant anys la seva brillant capacitat d'imaginar, de somniar. Tot sembla indicar, però, que ens toquen temps de viure només el present. I, francament, és una pena.

(*) Arxiver

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.